Glory, Glòria Pep Guardiola
Barça 3-ManU 1
Algú podria dir que et
pots acabar acostumant a aquestes jornades glorioses, però no és
així. Londres va superar-ho tot un cop més, una altra vegada. I no
serà la darrera.
El dissabte 28 de Maig és
el dia en què l’Urpa es reagrupa, utilitzant, com altres vegades,
pintoresques i diferents combinacions per arribar a destí. Els
aquesta vegada afortunats i els que aquesta vegada no ho van ser però
que van viatjar igualment, van fer el primer mos del dia plegats a
l’hotel de concentració tot recordant les cues a l’aeroport que
ens van costar, pel cap baix, un parell d´hores de retard. Eren les
9.00 a.m., una hora més a Catalunya. Encara no hi érem tots. Els
que van decidir to heat the town on Friday’s Night s’unirien
més tard.
Acton Town no era el ni
deu ser el barri més animat de Londres. Situat a l’oest de la
ciutat, estava prou allunyat del centre com perquè no es respirés
ambient de final. No vam trigar gaire en adonar-nos que el millor que
podíem fer era començar a carregar les piles. L´amo del primer
bareto on vam entrar ens va fer els honors oferint-nos les
seves millors birres i desplegant una pancarta de la PB de Banyoles
que va anar a buscar al magatzem i que encara no entenem com la va
aconseguir.
I tots sabem que amb una
birra al cos el sol brilla més fort, fins i tot a Londres. Metro cap
a Picadilly i a començar la festa. I aquí va ser on ens vam adonar
que alguna cosa gran estava per succeir. Plaça tenyida de blaugrana
i càntics que impregnaven l’ambient d’un optimisme aclaparador i
d’una seguretat en la victòria a la qual ens estem acostumant. A
partir d’aquest punt, les imatges i experiències viscudes es van
començar a barrejar les unes amb les altres amb el transcórrer de
les hores i el consum de cerveses.
La reencarnació de Paul
Scholes que vam conèixer en uns dels primers pubs de la nostra
particular ruta turística ens va assegurar que 70.000 anglesos es
desplaçarien des de Manchester per donar suport al ManU, amb i sense
entrades. Vist amb la prespectiva del temps, segur que s’havia
fumat alguna cosa tòxica. No sé si és que l´afició del Barça ha
crescut amb el temps, ha reduït diferències amb les que fins ara
havien estat les nostres referències o és que, simplement, estar
pujat al cavall guanyador et fa veure les coses des d’una altra
perspectiva, però l’exhibició de superioritat a Trafalgar Square
i els seus voltants va ser, com després succeiria al mateix estadi,
corprenedora. El Glòria, Glòria, Pep Guardiola va sonar una
vegada darrere l’altra, fins al punt de transformar-se en el nostre
càntic oficial per a la final.
Passat el migdia, es van
unir els que faltaven. Establert el nostre quarter general al Silver
Cross, típic pub anglès a uns 250 m del 10 de Downing St,
s’ensumava ja el caliu d’una final. Caliu que va anar creixent a
mesura que s’acostava l’hora d’anar cap a l’estadi, cap a
Wembley.
El que va passar al metro
durant el llarg trajecte només es pot descriure com a surrealista.
Cap de nosaltres sabia exactament a quina parada havíem de baixar
per accedir a la zona de l’estadi destinada a l’afició del
Barça. I de cop, ens vàrem trobar en un vagó del metro ple de
seguidors del ManU. La guerra de càntics…..inexplicaple a l’igual
que antològica. Si algun cop us trobeu amb problemes amb un hooligan
del United, invoqueu la figura d´Eric Cantona. Funciona. I passareu
a formar part de la seva família.
Arribats a l’estació
de Wembley, i després d’una efímera baralla solucionada al nostre
favor per un gentil Bobby al que li vàrem caure simpàtics, l’arc
del nou estadi de Wembley es va començar a deixar veure davant
nostre, com demanant-nos que acceleréssim el pas, dient-nos que ens
estava esperant.
I és que fa respecte.
Wembley. La catedral. Impressionant i majestuós. Tota una obra
moderna que encara està impregnada amb les antigues tardes de futbol
de l´antic estadi. Barreja entre present i passat. La sensació en
arribar a les nostres localitats i en veure el camp ple justifica amb
escreix tot el que s’ha de passar i patir per arribar-hi.
Del partit, poca cosa
s’ha de dir. Mai vaig tenir tan clar, malgrat el resultat a la
mitja part, que només podíem guanyar. I no em va deixar de
sorpendre com la gent va celebrar la victòria, malgrat , com diu el
nostre gurú, venim d’on venim.
Glória, Glòria, Pep
Guardiola i gràcies per portar els nostres colors fins al cim
una vegada més i poder gaudir arreu del món de l’admiració que
desperta el nostre equip.