Espores al vent

Pepi Oller i Comellas

8 de juny de 2022
0 comentaris

LES BÈSTIES, un relat ucrònic

Unes boires havien començat a enteranyinar el cel llargament límpid com un mal presagi. De sobte,  tot va succeir de manera precipitada. Un soroll eixordador i molta confusió. Les feres, desbocades i rabioses, s’havien despertat, ens van dir. Podien atacar des de qualsevol lloc: del tombar d’una cantonada, sortint del clavegueram o despenjant-se com un home aranya de sobre les teulades. El carrer no era un lloc segur. No teníem ni idea del risc que corrien les nostres vides si ens les trobàvem de cara. Una manera de protegir-nos era dins d’un refugi soterrat on ens podríem fer forts i pensar com confrontar les bèsties que, embogides, si ens atrapàvem ens farien una mossegada que podia ser letal.

I allà ens vam deixar portar.

Com més ens endinsàvem en el refugi més vèiem que allà no hi estaríem gens bé. S’hi estava estret, era fosc i mal ventilat; però ens animàvem els uns als altres sabent que érem molts, i tots plegats trobaríem la manera de poder sortir aviat per fer front als atacs dels monstres. Bé, tots no. Uns quants d’entre nosaltres van sentir-se prou afortunats quan les bèsties els van triar per fer-nos de carcellers. Els van donar les claus i els van situar a l’altra banda de la reixa. Els miràvem astorats i incrèduls mentre ells ens donaven tota mena d’explicacions de perquè no obrien la gàbia i ens miraven de conformar dient que així estaríem més amples. Havíem d’estar contents que les claus les tinguessin ells! Si Les tinguessin els altres, deien, encara seria pitjor.

El temps va anar passant, l’aire es va anar enrarint, a poc a poc es va anar instal·lant una rutina espessa i feixuga, feta de desànim i d’impotència.  A estones empenyíem la porta mirant d’esbotzar-la mentre els carcellers s’ho miraven amb preocupació i contrarestaven el nostre embat des l’altra banda, atemorits de pensar què els podia passar a ells si fèiem massa enrenou. Amb algunes empentes havíem aconseguit esquerdar les parets, que els carcellers s’esmerçaven a dissimular amb massilla per no esverar les feres. Debilitats i confusos, ens donàvem les culpes els uns als altres per haver-nos deixat tancar dins d’aquella gàbia asfixiant que s’anava tornant pestilent. Però ja se sap què passa amb la pudor: les narius d’uns quants es van anar tornant insensibles en aquella fetor que no enteníem d’on provenia. Uns altres es van ensopir al voltant d’una pantalla instal·lada al racó més fosc on s’hipnotitzaven plegats amb el capítol vuitè de la desena temporada. Els nostres embats es van anar fent menys rellevants. Uns quants continuàvem atents, seguint els moviments dels carcellers per qui anàvem desenvolupant una antipatia profunda.

De la gàbia estant, vèiem com cada dia els carcellers rebien servilment les bèsties. Els miraven de complaure explicant-los que allà dins hi havia pau, que no s’havien de preocupar per res perquè ells ja s’encarregaven d’estalviar-los qualsevol mal de cap. Abans de marxar, les bèsties se’ls follaven, sota amenaça que si no s’hi posaven bé els violarien brutalment i els prendrien les claus que els donaven la categoria de carcellers. En una mena de teatre de l’absurd, entomaven l’abús com si fos un acte de grandesa personal, un gest de generositat ‘pel bé de tots’ en prestar-se a desfogar els monstres i ajudar el món a entendre que ells no eren els violents, com si al món se li’n fotés. Vam arribar a pensar que potser alguns pervertits fins i tot hi trobaven plaer.

El soterrani s’estenia en ramals foscos que dissuadien de ser explorats. Si bé érem una gentada, en aquella penombra tan sols vèiem els qui teníem més a prop. Cadascú es va anar buscant un lloc on instal·lar-se per passar-hi un temps que es veia llarg com un dia sense pa; no en va els carcellers s’escarrassaven per fer-nos veure que qualsevol intent d’insurrecció seria fallit i per treure’ns del cap qualsevol pla de fugida que no fos a través d’intentar dialogar amb aquells éssers primaris sense orelles. Ells bé que ho feien! Veure’ls agenollats, prosternats, prostituïts davant d’aquells éssers menyspreables era una imatge tan obscena que ens feia desviar la mirada amb repulsió.

