Pau Vinyes

En
Samaranch fou una figura camaleònica, un subjecte que va saber
reciclar-se a si mateix, passant de figura important del franquisme a
icona del moviment olímpic i esportiu.

En Joan Antoni Samaranch va néixer al 1920. Amb 18 anys fou cridat a
files pel bàndol republicà durant la guerra civil espanyola (1936-39),
però desertà i es va passar la resta de la guerra amagat a Barcelona,
fins que els franquistes en van prendre possessió.

Els difícils anys 40, els anys de l’autarquia franquista, foren els
anys on va emergir la figura d’en Samaranch, engegant i dirigint
diversos projectes empresarials del sector tèxtil i d’altres vinculats
a la construcció.

En la vessant esportiva, en Samarach va començar a esdevenir un
personatge rellevant en dirigir la selecció espanyola d’hoquei patins
que al 1951 va guanyar la copa del món en un mundial celebrat a
Barcelona.

Arribats a aquest punt, la seva carrera esportiva s’enllaça amb la
carrera política, al ser nomenat cap d’Esports de Falange, fundant la
Federació Espanyola de Patinatge, abanderat espanyol als jocs olímpics
de Roma-60 i Tòquio-64, Conseller Nacional del Movimiento, President del Comitè Olímpic Espanyol i fins i tot, Procurador a les Corts franquistes.

Samaranch saludant amb el braç enlaire

Al 1970 Samaranch entra al comitè executiu del COI (Comitè Olímpic
Internacional), i al 1974 n’és escollit com a vicepresident d’aquest
organisme.

Mentre en Joan Antoni Samaranch feia el seu ascens fulgurant cap
l’èxit al COI, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona
els darrers anys del franquisme, i durant la transició es va perfilar
com a possible màxima autoritat de Catalunya, per bé que el retorn de
Tarradellas i de la Generalitat (als quals es va oposar obertament) li
barraren el pas. Tot i això, als anys 80 i 90 en Samaranch va formar
part de la direcció de “La Caixa”, fins i tot en fou triat president.

El 1980 Samaranch fou nomenat president del COI, càrrec que ocupà
fins al 2001. La seva obra al capdavant del màxim organisme olímpic és
plena de llums i ombres. Sovint s’afirma que gràcies a Samaranch
Barcelona va organitzar les XXV olimpíades al 1992. Penso que el mèrit
no és només seu, sinó dels barcelonins i barcelonines de tots els
estaments i classes socials, que van col·laborar per què Barcelona-92
fos un èxit.

D’altra banda, en Samaranch mai fou gaire amic de les aspiracions
esportives de les federacions catalanes a nivell internacional. De fet,
ell mateix eliminà tota esperança al decidir que als jocs olímpics
només hi poguessin participar els estats reconeguts per l’ ONU, i no
pas les diverses nacions que no disposessin d’un estat propi,
disposició integrada a la Carta Olímpica que el COI va publicar sota la
seva supervisió.

La figura de Joan Antoni Samaranch se’ns ha venut sovint com una
figura de concòrdia i un model d’èxit personal, empresarial i esportiu.
El que si és un èxit és l’operació de publicitat que han fet amb la
seva figura, on s’obvia de forma flagrant les seva militància a Falange
Espanyola o la seva enorme vinculació amb el franquisme, un règim
criminal i dictatorial. També era un camaleó esportivament parlant:
soci del Barça i del Real Madrid, de jove fou entrenador del equip
d’hoquei patins del RCD Espanyol.

La figura de Samaranch està plena de llums i ombres, però no
podem entendre la seva persona si no és amb un compendi de tota la seva
trajectòria i militància. Per això jo crec que no podem capitalitzar
l’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona-92 en la figura de Samaranch, ja
que l’èxit de les XXV olimpíades de l’era moderna es deu a la societat
cívica catalana, a l’encant i el magnetisme de Barcelona i a la
capacitat d’ acollida i d’integració de tots els barcelonins, valors
que penso no poden atribuir-se a un franquista de primer ordre com ho
va ser en Joan Antoni Samaranch. Potser mai sabrem a ciència
certa quines eren les idees reals d’en Samaranch, donada la seva
personalitat polièdrica i complexa. Potser és que en Samaranch no tenia
cap ideologia més enllà de si mateix, o potser en Samaranch és un
misteri, un enigma.

Ferran Vital

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!