El meu oncle va esdevenir advocat i escriptor. Va publicar dos
llibres cabdals per a la història del moviment obrer i d’esquerres: La Vaga Obrera i Checoslovaquia un amanecer sobrío. Tots
dos escrits entre el 1968 i el 1971. Per no haver sigut per la malaltia
avui estaríem parlant d’un historiador i politòleg en paraules majors.
Tot això ve a tomb, doncs volia fer-vos partícips de la pèrdua
d’un ésser estimat, malgrat la llunyania. De fet, si us haig de ser
sincers, el vaig anar a veure poques vegades. Em costa visitar
hospitals. Amb les pèrdues del pare i la mare ja n’he tingut prou. I
allò més estrany, és que la meva àvia Albina, als seus 98 anys de vida,
va sobrevisquent al fill i a les filles. De set fills, només queden
vives dues filles. És dur i dolorós. És el que té de viure tants anys.
Malgrat tot, la seva partença és un alliberament. Viure empresonat
en una malaltia mental és un parany difícil de pair i superar.
Les paraules del poeta com a dolç comiat:
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.
JV Foix ( Es quan dormo que hi veig clar)
Pau Vinyes i Roig
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!