Pau Vinyes

Història i fotografia

14 de gener de 2014
Sense categoria
1 comentari

ALBINA FRANCITORRA I ALEÑÀ, EXEMPLE DE VIDA

L’Albina Francitorra i Aleñà ha estat un exemple de vida. El seu coratge i la seva valentia han esdevingut dues eines de lluita en un món ple d’obstacles. L’Albina va néixer un 3 de febrer de 1912, al carrer de Llúria, en ple Eixample Barceloní. De família encerclada en la petita burgesia. El seu pare era mestre d’obres; i encara moltes façanes de Barcelona porten la seva petjada com a constructor. La mare mestressa de casa, qui s’entestà en que aprengués a tocar el piano –cosa que l’avorria força-. Per raons de la feina del pare ella i la família anaren vivint en diferents pisos de l’Eixample. Estudià en una escola de monges, les quals –tal com era costum a l’època- li ensenyaren matèries creades expressament per a les dones.

En plena adolescència se li desvetlla la passió per l’escriptura. Un concurs literari de la revista El hogar y la moda li concedí el seu desig. Era l’any 1927 i tan sols tenia 15 anys.  Des d’aquest moment, de la seva ploma començà a brullar articles en diferents publicacions catalanes de l’època. Hi escriu de literatura, de teatre…però sobretot del paper de la dona en el panorama cultural i polític de l’època. A La Rambla o a Nosaltres Sols, periòdic dirigit per l’activista separatista (aleshores els independentistes eren anomenats separatistes) Daniel Cardona, són les primeres pàgines on l’Albina Francitorra hi escriu els seus articles de caire catalanista i feminista a finals dels 20 i inicis dels 30 del segle passat.

Amb 19 anys l’amor la sorprèn i al cap de poc temps es casa amb l’advocat, escriptor i poeta Tomàs Roig i Llop. D’aquest matrimoni naixeran 6 filles i un fill. Tal com escriu l’escriptora Betsabé García a La Independent (2011): “Advocat i home de lletres (Tomàs Roig), va ser respectuós amb les idees de la seva esposa, dona que va anar a votar a les primeres eleccions de la nostra història, totalment disconforme amb la ideologia del seu marit, fidel a La Lliga”. Mentre el marit bregava en cultura i política, l’Albina criava i educava. A casa dels Roig i Francitorra si respirava intel·lectualitat humana. Tanmateix, un cop casada l’Albina deixà d’escriure públicament i  escrigué alguna cosa en privat que mai va veure la llum més enllà de l’àmbit familiar.

En plena dictadura franquista dóna classes de català de forma clandestina. Un cop recuperada de nou la democràcia, perduda durant la República en guerra, l’Albina es capfica de ple a estudiar la carrera de filologia catalana. Vol fer feina de mestra i del seu mestratge com a educadora en sortiran personatges reconeguts de l’escena musical catalana i televisiva: El grup de rumba Els  Manolos i el presentador i actor José Corbacho. Abans, però, s’aferra al volant d’un automòbil i aprèn a conduir passats els cinquanta anys. Anys després ens confessarà que conduir li portava més maldecaps que beneficis. Fa sumes i restes i decideix abandonar el cotxe ja que creu li surt més a conte anar en taxi per Barcelona que no pas tenir un vehicle privat amb tot el que comporta de benzina, assegurança, aparcament….

Sobreviu a la mort del seu home i d’un fill i quatre filles. Fortalesa pura i dura. Lluitadora constant fins als darrers dies de la seva vida. Qui escriu aquestes ratlles, fill primer de la filla gran, la Isabel Roig, recorda les estades estiuenques a Arsèguel –petit poble del Pirineu Català situat a la comarca de l’Alt Urgell-. A Arsèguel, el darrer dissabte del mes de juliol, s’hi organitza l’Aplec de l’Acordionista del Pirineu. En els primers anys de l’aplec l’espectacle acordionista s’organitzava a la plaça del poble. Cada família del poble o estiuejant acostumava a portar la cadira de casa, la qual cosa produïa un estol de colors i formes. Després, la festa es va tornar grossa, potser massa i tot, i de la plaça es va passar a l’envelat de l’actualitat, situat a tocar de l’església romànica. D’aquelles estades en podrien sortir moltes anècdotes, com la que un servidor, germà i cosí – infants i innocents com érem- anàrem a caçar cargols al cementiri del poble i en tornar a casa i descobrir l’Albina d’on eren recollits: bronca i brossa al mateix temps. Els morts eren sagrats.

Però hi ha un altra Albina poc coneguda. És l’Albina que dóna suport a dues figures de l’escriptura catalana. Marit i filla. Pel que fa al seu marit, en Tomàs Roig, li ajuda a transcriure les seves memòries ja que en els darrers anys de la seva vida la ceguera el deixa molt tocat. A la filla, la Montserrat Roig, li organitza la paperassa i la correspondència. En certa manera li fa de secretària. Sense aquest recolzament l’obra de la Montserrat no hagués obtingut la força i l’empenta necessària per a donar llum a les ombres del creador. Per altra banda, l’únic fill del matrimoni, en Joan Antoni, esdevindrà un excel·lent advocat i, si la greu malaltia mental que l’arrossegà en vida no l’ hagués barrat el pas de la força creativa d’escriure, a dia d’avui estaríem parlant d’un gran escriptor i historiador. Les altres filles sobreeixiran en diversos camps professionals i de l’activisme polític. La Isabel, en política i associacionisme veïnal i de solidaritat amb els presos; la Maria Rosa en suport al cinema; la Glòria com actriu i dobladora i la Carmina com a periodista i guionista. La Maria Albina, la que duia el nom com ella, va néixer amb síndrome de Down.

En fer cent anys familiars li van organitzar una festa per a commemorar el centenari. Un dels regals que més il·lusió li va fer va ésser el paquet de tabac que un bon amic de qui escriu aquestes ratlles li obsequià. I es que amb cent anys fumava!

L’Albina ens ha marxat per sempre el darrer jorn de l’any 2013, idèntic dia de fa un any ens deixava en Moisès Broggi, el gran humanista català. Com he esmentat en començar ha estat un exemple de vida a seguir. Llàstima que no hagi pogut sobreviure al 9 de novembre de 2014. El seu vot hagués estat doblement afirmatiu com a dona, d’esquerres i independentista. Deixeu-me acabar amb uns versos que li dedicà el seu marit en vida i que foren publicats al llibre Petits poemes de la llar (1959):

“Si no em miressin els teus ulls, les gotes de la rosada no foren diamants, els àngels no envejarien els cants dels rossinyols i les flors no esclatarien sota les rialles infantils…

Perquè tot fora nit eterna i cruel i jo defalliria si no em miressin els teus ulls!”

Pau Vinyes i Roig

Foto: L’Albina rodejada dels seus fills. Arxiu: Família Vinyes-Roig.

 

 

 

 

 

  1. Una gran dona, desconeguda per la majoria de la gent. He trobat a faltar el teu post en aquesta casa, un article bellíssim que vaig poder llegir en altres mitjans de comunicació.
    El meu condol i gràcies per publicar-lo. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!