Espores al vent

ANEM FLUIXOS D’INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

Un jutge que és vulnerable a la pressió dels seus superiors per tombar un tercer grau als presos polítics, també ho deu ser a la pressió que pugui venir d’altres bandes, per exemple, nosaltres. Però sembla que hem renunciat a fer pressió. Ho hem deixat de fer perquè som víctimes de la indefensió apresa: ens han reprimit amb violència per induir-nos a pensar que res del que fem servirà de res, i així doncs desistim d’alliberar-nos. Ens diem a nosaltres mateixos que no val la pena intentar-ho. Menystenim les nostres pròpies manifestacions de força nomenant-les ‘performances’ o ‘lliristes’.

Però a veure, gent:  les consultes populars no van servir de res? l’organització de les territorials de l’ANC no va servir de res? No em digueu que els milers d’hores que els voluntaris vam dedicar a explicar la independència als nostres conciutadans al carrer no van servir de res!! ni la implicació d’Òmnium i de tantes associacions, entitats i persones que van fer possible tantes manifestacions admirables? Que en pensaria la Muriel? Ni la via catalana? ni la V baixa? ni les manifestacions dels 11-S? ni les mobilitzacions que van donar espectaculars visualitzacions amb mòbils, torxes… ni l’organització dels Cims per la Llibertat? ni la il·luminació de les agulles de Montserrat sencera? Ni les protestes davant les presons, o a Madrid, o a Brussel·les on vam fer tantes portades de diaris internacionals amb la manifestació més multitudinària a la capital de la UE de gent vinguda d’altres estats? Les marxes tampoc van servir de res? ni Urquinaona? ni les accions de Tsunami: l’aturada de l’aeroport, el bloqueig de la Junquera, el tall de Salt? A mi em sembla que com a mínim a nivell objectiu i racional van servir per visualitzar-nos, per fer-nos un lloc a la premsa internacional, per dir: ‘Som aquí, tossudament alçats’ i a nivell anímic per apoderar-nos, per sentir l’orgull del ‘Jo hi vaig ser’, perquè, recordeu: ningú no s’ho volia perdre. Això és sumar! Això atreu gent al moviment, perquè no hi ha res que desperti més solidaritat, admiració i l’atenció dels altres que veure la gent que lluita conjuntament per una causa justa. La gent que deixa de lluitar, la gent que es deixa pegar, la gent que se sotmet resignada al maltractador, tan sols desperta llàstima.

Vam votar l’1-O entre d’altres coses per la convicció del nostre propi crit al carrer ‘votarem!’ I perquè el President Puigdemont es comportava com el President d’un estat i deia a Espanya i al món sencer: ‘el referèndum es farà sí o sí’ i perquè el govern sencer de Junts pel Sí i també la CUP van treballar conjuntament amb plena determinació perquè el referèndum es pogués dur a terme. I aquests són els elements que ens calen per fer la independència: determinació, treball conjunt, i el coratge que dona anar tots a la una. La psicologia té això: que la teva actitud pot influir en la conducta de l’altre. El violent pot sentir que creix o minva segons la teva determinació, el teu coratge i l’estimació que faci de la teva força. Seguir les regles que et marca el pinxo, entrar en el seu terreny de joc és la via directa per perdre el respecte per tu mateix, la teva autoestima i la confiança en la  pròpia força:  per convertir-te en algú patètic, que no atreu la simpatia de ningú, ni tan sols de tu mateix.

En aquest sentit, la presó com a estratègia ha estat útil per denunciar la manca de democràcia de l’estat espanyol, la corrupció de l’aparell judicial, la pervivència del franquisme. Ara bé, fixem-nos que tot això tan sols interpel·la i confia en elements externs. I nosaltres? Es va valorar prou el cost emocional que tindria sotmetre’ns al terreny de joc del maltractador pel que fa a la desmoralització de la població, la pèrdua d’autoestima, la desaparició de la unitat estratègica provocada per la repressió, la sensació d’indefensió? Ara que les ondes d’aigua provocades per les pedres que vam llençar la tardor de 2017 arriben a Europa, seria tràgic descobrir que hem quedat drenats de força per continuar produint-ne més. Sotmetre’s al joc de l’altre l’apodera a ell perquè juga a casa , i ens desapodera a nosaltres.

La desmoralització més profunda rau en la percepció d’haver estat desmobilitzats pels propis dirigents a conveniència, i això explica la pèrdua de confiança en els nostres representants i la pèrdua de 700.000 vots independentistes a les darreres eleccions:  Les mobilitzacions massives apoderen els polítics que van amb la gent i fan por als polítics que volen controlar la gent.

Potser tot el camí que hem fet era necessari per recollir tots aquests aprenentatges, no ho sé, personalment us diré que no em calia. Però el que em semblaria imprudent és ignorar l’experiència recollida i pensar que els dos camins, el del pacte i el de la confrontació poden ser igualment útils. El pacte amb un estat maltractador tan sols ens enfonsa en la indefensió col·lectiva. Sabent que anar desunits ens fa perdre i accentua la por i la repressió, només ens resta un camí, que és el de plantar cara de l’única manera que podem fer-ho, que és tots a la una.  És clar que tots volem sumar més gent al projecte de tenir un estat propi per poder decidir nosaltres el nostre futur, és clar que sí! Però s’ha demostrat que la via de la col·laboració amb l’estat té efectes devastadors, que ens empetiteix, ens minoritza i no suma. Recuperar la sobirania de les nostres institucions, lluitar per la nostra llibertat, plantar cara a l’estat, apoderar-nos, sumar… és tot un.