A fora, el temps passava inexorable. Aquells arbres carregats de fruita madura a l’inici d’aquella darrera tardor lluminosa es van anar desprenent del fruit que ningú no va collir. L’arribada del fred i d’alguna pedregada van malmetre la resta. Els camps, abans cuidats, es van anar omplint de males herbes que s’escampaven pel terreny entre la malaguanyada fruita que es podria per terra.

Hi havia algú que des de fora ens pogués ajudar a sortir? No hi havíem de comptar pas! Les parets gruixudes ofegaven els crits d’angoixa, els esclats de ràbia i d’impotència, i tota mena de gemecs.

La picor, produïda per la brutícia, les puces i altres paràsits, augmentava el nostre neguit. Enmig d’aquell malviure cada dia esclataven baralles entre nosaltres. No hi havia cap dia que no acabés amb esgarrinxades provocades per les empentes, les coces, fins i tot alguna mossegada. L’aire insalubre era el medi idoni per escampar els virus que ens transmetien els carcellers i que ens encomanàvem els uns als altres . Desconfiats, miràvem de protegir-nos-en fent un consum mínim de tot allò que ens entraven per aquella porta. Tots estàvem mig malalts.

No se sabria dir si era pitjor, per dolorós, mantenir-se lúcid i mirar sense reserves el nivell de degradació que s’anava instal·lant pertot, o sucumbir extenuats  a l’evasió que representaven els programes emesos en la llengua de les bèsties i que actuaven com un analgèsic procurant-nos estones de falsa tranquil·litat i despreocupació. Molts s’arraulien en un racó discret i es tapaven el cap per aïllar-se de l’entorn. Cadascú anava a la seva, sobrevivint com podia. A poc a poc, el record del món exterior que coneixíem s’anava desdibuixant i adquirint un aire d’irrealitat.

Fou aleshores que un dia, incongruentment, va sonar música.

Un grup de quatre dones entonant una cançó de to alegre saltironejaven mentre anaven desvetllant la penya amb uns copets airosos. Trobar-se immersos en un ritme compartit es feia tan estrany i era tan inversemblant, que més d’un i més de dos hi van reaccionar desdenyosos, incapaços d’incorporar un raig de llum a tanta misèria. Però en alguns rostres, més d’un somriure es va esmunyir entremig de llavis que feia temps havien perdut el costum de fer aquell gest. A ningú no havia cridat l’atenció veure aquelles mosses el vespre abans parlant en un racó allunyat de la sala principal, silenciós i discret, on havien estat xerrant com sovint feien les dones. S’ho havien passat bé inventant la cançó i assajant-la a dues veus i fins i tot… havien gaudit anticipant la sorpresa que rebrien els companys. Ha-vi-en-gau-dit! per molt increïble que fos. La sola idea que podien fer alguna activitat creativa i conjunta semblava revolucionària. Es podia?

No tothom ho veia igual. Alguns, visiblement irritats, es van apressar a rebutjar aquella tonada per indecorosa, inoportuna, estúpida i fins i tot immoral. Semblava un escarni indecent tenint en compte la situació galdosa en què ens trobàvem! D’altres amagaven punxades d’enveja darrere gestos d’incomoditat per no haver de  confessar que ells no es veien amb cor de cantar.  Però res d’això no va impedir que en menys de dues hores ja s’hagués  improvisat una coral amb tothom qui s’hi va voler apuntar. Que les quatre cordes de veu es trobarien cada dia a mitja tarda per assajar? Doncs, uns altres també s’organitzarien. Aquell tràfec tenia quelcom de contagiós. En un parell de dies s’havia format una coral, un equip d’exploradors, un grup de relats per preservar la memòria, un grup d’entrenament i esport, un grup d’inventors… cadascun d’aquests grups es pensava a si mateix com el més important. La temptació inicial dels grups de ridiculitzar els altres, d’empetitir-los per créixer ells,  va quedar estroncada quan cadascú es va implicar en la tasca a què s’havia apuntat, alguns a més d’una. Cada dia es trobaven a l’hora que havien quedat. El tedi va minvar. Els dies ja no es feien tan llargs. Les mirades van deixar de ser estúpidament buides i van espurnejar amb pensaments i cavil·lacions. Dins dels caps de cadascú hi havia tota mena d’imatges, de tonades i elucubracions silencioses segons les tasques en què s’haguessin enfondit; tots esperonats per un mateix anhel: el de sortir d’aquell soterrani hostil i de tornar a l’aire lliure, el record d’un temps que els de la preservació de la memòria sabien que era indispensable mantenir, i així ho feien cada dia en el seu grup de relats, per recordar qui érem i com era el nostre món.

