Espores al vent

Pepi Oller i Comellas

7 de maig de 2022
0 comentaris

LES BÈSTIES

Unes boires havien començat a enteranyinar el cel llargament límpid com un mal presagi. De sobte, tot va succeir de manera precipitada. Un soroll eixordador i molta confusió. Les feres, desbocades i rabioses, s’havien despertat, ens van dir. Podien atacar des de qualsevol lloc: del tombar d’una cantonada, sortint del clavegueram o despenjant-se com un home aranya de sobre les teulades. El carrer no era un lloc segur. No teníem ni idea del risc que corrien les nostres vides si ens les trobàvem de cara. Una manera de protegir-nos era dins d’un refugi soterrat on ens podríem fer forts i pensar com confrontar les bèsties que, embogides, si ens atrapàvem ens farien una mossegada letal.

I allà ens vam deixar portar.

Com més ens endinsàvem en el refugi més vèiem que allà no hi estaríem gens bé. S’hi estava estret, era fosc i mal ventilat; però ens animàvem els uns als altres sabent que érem molts, i tots plegats trobaríem la manera de poder sortir aviat per fer front als atacs dels monstres. Bé, tots no. Uns quants d’entre nosaltres van sentir-se prou afortunats quan les bèsties els van triar per fer-nos de carcellers. Els van donar les claus i els van situar a l’altra banda de la reixa. Els miràvem astorats i incrèduls mentre ells ens donaven tota mena d’explicacions de perquè no obrien la gàbia i ens miraven de conformar dient que així estaríem més amples. Havíem d’estar contents que les claus les tinguessin ells!

El temps va anar passant, l’aire es va anar enrarint, poc a poc es va anar instal·lant una rutina espessa i feixuga. A estones empenyíem la porta mirant d’esbotzar-la mentre els carcellers s’ho miraven amb preocupació i contrarestaven el nostre embat des l’altra banda, sentint por de què els podia passar a ells si aconseguíem alliberar-nos. Amb algunes empentes havíem aconseguit esquerdar les parets, que els carcellers s’esmerçaven a dissimular amb massilla per no esverar les feres. Debilitats i confusos, ens donàvem les culpes els uns als altres per haver-nos deixat tancar dins d’aquella gàbia asfixiant que s’anava tornant pestilent. Però ja se sap què passa amb la pudor: les narius d’uns quants s’hi van anar tornant insensibles. Uns altres es van ensopir al voltant d’una pantalla instal·lada al racó més fosc on s’hipnotitzaven plegats: avui tocava el capítol vuitè de la desena temporada. Uns quants continuàvem atents, seguint els moviments dels carcellers per qui anàvem desenvolupant una antipatia profunda.

De la gàbia estant, vèiem com cada dia els carcellers rebien servilment les bèsties. Els miraven de complaure explicant-los que allà dins hi havia pau, que no s’havien de preocupar per res perquè ells ja s’encarregaven d’estalviar-los qualsevol mal de cap. Abans de marxar, les bèsties se’ls follaven, sota amenaça que si no s’hi posaven bé els violarien brutalment i els prendrien les claus que els donaven la categoria de carcellers. En una mena de teatre de l’absurd, entomaven l’abús com si fos un acte de grandesa personal, un gest de generositat ‘pel bé de tots’ en prestar-se a desfogar els monstres i ajudar el món a entendre que ells no eren els violents, com si al món se li’n fotés. Vam arribar a pensar que potser alguns pervertits fins i tot hi trobaven plaer.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.