Plagueta de Bord

LES
ASPES NEÒNIQUES D’EL MOLINO TORNEN A VOLTAR

SENYORES
I SENYORS: EL MOLINO FUNCIONA DE BELL NOU. Aquest cronista va arribar a
Barcelona per estudiar biològiques la tardor de 1963. El primer any vivia a la
despesa d’una senyora del carrer València que tenia tres estudiants. Sé que el
primer trimestre un d’aquells nois que estudiava d’enginyer i era molt marxós
em va arrossegar a El Molino. Per a mi, un xitxarel·lo mallorquí que només
conexia d’enfora Tito’s i Tagomago, aquella catedral del cafè concert, aquell
sancta sanctorum del music-hall va ser tota una revelació: l’espectacle
ordinari i coent d’aquelles vedets plenes de plomes ràncies, que no podien
mostrar res perquè hi havia censors i que xerraven amb el públic amb segones de
temes sexuals, em va semblar el rien-ne-va-plus del fet canallesc i ben
literari. Aquella mediocritat d’un espectacle que se sostenia només damunt el
fil trencadís de l’espontaneïtat i la gràcia personal de les “molineres”, em va
fer escriure més d’un conte.

Dins aquella pudor estantissa del franquisme, el
local conservava encara antigues fragàncies llibertàries d’un Paral·lel viu i
trepidant d’abans de la guerra, i malgrat estar molt vigilat per les autoritats
franquistes, en el seu estil  era
un relíquia del passat i un cau de llibertats. A poc a poc vaig anar
descobrint, gràcies a lectures de segona mà de gent tan diversa com Sebastià
Gasch o Lluís Permanyer, que El Molino duia darrere un segle de vida. S’havia
inaugurat amb el nom de La Pajarera Catalana l’any 1894  en aquella avinguda del Paral·lel que
es convertí des del principi en l’eix principal de l’oci popular de Barcelona.
Al seu costat cresqueren centres de diversió com el Teatre Pabellón Soriano
(que després seria el Victòria), el Teatre Delicias (després Talia), el Teatre
Olímpia, l’Arnau, etc., que varen fer que el poeta Joan Maragall anomenàs
l’avinguda com a Rambla dels Pobres. La impulsió urbanística la hi va donar
l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, que convertí el Paral·lel en
l’espinada artística i cultural de la ciutat, que oferia un conjunt
d’activitats múltiple i alhora era un espai d’oci i encontre dels barcelonins.
A la postguerra El Molino va dur una vida esllanguida, fins que el 1997 va
tancar. Barcelona havia perdut un del seus espais més significantius.

ELVIRA
VÁZQUEZ HA RECUPERAT EL MOLINO. Vaig conèixer aquesta empresària quan va venir
a veure un espectacle de poemes pornogràfics catalans —Bells verds— que fèiem Pepa López i jo a la Fundació Marès de
Barcelona. Des d’un principi vaig trobar que aquella dama era una força de la
naturalesa: administradora de dotze societats, entre les quals Ociopuro,
l’empresa propietària d’El Molino. Ella hi va arribar per casualitat. Uns
empresaris russos compren l’antic edifici amb la idea de reflotar-lo;
encarreguen el pla de viabilitat a Elvira; en veure el resultat, els russos es
fan enrere perquè la situació era molt complicada i la inversió immensa; ella
es fa amb la propietat i crea l’empresa i el més essencial, un equip implicat
al màxim i una Fundació El Molino per reunir totes les entitats i persones que
vulguin revitalitzar el barri del Poble-sec i el Paral·lel. Elvira m’ho diu
clarament: “El meu objectiu era aixecar damunt les ruïnes de l’antic edifici un
Molino nou amb tot el sabor de l’avior i totes les possibilitats de les
tecnologies actuals. Recuperar un espai emblemàtic i icònic de la ciutat.
Convertir El Molino en l’ànima del barri del Poble-sec, en la palanca i el
motor de la recuperació del Paral·lel. No hem tingut cap subvenció, encara que
agraeixo les facilitats i l’acompanyament de l’Ajuntament. Espero que el Molina
sia rendible a mitjà termini.” El 2007 es va aprovar la reforma de l’edifici
per valor de 15 milions d’euros. I el 18 d’octubre de 2010 les aspes tornaren a
girar.

UN
ESPECTACLE INAUGURAL CANALLA I ENLLUERNADOR. El responsable artístic és Josep
Maria Portavella, actor i director del grup The Chanclettes, que ha muntat Made in Paral·lel amb dues grans vedets:
la molinera d’abans, Merche Mar i la molinera d’avui, la nostra Pepa Charro del
bar Flexas, la Terremoto de Alcorcón. Vaig assistir a aquella primera funció
damunt niguls. L’espectacle feia un recorregut històric i emocional d’El Molino
des del seu naixement fins a l’actualitat. Presentava un conjunt de quadres i
escenes en el pur estil moliner d’abans amb la força interpretativa d’ara. Hi
participaven  una vintena de
persones entre músics i artistes. Es recuperaven cançons famoses de l’època en
què nomia Gran Salón del Siglo XX, Petit Palaise o Moulin Rouge, i hi actuaven vedets
com la Bella Dorita o Christa Leem. La Merche i la Pepa dialogaven i feien
monòlegs en què s’aficaven amb els espectadors (amb el batle Jordi Hereu, amb
els Sánchez-Vicario, amb Dolly Van Doll, amb Enric Majó i amb aquest cronista).  La direcció coreogràfica de Roberto G.
Alonso i la musical de Xavier Torras, així com el vestuari de Maria Araujo són
una conjunció estupenda que fa que la funció tengui totes les lluentors de
l’avui amb el sabor de l’ahir. El cos de ball extraordinari. Els colors i les formes
els dóna la il·luminació, que és el que marca tot l’espai. La música en viu fa
que entre llums i mambelletes arribi l’apoteosi: l’estil desenfadat, petardo i
politícament incorrecte fa que El Molino es lligui a la seva tradició canalla.
Una gran festa.

I com
a notícia curiosa, us diré que el dia de Sant Jordi d’aquest 2011, amb les
roses i els llibres, l’actriu Pepa López i aquest cronista faran dues
representacions,  a les 12 i a les 13 del matí, de la poesia
pornogràfica, Bells verds, que entusiasmà
l’empresaria Elvira Vázquez: “Mesclarem poesia, amor, llibres, burlesque, cava
i roses. Tot dins la tradició molinera!”, va dir ella quan ens seduïa. Hi estau
convidats!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!