Espores al vent

Hi ha una persona que em representaria la mar de bé a la meva ciutat. És una persona que em trobo habitualment, amb qui coincideixo en la manera de veure les coses, amable en el tracte, assertiva en la defensa de les causes. Si alguna cosa la veiem diferent, podem debatre-la constructivament i fins i tot fer-nos canviar d’opinió. Sap escoltar. Decididament, és la persona que millor em representaria a l’ajuntament i m’agradaria molt votar-la. Però no puc. No puc marcar el seu nom en una papereta, no puc triar-la a ella. Per fer-ho, hauria de votar tota la llista sense ni tan sols tenir la garantia que ella sortirà, ja que no és pas la primera de la llista.

El seu partit va tenir un moment interessant quant a perspectives de canvi, però ara sembla que s’ha repensat. A més, jo no soc persona de votar un partit. Ja ho sé que cada partit té un programa, una declaració d’intencions plena de paraules grandiloqüents que molt poca gent llegeix. Ja ho sé que molta gent se sent lligada a un partit i li deu una fidelitat que sent que contrau per una mena d’acte de baptisme, un sentiment tribal que el fa sentir-s’hi vinculat com molts se’n senten pels colors de la samarreta d’un equip de futbol. Però jo ni soc així, ni veig que els programes siguin tan decisoris quan després se’n desvinculen alegrement sota l’excusa que, per fer política, ‘cal acceptar les contradiccions’ -dit literalment per un regidor del meu ajuntament.

M’empipa no poder triar les persones. Si ho pogués fer, segurament en votaria unes quantes, indistintament de les sigles sota les que es presenten. Aquesta possibilitat no impediria pas que qui volgués votar un partit ho pogués fer!

El que més em dol és que els qui podrien canviar aquestes regles del joc que no s’han canviat d’ençà de ‘la transición’, ja ho saben, que ens agradaria votar en llistes obertes; de fet, hi ha tot de propostes de lleis electorals guardades en un calaix. Però no fan res per canviar-les i continuen imposant les seves.

‘Qui votaràs?’ em pregunta la gent. I jo no paro de fer-me una pregunta prèvia que em genera força neguit: Votaré algú? I ara per ara, encara no en tinc la resposta.