Espores al vent

El debat de fons que l’esquerra blanca irresponsablement esquiva i de què l’ultradreta es nodreix, té a veure amb la por de deixar de ser catalans; que la nostra identitat nacional quedi tan diluïda, que ja no sigui reconeixible, o bé que sigui relegada a una minoria irrellevant a casa nostra. És una por existencial.

Cada cultura és un organisme viu, que creix i es transforma. La vida no es pot pas congelar, la vida és canvi constant, però per perviure cal que, en aquest procés de canvi, aquesta cultura preservi l’essència, que es reconegui a si mateixa com ens reconeixem en aquella foto nostra de fa tant de temps, molts anys més jove però, malgrat tot, jo.

Nosaltres vol dir jo i uns altres.

Sense el jo no hi ha nosaltres, seria un vosaltres o bé un ells. Això és el que fa por en aquest jo de la cultura autòctona: que desaparegui la catalanitat, esdevenir irreconeixible, ser expulsat de casa o que la casa es transformi tant, que ja no la reconegui com a casa meva, que m’hi senti com un estranger: “De fora vingueren que de casa ens tragueren.“

Aquest jo, principi bàsic del nosaltres, és un organisme complet. Les cèl·lules que el constitueixen poden ser diferents entre si, però han de formar part d’una mateixa estructura organitzada i complexa. Si algunes d’aquestes cèl·lules desenvolupen un creixement descontrolat i es divideixen més enllà dels límits normals, aquest organisme corre el risc de perdre el seu nivell estructural i d’implosionar.

Les circumstàncies del temps que ens ha tocat viure fan que la cohesió social sigui més difícil que mai a la majoria de països europeus. A diferència del passat, els immigrants no tenen tanta necessitat d’adaptar-se al seu nou entorn. Internet, la facilitat en la mobilitat, sovint permeten de mantenir els lligams intactes amb les societats d’origen, tornar-hi sovint, cosa que abans, en no ser possible, estimulava la necessitat d’arrelar, de crear vincles amb els veïns, de desenvolupar un sentiment de pertinença a la nova comunitat. Ara, en canvi, si no hi fem res, la tendència natural dels nouvinguts és a formar bombolles amb els connacionals que ja estan establerts, tot formant tot de vosaltres i ells que sovint conviuen a part els uns dels altres, com desconeguts que es miren de reüll.

Mantenir una societat cohesionada entorn del batec del jo requereix de l’actuació ferma i decidida de les nostres institucions i de tots els agents socials. Això també fa patir: ni les institucions es pot dir que siguin gaire robustes, ni sovint estan en mans de persones que semblin tenir la convicció i la fermesa que requereix que aquest organisme, estressat pel ritme del canvi, continuï integrant elements externs que el facin créixer harmoniosament i sense posar en risc la cultura pròpia. Si la catalanitat es perd a Catalunya, desapareix del món.

Si aconseguim construir un nosaltres integrant-t’hi nous elements que el configurin, serà una font d’enriquiment; guanyarem en tolerància, punts de vista, creixerem. Si no, conviurem amb desconeguts, ens mirarem amb recel, ens reclourem en guetos, serem presos de prejudicis sobre els altres, que alimentaran temors i desconfiances.

Hi ha pobles que construeixen el seu nosaltres al voltant d’una ètnia —com els maoris—, o bé al voltant d’una religió —com els irlandesos— o bé d’una forma de vida nòmada molt particular —com els tuàregs, o els inuits—. Els catalans ho fem entorn de la llengua, que és la pega que ho pot ajudar a enganxar tot per mantenir la cohesió estructural que li cal a l’organisme per perviure. El català per als catalans és com L’ADN dels maoris, la religió per als irlandesos, el desert per als tuàregs, o les tundres de l’Àrtic per als inuits. Quan ens ataquen la llengua, ataquen la part més intrínseca del nostre jo.

D’altra banda, en la construcció d’aquesta cohesió social, la llengua pot esdevenir una eina que altres països no tenen. A França, un ciutadà pot continuar sent un Argélien per sempre més malgrat compartir llengua. El mateix passa a Madrid amb un peruà o un argentí. A Catalunya, en canvi, tan bon punt com un nouvingut parla català, automàticament passa a ser percebut com un català més, part d’aquest anhelat nosaltres.

Construir un nosaltres requereix alhora la voluntat i la necessitat de fer-ho; saber construir una catalanitat prou oberta perquè tothom se’n senti part, alhora que preservar els trets que ens fan ser. Això no s’aconsegueix amagant-los, aquests trets identitaris, sinó compartint-los. Es troben a faltar trets de catalanitat als actes públics, a les festes dels diferents veïnats.

Si tots ens sentim part d’un nosaltres, ningú no se sentirà estranger, i ja no tindrem por.

@pepioller

(formo part del C.A.T)

https://sites.google.com/view/catalaterrassa/