pepcanals

l'internauta d'Argentona

15 de juliol de 2015
0 comentaris

Catalunya, Espanya, Europa (escrit el 14/7/15)

En aquest calorós juliol hi ha tres temes que omplen i omplen tots els diaris i tots els noticiaris de ràdio i televisió.

Catalunya es a dos mesos i dues setmanes d’unes eleccions que poden esdevenir decisives pel seu futur. Es tracte de les eleccions autonòmiques del 27S, que per cert encara no han estat convocades. Malgrat es convocaran com unes eleccions autonòmiques normals els partits que estan a favor de la independència de Catalunya, CDC, ERC i la CUP les consideren com unes plebiscitàries i per això estan cercant la manera que a ulls de la resta del món així es puguin considerar. Per contra els partits anomenats unionistes, PP, Ciutadans i PSC, no les consideren més que autonòmiques. Mentre que altres com els nouvinguts de Podem, ICV i altres no ho tenen clar, si bé si tenen clar que no volen la independència de Catalunya.
Després de la pseudo consulta del 9N en la que varen arribar a votar més de dos milions de catalans, malgrat la oposició dels partits unionistes i la força estatal del govern del PP semblava que era el moment de que els independentistes es posessin d’acord i anar units amb un objectiu comú, la independència.
Ni ERC, ni la CUP van voler unir-se a la proposta del president Mas i cada un d’ells varen fer les seves pròpies propostes. Tot plegat va portar a un desencant important de la societat civil bàsicament representada per l’ANC i Omnium que finalment han hagut de prendre les rendes de la situació i «obligar» als partits a reaccionar.
Ahir sembla que, per fi, CDC un cop deixar el llast d’UDC, i ERC han arribat a un preacord per presentar una llista conjunta on hi hagi societat civil i polítics.
La CUP no s’ha afegit en aquesta llista però no sembla una mala solució ja que la CUP ha d’intentar endur al seu costat el màxim de gent d’esquerra «radical» que puguin dubtar si votar a gent de Podem o la llista que puguin pactar a Catalunya.
Fa unes setmanes des de ANC em varen demanar un article sobre el 27S que s’ha publicat a la revista de la AA.VV. D’Argentona, «el banc de la plaça» i que copio al final d’aquesta entrada, però el cert es que els esdeveniments van fen que dia a dia la situació canvii. El que un escriu avui, demà pot ja no ser vàlid.
Sigui com sigui els independentistes han/hem d’aconseguir que el 27S quedi molt clar qui vota a favor de la independència de Catalunya i hem de superar a la resta, unionistes, federalistes o …..

Espanya ha patit quatre anys el domini absolut d’un PP totalment dictatorial al voler imposar la seva majoria absoluta en tots els camps i a la majoria de comunitats.
Com no podia ser d’un altre manera les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig han estat una cop molt fort per una partit que no ha sabut aprofitar la seva majoria absoluta per arribar a grans acords amb altres formacions i volen imposar la seva ideologia de dretes a cop de votacions. D’aquesta manera ha perdut feus de tota la vida com València i Balears i ajuntaments com el de Madrid. Malgrat la recuperació econòmica sembla evident, es cert que aquesta també ho es en la majoria dels països del nostre entorn, el votant ha castigat la prepotència del PP i no sembla que el novembre, en les eleccions generals, la cosa millorà massa.
La gran avantatge del PP es el domini que té sobre la majoria dels mitjans de comunicació, principals diaris i, sobre tot, televisions i que els hi permet mantenir «enganyats» a molts ciutadans, com el cas clar de l’assistenta de la meva mare, entre 13TV i les altres, coco menjat.
Al segle XXI Internet contraresta molt aquest domini però no per a tothom.
Per altre part la no elecció de De Guindos a la UE demostra que malgrat baixar el cap davant dels alemanys Espanya compte molt menys del que ens volen vendre des del PP, si a sobre a la UE arriben informes com el d’ahir sobre la viabilitat de Catalunya fora d’Espanya,
http://www.vilaweb.cat/noticia/4440381/20150715/continuar-lestat-espanyol-pitjor-opcio-leconomia-catalana-2030.html
com diuen ells: apaga i vámonos.
Europa està demostrant aquests dies que malgrat la moneda única l’euro, les coses no es fan, ni s’ha fet bé. Les polítiques dels països estan sempre cercant primer el seu bé abans que el bé general i així es impossible avançar en la política única que hauria de ser el principal objectiu de la Unió.
Grècia està en una situació insostenible però els que ara li volen exigir més potser abans podien haver actuat impedint que s’arribés a la situació actual.
Aquests dies he llegit desenes d’articles tant a favor de la política de la UE encapçalada per Alemanya, com a favor dels grecs. El cert que com sempre les dues postures són defensables fins un cert punt, però quin és aquest punt?

