Espores al vent

Estirada al llit veig com es va fent clar. A la finestra tancada, que no té persiana, hi veig un mosquit que vol sortir, atret per la claror cada vegada més lluminosa de l’altra banda del vidre. La bestiola no entén que allà hi ha un vidre i va voletejant de dalt abaix, i de baix a dalt, cercant una obertura inexistent per poder finalment trobar una eixida que li permeti volar més enllà de l’ambient tancat de l’habitació.

Hi veig una metàfora de l’independentisme: de la paciència endebades dels uns de mirar de trobar un forat il·lusori; de la ingenuïtat d’uns altres, convençuts que finalment algú els obrirà amablement la finestra; i de la desesperació dels qui saben, amb tota la cruesa, que l’única manera de sortir d’allà és trobar la manera que el vidre s’esmicoli, i de la impotència de veure que ningú està fent res per provocar la trencadissa.

Els moviments cada vegada més erràtics de l’insecte denoten cansament, i finalment, desisteix i desapareix finestra enllà. Vaja! No volia sortir, volia entrar!

Sempre hi ha qui està disposat a renunciar a l’aire fresc de la matinada per aixoplugar-se dins l’aire viciat d’un quarto fosc.