Espores al vent

Entro per buidar la casa i m’adono que, de fet, ja és buida, estranyament buida, d’ençà del dia que la va deixar sabent que ja no hi tornaria.

La feinada desgasta, perquè la casa està atapeïda d’estris personals que, ni vull, ni tinc espai a casa meva per endur-me’ls i guardar-los. I no es tracta d’agafar i treure-ho tot, no: Es tracta de destriar cada peça i prendre centenars de micro decisions sobre què fer amb cada element, tot sospesant-ne el valor material i sentimental. Ràpid, sense gaire contemplacions! No hi podem pas dedicar tota la vida, el meu germà i jo! Més val dedicar-hi una estoneta cada dia —em dic a mi mateixa— fer poc a poc una feina que, alhora, ja voldria haver acabat.

Em sorprèn alguna onada d’indignació que m’envaeix davant l’excés i el malbaratament: Piles de roba que creixen per moments tretes fora dels armaris, alguna peça nova per estrenar! —Coi, mama… com et passaves comprant compulsivament!—, la renyo. Trastos atrotinats guardats per si de cas; records de viatges que omplen prestatges i crien pols. Per què ens entestem a guardar tantes coses inútils els humans? Em proposo de fer neteja d’unes quantes coses de casa meva quan hagi acabat amb la seva: agrair-los els serveis prestats i acomiadar-me’n, al més pur estil Marie Kondo!

Què en faig de les dotzenes d’àlbums de fotos dels viatges que va fer amb el meu pare quan encara estaven junts i que em deixen força indiferent, més enllà de l’enveja que sento per tots els llocs visitats? Més interessants són els de les fotos de la família. Aquests sí que cal guardar-los! De sobte, en mig de la banalitat de centenars de fotos que descarto perquè no em diuen res, trobo aquella que obre la tapa de tants records. La vull, l’aparto —ja l’agafaré més tard— i l’endemà m’adono que no sé on la vaig posar, en mig de tot aquell desori, i em disgusto perquè no la trobo, i de sobte estic tova, i visc aquella pèrdua com si fos una catàstrofe, com la pèrdua irrecuperable d’un tros de la vida. Però no havíem quedat que no ens hem d’agafar als objectes materials?

La feina em distreu de la pena de desprendre’m de coses que sé que per ella tenien un valor, i que ara ja no el tenen, ni per a ella ni per a ningú. Destrio cada peça sense contemplacions: Això per quedar-m’ho, això per donar —a qui?—, això per dur al contenidor. De debò que en mig d’aquest caos m’haig d’entretenir a esmicolar les diferents parts per a reciclar? Tiro pel boc gros i moltes coses se’n van a parar directes al contenidor del rebuig. M’estic tornant incívica.

No tinc temps de dedicar-me a observar tot allò que sento, però a la nit no dormo bé.

Sort que comparteixo la tasca amb el meu germà! El fet de poder contrastar parers i dubtes compensa amb escreix els petits estira i arronsa de la part de les coses que veiem diferent, o d’aquell àlbum de fotos que entenc que és just que es quedi ell, però que, gelosa, potser voldria guardar jo.

Es pot sentir enyorança per coses que no has viscut? Dins del fons d’un calaix, o bé en els fulls d’una llibreta, descobreixo aspectes de la mare que desconeixia. Sento una barreja d’enuig i de tristor. Què ens dissuadeix de compartir sentiments amb la gent que estimem? Els volem protegir de neguits que puguin destorbar el seu accelerat dia a dia? El ritme vital dels uns i dels altres no estan prou sintonitzats? I si parlar-ne hagués pogut canviar el curs de les coses?

Em recordo a mi mateixa que, al final de la vida, les persones ens penedim més de les coses que no hem fet que no pas de les que hem fet. Demà ho explicaré als meus fills.