LES ELECCIONS DEL 27S

El primer que es planteja molta gent quan parla de les properes eleccions al Parlament de Catalunya es si tenen o no el caràcter de plebiscitàries.
Com en la majoria de situacions de la vida podem trobar defensors del si i defensors del no. Sembla clar qui convocarà les eleccions, el president Mas, ho farà donant-li aquest sentit i ho fa basant-se en el fet que tindran un caràcter més polític, ja que una sèrie de partits portaran un punt principal del programa, el que anomenen el full de ruta.
Per altre part altres partits li volen restar aquest possible caràcter plebiscitari basant-se sobre tot en la presumpta il·legalitat del full de ruta.
Fins avui hem escoltat moltes opinions a favor i en contra, i en els propers mesos el soroll sobre aquest tema anirà creixent.
Estiguem a favor o en contra del caràcter plebiscitari de les properes eleccions, el que crec que no podrà negar ningú es que el seu resultat serà decisiu pel futur de la nostre nació, per alguns la catalana i per altres l’espanyola.

El segon punt que penso es important es la discussió, que fa temps que dura, sobre si primer ha d’ésser l’eix nacional, o l’eix social.
Ahir vespre donava voltes al cap de com enfocar aquest tema i aquest matí, no més obrir el diari, el “Bondia” d’Antoni Bassas em donava la primera empenta.
Les darreres eleccions municipals sembla que han donat un gir social a molts dels ajuntaments catalans. Penso que això es bo pel procés ja que d’aquesta manera molts Ajuntaments tindran més present aquest eix i no estaran tant pendents de si l’eix nacional es més de dretes o no tant d’esquerres.
Per altre part quan comencin a veure que els diners que poden dedicar a qüestions socials són molt limitats, bàsicament perquè les despeses ordinàries es mengen la majoria del pressupost, i aquesta limitació es produeix en molta part per la manca del finançament correcte per part del Estat, potser aquestes forces que posen l’eix social com a prioritari reaccionaran i donaran més pes a l’eix nacional. Com diu en Bassas: “Demanar als que tenen menys que s’esperin a un canvi de govern a Espanya és ignorar la urgència dels seus problemes….”.

I el tercer punt es la decisió final, el vot.
Tal com s’han desenvolupat els esdeveniments en els darrers anys està clar que dins del estat espanyol, governi qui governi, el futur de Catalunya, fins i tot el dels Països Catalans (permeti’m l’expressió), està molt limitat per una mentalitat que malgrat la transició sembla que no ha evolucionat, no més cal llegir a Silvia Marimon, “Del ministeri franquista a l’elit democràtica”, en els bancs, les universitats, els òrgans judicials, les grans empreses, etc, hi tenim multitud d’exemples.
Culturalment els atacs a la nostre llengua són continus, el ministre Wert es el millor exemple, però no es solament a les escoles, ho és en molts àmbits. Per la majoria dels espanyols, en bona part per culpa dels mitjans de comunicació sembla que el català vulgui fer desaparèixer el castellà, quan els que vivim a Catalunya sabem quina es la dura realitat del nostre idioma a casa nostre.
Econòmicament el maltractament a Catalunya, o millor dit a l’arc mediterrani, es més que evident. Per posar un exemple Catalunya, el País Valencià i les Illes suposen el voltant del 30% de la població i del PIB, i en es pressupostos d’aquest any l’Estat ha previst invertir-hi menys del 18%. A més, per culpa del mal finançament que fins i tot han detectat els homes del FMI, la despesa social d’aquestes regions no arriba als 6.000€, mentre la mitjana estatal supera els 6.350€.
Hem arribat a un situació en la que sembla que la posició més assenyada es donar suport els partits que defensaran una Catalunya fora d’Espanya.

Per acabar demanaria una reflexió tranquil·la als que tenen vincles familiars fora de Catalunya. De fet crec que la majoria dels catalans els tenim. Es possible, de fet ja està passant, que durant una temporada hi hagi certes tensions. Es inevitable quan es produeixen canvis i en aquest cas d’aquesta magnitud, però el temps deixarà les coses en el seu lloc i segur que les relacions fins i tot acabaran per reforçar-se.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!