Els caps no paraven mai de rumiar –tampoc teníem gaire cosa més a fer- Malgrat que allà dins hi havia molta precarietat de recursos, o potser precisament per això, la imaginació s’havia posat en marxa a tota pastilla al voltant de diferents qüestions. Una d’elles era la de com fer ús dels diferents materials de què disposàvem per donar-los-hi una utilitat que ens ajudés en el pla que anàvem bastint, tot i esperant l’oportunitat de dur-lo a la pràctica.  Les sobres del menjar: l’arròs, el pa, el sucre, la sal, els llegums, les peles, les espines, els ossos… I dels pocs fàrmacs de què disposaven? Què se’n podia fer d’un laxant, de les pastilles per dormir, del talc? I de la roba que dúiem? Se’n podien fer cordes dels diferents teixits?  I de les cremalleres, dels botons, d’algunes tires de velcro, dels cinturons, dels gafets i les sivelles…? Podíem crear il·lusions òptiques jugant amb la llum i la foscor? ombres xineses per evocar imatges inexistents? I d’aquelles plantes urticàcies que creixien en aquell racó on al migdia hi arribava un raig de sol? També, és clar, disposàvem de pedra i de terra. I les puces, podien ser útils?  es podien criar? conrear com si fossin xampinyons? Dins d’on, per tenir-les controlades? Res es desestimava en aquelles pluges d’idees.

Els exploradors s’havien aventurat fins als racons més foscos de les galeries subterrànies i havien descobert un mur immens, una paret amb tendència corba, com un dipòsit de dimensions enormes que tenia la base en el sòl de la galeria i s’enfilava fins més enllà dels límits del soterrani, cap a la superfície a nivell de carrer.  Escalant aquella paret, es podia arribar a l’exterior? Què contenia? El so que retornaven els tocs a la paret demostrava que fos del que fos, el dipòsit n’era ben ple. Examinant acuradament el tros de superfície que estava al seu abast van esbrinar la humitat que hi havia al voltant dels porus del ciment. El punt més prominent havia format algun petit regalim. Eren regalims de… xena! La pudor no deixava cap marge de dubte: Allò que tenien al davant era un pou mort! un dipòsit gegantí d’aigües fecals! Més enllà van descobrir petites esquerdes per on es filtraven restes dels excrements, que regalimaven paret avall i degotaven formant petits bassals que havien d’anar amb compte de no trepitjar. Era la merda de les bèsties, acumulada durant ves a saber quant de temps! Aquell dia aquest grup va tornar amb una expressió greu de preocupació  al rostre, difícil de dissimular. Reflectia el neguit de fer-se la pregunta de què passaria si aquelles parets s’esbotzaven i les aigües fecals inundaven els espais que ara ocupàvem, i de saber-ne la resposta.

No teníem temps per perdre! Però cada vegada era més clar que l’oportunitat no arribaria si no la provocàvem nosaltres mateixos.

Un dia qualsevol, quan els carcellers van obrir la porta per introduir la pasterada que ens servien d’aliment, es van trobar de morros per terra sense saber com. Ni els seus ulls podien donar credibilitat al que veien, ni encertaven a entendre què els entrebancava. El més graciós del seu tentinejar i caure era l’expressió d’incomprensió i de sorpresa que els acompanyava.

Vam sortir en tromba, deixant enrere un grapat de carcellers que es miraven d’incorporar d’un terra que inexplicablement els enxarpava. Se sentia el riure incontrolat d’algú que estava alliberant, d’aquesta manera, la tensió acumulada.  Les riallades nervioses no es van aturar del tot fins que vam veure el cel a l’exterior.

