Pau Vinyes

A
Occident tots som fills de la Revolució francesa. Amèrica i Europa es
configuren a partir dels principis revolucionaris: llibertat, igualtat
i fraternitat. La Revolució burgesa té dues grans fites: el 1775, amb
la revolució i la independència americanes, i el 1789, amb la Revolució
francesa. S’acaba amb una societat de privilegis, d’aristocràcia i de
dogmes, i s’instaura un nou sistema basat en la igualtat dels ciutadans
davant la llei i el pacte social: la constitució als Estats Units i els
principis revolucionaris a França. Les dues revolucions són similars en
els principis i objectius, però tenen diferències. La Revolució
americana es basa en la descentralització i el federalisme; l’europea,
en el centralisme i la racionalitat jacobina de l’Estat.
La Revolució francesa té un curt recorregut i acaba per l’efervescència nacionalista que recolza el cop d’estat de Napoleó,
segmenta la llibertat i acaba amb la democràcia en raó de la millora de
l’eficàcia de l’Estat i la defensa contra els enemics exteriors de
França. La revolució americana arriba fins avui sense canvis
substancials i es reforça per l’expansió del país, la incorporació de
nous estats a la federació i l’arribada d’una gran massa d’europeus que
no troben sortida a la seva pàtria d’origen.

L’aliança conservadora d’Àustria, Rússia, el Regne Unit i França, després del cataclisme polític que va suposar la derrota de Napoleó,
engega una contrareforma reaccionaria que a Europa fa aturar l’extensió
de les idees i els principis de la Revolució francesa. De fet, només el
1878, cent anys després de la revolució, es constitueix la Tercera
República francesa laica, centralista i democràtica.
Però aquesta
essència ideològica de la revolució, compartida a les dues ribes de
l’Atlàntic, dóna lloc a Europa, per la influència dels estats
conservadors de la Santa Aliança, la corrupció dels principis
revolucionaris i el retrocés que va suposar a França el retorn dels Borbons, el regnat dels Orleans i l’imperi dels Bonaparte,
a una explotació de la classe treballadora que la revolució industrial
aguditza. El liberalisme burgès, en definitiva, porta a fer que els
assalariats siguin explotats en condicions que difícilment els permeten
sobreviure. Als Estats Units, aquesta situació és menys acusada per la
major capacitat econòmica del país, pel seu major creixement econòmic i
pel dinamisme de la seva societat.
El conflicte del proletariat i
de la burgesia dóna lloc a Europa a la revolta que finalment porta a la
revolució russa del 1917. Això no succeeix als EUA, on la lluita obrera
té un abast més laboral i menys polític i on, malgrat les grans
diferències socials, fins i tot la discriminació racial una vegada
abolida l’esclavitud per la guerra de Secessió, no condueixen a
l’enfrontament revolucionari que el marxisme empeny a Europa.
Hi ha dues filosofies que conviuen dintre dels principis de la revolució burgesa. Rousseau
pensa que l’home és bo, que la seva inclinació natural es guia per
l’ètica, la generositat i la moralitat, hem de confiar en l’home perquè
només és la societat la que corromp aquesta tendència. Voltaire
és un cínic en qui la intel·ligència, la ironia i la simulació estan
per sobre de l’ètica, l’home és per ell un ésser complex per la seva
intel·ligència que fa que tingui plecs i àrees fosques. Per tant, la
persecució del mal ha de ser l’essència de la convivència social,
perquè si per Rousseau l’home és essencialment fiable, per Voltaire
és exactament el contrari. Es pot dir amb justícia que la Revolució
americana és més rousseauniana, i l’europea, més volteriana…

És
possible que aquest major grau de llibertat, però sobretot de
moralitat, sigui el que fa que als EUA no es desenvolupi un socialisme
per moderar el liberalisme de la revolució burgesa. Els EUA són el país
on és més fàcil fer diners ràpidament. A cada generació hi ha persones
i famílies que fan grans fortunes: els Vanderbilt, Guggenheim, Rockefeller, Getty o Gates
en són bons exemples. Tots ells induïts per principis morals superiors
dediquen gran part de les seves fortunes al bé social, en àrees com
l’atenció mèdica, la promoció de la recerca, l’educació o l’ajuda al
tercer món. És a dir, retornen a la societat part del que han rebut de
la societat i és exactament el repartiment de la riquesa a través dels
impostos el que planteja la socialdemocràcia moderna. Es podria dir,
doncs, que, en aparença, el socialisme és menys visiblement necessari
als EUA que a Europa.
De la mateixa manera que la Revolució
francesa ha fet prosperar Occident malgrat els retrocessos i els
ajustos de les contrarevolucions ulteriors, la revolució americana més
moral, més lineal i basada en normes i principis de confiança en l’home
ha estat més eficaç econòmicament.
Potser és aquesta diferència la
que ha portat al major progrés dels Estats Units respecte d’Europa
perquè la confiança i l’ètica són sempre econòmicament i socialment més
eficaces que la desconfiança i el cinisme. Els negocis i l’èxit
econòmic estan basats en la credibilitat, la confiança i la
predictibilitat. Sembla presumptuós però és verificablement cert.

* Enginyer

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!