Espores al vent

En Lluís Llach és una de les persones més íntegres i humils que conec.

De persones que han dit coses que han transcendit n’hi ha moltes, però les persones com ell, que es mantenen fidels a les seves conviccions, es poden comptar.

Les seves cançons no són tan sols belles peces musicals. Les seves cançons són transmissores de valors que han impregnat les vides de tota una generació. Valors que confereixen, no tant sols l’amor per la Vida, i pel nostre País petit que-sempre-cap-dintre-del-cor-si-és-que-la-vida-ens-porta-lluny- d’aquí; sinó també valors com la generositat, la dignitat, el respecte. Es pot expressar d’una manera més senzilla que desitjant: ‘que tinguis sort, i que trobis el que t’ ha mancat amb mi’?

En Lluís Llach té aquella grandesa d’esperit dels qui es mullen sense fer grans escarafalls perquè saben que la manera de fer costat als qui pateixen la injustícia és denunciant-la. La metàfora amb què desemmascara el feixisme en segona persona: ‘on vas amb les banderes i avions i tot el cercle de canons, que apuntes el meu poble?’ avui sabem que pot prendre moltes formes, menys bèl·liques però igualment devastadores.

Quantes consciències deu haver despertat el seu clàssic internacional, l’Estaca? Els clàssics tenen això, que transmeten valors universals que perduren en el temps. Nosaltres tenim la sort que tant la cultura com  la generació que han vist néixer aquestes cançons són les nostres.

La disjuntiva d’alguns entre quedar-se amb la música o amb les paraules és falsa: són indestriables, tant si evoca l’enyor per una pèrdua com la ràbia de la gallineta. Mai quatre notes musicals havien plasmat la decepció d’una manera tan sentida com les primeres del  ‘No era això, companys, no era això’. Els versos de les seves cançons ens empenyen a no conformar-nos, a anar ‘més lluny’, a preservar la memòria ‘amb la força dels mots arrelats en la raó’.

El concert de dissabte al Palau Sant Jordi va tenir en mi un efecte netejador, com si m’haguessin passat un anti-virus que hagués centrifugat tot d’angúnies innecessàries i m’hagués restaurat la confiança de continuar caminant per poder ser, i d’acceptar que estar malalt d’amor pel meu país no és de fet cap malaltia.

Tot aquest agraïment, tota aquesta estimació… Com t’ho podríem dir Lluís, ‘perquè et fos senzill, i et fos veritat’?