Fora l’aire era net i es respirava bé. Un sol de finals d’hivern ho embolcallava tot amb una claror suau, amable per a uns ulls acostumats a la penombra que tot just s’acostumaven a mirar de lluny. Les pupil·les es contreien, els músculs es tonificaven, les cares somreien en reconèixer-nos en la claror per primera vegada, l’ànima s’expandia com el cos d’un nounat s’expandeix en sortir del coll de l’úter. Les olors tenien una densitat gairebé líquida, de la mateixa intensitat que la que desprèn la terra en rebre la primera pluja després d’una llarga sequera. Se sentia l’olor de la mimosa. Uns quants rodolaven per les herbes que amorosien la terra flonja, d’altres acaronaven la molsa que encara hi havia en alguna raconada obaga , encara uns altres es fonien entre el fullam dels arbusts i es deixaven acaronar per les tiges que, com llargs dits sinuosos, oscil·laven a frec d’una pell àvida de palp. Tots inspiraven amb fruïció la flaire humida de les primeres fulles tendres.

Uns quants teníem assignada una feina; no havíem acabat l’operació d’escapada, encara. Tot parant l’orella, de seguida vam sentir els cops que venien d’un bon tros enllà, ben al capdamunt del camí costerut que teníem al davant. Seguint els sons, de seguida vam visualitzar el dipòsit que es veia més amunt i cap allà ens vam dirigir. Nosaltres sabíem que aquella construcció era com la punta d’un iceberg perquè en coneixíem la part soterrada que s’endinsava fins el mateix sòl del soterrani que havia esdevingut el nostre infaust habitatge durant no sabíem quant de temps. Coneixíem el dipòsit. També sabíem el ferment putrefacte que hi havia atrapat a dins  d’aquella gran cisterna fètida. Els cops produïts pels companys retrunyien just al costat. Havent escalat aquells murs des de baix el soterrani, ara picaven amb la doble intenció de perforar el seu sostre i d’assenyalar-nos així la seva ubicació. Ens vam apressar a donar-los resposta, picant també des de fora amb renovada energia fins que no vam trigar a fer un petit forat que en pocs minuts es va convertir en un esvoranc considerable. Per allà van anar sortint l’un rere l’altre. Veure l’impacte de la llibertat que nosaltres mateixos havíem sentit uns minuts abans reflectida en els seus ulls seria una imatge que ens acompanyaria sempre. Ara sí que ja hi érem tots! Sentir-nos lliures ens feia sentir nets, forts, contents de nosaltres mateixos.

Les bèsties no es van fer esperar gaire. Alguna manera devien tenir de saber que n’havia passat alguna, perquè van aparèixer pels carrers que duien directament a l’entrada del soterrani i hi van entrar. No ens havien vist. Amb un riure reprimit ens imaginàvem l’escena que s’esdevenia allà baix i la seva sorpresa. Allà van estar entretinguts fins al capvespre. Per a nosaltres va ser un temps d’espera atenta, de nervis continguts, alhora que plàcidament acompanyada pels crits de les primeres orenetes, la remor de les plantes i l’olor d’un romaní proper.  El comprensible temor que sentíem no el defugíem, sinó que l’acceptàvem. Sabíem que la nostra llibertat tenia un preu, però també havíem après que la no llibertat comportava pagar un preu infinitament més alt encara.

I va arribar el moment que temíem i esperàvem. Sortint del forat mig enlluernats, ells ens van veure a nosaltres des de baix, i nosaltres a ells, del nostre dipòsit estant al capdamunt del turó. Van començar a avançar vers nosaltres pujada amunt amb pas maldestre dins d’uns vestits matussers i pesants que els feia feixucs els moviments i els impedia moure’s amb agilitat. Ens vam assegurar que la resta dels companys ja fossin tots a recer, vam esperar que les bèsties estiguessin un xic més a prop i al moment precís… bum!

La teia va penetrar pel forat amb la mateixa precisió que l’arquer havia encès el pebeter del pavelló olímpic una trentena d’ anys enrere. L’equip d’inventors no anava errat: el metà generat pel ferment d’aquells sucs, llargament comprimits, va fer la feina. L’explosió va rebentar les parets i la xena va sortir disparada enlaire com el cava surt d’una ampolla llargament sacsejada. Tota aquella erupció a l’hora de la posta tenia una estranya bellesa si obviàvem la naturalesa del magma.  Com la imatge congelada d’un instant  efímer, la pluja llefiscosa va semblar sospesa en l’aire, per caure tot seguit convertida en una riuada de xena que va arrossegar les bèsties que va trobar al seu pas barranc avall, fins al nivell de l’entrada del soterrani, que va quedar inundat.

No ens vam entretenir més a mirar enrere. Les orenetes havien donat pas als ratpenats. Queia la fosca.

Era l’hora d’avançar.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.