Espores al vent

No em sap gens de greu felicitar els nostres polítics quan s’ho mereixen. I ara cal reconèixer que se’ns han girat com un mitjó i han passat de ser una colla de porucs acomplexats, a plantar cara davant les situacions d’injustícia, cosa que ens empodera a tots. No hi ha res que s’encomani més que el coratge, que realça l’autoestima de tot un poble.

Em limitaré a reconèixer els avenços que han fet en el camp de la llengua.

Recordeu aquells temps en què feien els discursos en castellà segons el barri on anaven? Ara aquesta segregació la trobaríem intolerable, especialment la gent del barri, quina vergonya! Doncs bona part del mèrit d’haver aconseguit fer del català la llengua de cohesió social és seu!

Sense anar més lluny, també trobaríem molt estrany anar a un establiment comercial i que no ens atenguessin en la nostra llengua, o bé que no tinguessin el menú i la retolació almenys en català. Abans passava, cosa que creava molta indignació, sovint silenciosa.

Un bon dia, van deixar d’amagar el cap sota l’ala i de brandar excuses patètiques com que “Oh, això no és competència nostra» i s’hi van posar seriosament, cosa que els agraïm sincerament:

“A mi què m’explica, senyor conseller! Jo el que vull és veure que el paisatge lingüístic a la nostra ciutat és amable amb la llengua pròpia! Si no compleix amb la seva responsabilitat, vostè mateix provoca que els ciutadans hagin de posar queixes, alhora que els explica que ho han de fer amablement per a no ser antipàtics! No fotem!

I van aconseguir que s’acabés aquella disbauxa d’obrir establiments que no respectaven els drets lingüístics dels consumidors, i aquelles consignes que circulaven a través del boca-orella: “¡Tú abre, que aunque no cumplas la ley, no pasa nada!»

Els temps han canviat, per sort. Abans hi havia molt analfabetisme lingüístic entre la classe política: Polítics que preferien fer l’orni davant de qui els convidava a fer una reflexió pertinent, per mandra d’incomodar-se. En canvi ara podem constatar que el seu grau de cultura lingüística ha pujat; ja no diuen bajanades que ignoren els rols de les llengües com “que cadascú parli com vulgui“ —No els feia vergonya dir aquestes bestieses?—. Tenen perfectament interioritzat el relat sobre què li cal a una llengua per ser necessària i l’apliquen, cosa que els permet despullar la injustícia lingüística i fer-hi front, defensant els nostres drets sense por d’ensenyar les dents si convé, i guanyant-se el nostre respecte i admiració: “Visca! Això és un polític com cal!”

Són persones lingüísticament ben formades, de qui podem estar orgullosos. Han deixat de banda aquell buit i pesat “bla-bla-bla” i actuen! Només cal veure quan van sortir en tromba, com un sol home, a plantar cara davant l’intent d’implantar el 25% de castellà a l’escola. I com ho van impedir: “Això que voleu imposar, mirant d’espanyolitzar els catalans, se’n diu colonització, i mata la identitat dels pobles! El català ha patit repressió durant massa temps i ara el que cal és discriminació positiva, que és just el contrari del que proposeu amb aquest abús!”

El cos de mestres s’ha sentit recolzat, i tota la comunitat docent ha decidit desobeir aquesta llei injusta, que n’és tant, d’injusta, que fins i tot ha alarmat el Consell d’Europa! “Cal desobeir les lleis injustes per respecte a nosaltres mateixos! Mai més serem víctimes!” —És la veu dels nostres representants, que ens conviden a fer desobediència!

S’han acabat aquelles situacions rocambolesques i porugues on el ponent, amb el cor encongit i la veu tremolosa, preguntava si hi havia algú a la sala que no entengués prou bé el català, fument-se del dret de la resta de rebre la dissertació en la llengua pròpia, per la comoditat o la supremacia d’uns pocs. Ara, amb veu ferma i assertiva, alguns tenen la deferència de fer saber als nouvinguts que “Si hi ha alguna cosa que encara no l’enteneu, estaré disponible al final per fer-ne els aclariments que calgui.”

De fet, tothom posa els mitjans necessaris per dominar el català. Ningú no vol passar per ignorant o romandre un ciutadà de segona.

Dóna molta satisfacció veure com ara la classe política no té pèls a la llengua per defensar-nos. Abans hi havia molta auto-censura, molt cedir davant la confrontació que plantejaven els qui, sentint que podien perdre privilegis, acusaven de trencar la pau social els qui bregaven per superar actituds de sotmetiment heretades de la generació anterior.

Ah! I això de canviar innecessàriament al castellà ja comença a fer ferum de resclosit. Aviat només serà cosa d’algun vell xaruc.

Sóc membre del C.A.T. @catalaATerrassa

https://sites.google.com/view/catalaterrassa/