Espores al vent

Havent vist el ‘debat’ entre els candidats (de tot n’hi diuen debat) i sabent que cada oient vota segons s’emmiralla en un to i una manera de parlar i de fer, esgarrifa que algú es pugui sentir representat pel feixisme. Tractar el feixisme com si fos una opció política més per a mi és un greu error i no puc entendre que se li doni altaveus, però en realitat el repte de fons que tenim com a país és el de donar eines a les persones perquè no siguin vulnerables al seu discurs. Això, clar, és una empresa que tan sols dona fruits a llarg termini, i no sembla que s’hagi ni començat a fer.

Els feixistes utilitzen les estructures democràtiques per destruir la democràcia, i reivindiquen la llibertat d’expressió per trinxar-ne el sentit de la seva existència, que és permetre un debat serè. Reivindiquen el dret a parlar, a cridar, com si aquesta llibertat no hagués d’anar acompanyada de la responsabilitat d’escoltar, com si difamar, mentir, exhortar, imposar, emmerdar,  fossin sinònims de enraonar. I tan còmodes que s’hi senten ells en el seu femer! Com peix a l’aigua!

Com pot ser que la gent els voti? es pregunten tot de gent immersos en la lògica del convèncer. No tothom orbita segons la lògica del debat, sinó que s’emmirallen en candidats que representen les seves passions més baixes: els més fatxendes, els més maltractadors. Per ser aquest tipus de ‘polític’ no cal gaire esforç, ni tenir gaire pesquis, de fet, com més ximple, com més poca-solta, com més situat a les parts baixes del cos, com més odi traspuï, més apte per ser la cara visible d’aquests partits.

Cal protegir el Parlament d’aquestes actituds i cal trobar solucions pràctiques per ara mateix. Cal que els partits democràtics consensuïn internament una manera de fer entre ells que minimitzi el mal que tota aquesta gentota volen fer.