Espores al vent

El lema de la manifestació convocada per al 7 de febrer pel Consell de la República i l’Assemblea Nacional Catalana: “Prou!” a alguns ens és del tot insuficient. També haig de dir que no em sorprèn venint d’on ve. Una d’aquestes entitats ha quedat reduïda a fer d’apèndix d’un partit i del seu president. L’altra ha quedat diluïda com a representant de la societat civil d’ençà que ha emprès el camí de no molestar les cúpules dels partits, precisament quan l’esvoranc que s’ha creat entre partits i societat civil és e-nor-me. Entenc que l’ANC està en gran mesura acomplexada i captiva del joc d’uns partits que han renunciat a la independència, però que encara juguen a donar falses esperances d’unitat, a la llarga, sempre que no els facin enfadar. Per a què ha de ser la unitat, no ho expliquen pas. Em sap greu veure-la així, aquesta entitat que havia sentit tan meva i que per por de desagradar els partits que ens havien acompanyat, ara no complau ni els uns ni els altres.

L’ANC ja no és avantguarda, ni és l’interlocutor polític imprescindible que havia estat. Va néixer com a eina necessària per a impulsar i donar veu a la revolució democràtica més gran que hi ha hagut a Europa aquest segle, no pas per a pidolar una unitat impossible entre uns partits que l’única relació que mantenen amb la independència és fer-la servir d’esquer a veure si encara pica algun despistat.

Encara ens és útil per a algunes coses: Per a mantenir algun tipus de xarxa en alguns pobles i municipis, si bé cada cop més esfilagarsada; per a convocar actes de suport a represaliats, per a convocar actes de protesta quan ve algun Borbó, per a convocar les manifestacions de l’11 de setembre, per a convocar una manifestació que pugui canalitzar d’alguna manera la indignació actual…

Bé, la manifestació ja està convocada. Podem menystenir-la, perquè no ens agrada l’eslògan, o podem anar-hi amb la nostra pròpia reivindicació:

Prou processisme! Independència!