Pau Vinyes

Temps

De fet parlar sobre el temps passat és quelcom emocionant i angoixós. Dues realitats dibuixades ben diferenciades. Recordar vells i bells temps suposa obrir aquella carpeta que restava tancada. També obrir velles ferides. Tot i això, és albirar un passat que ens ha forjat com a persones i ens ha omplert d’experiències vitals. Sense el passat no seríem el que som. Per molt silenciós que sigui el nostre temps viscut sempre hi ha un pòsit que no el podem esborrar. Ens agradi o no, som hereus del passat.

Amor

Estimar és un acte ple d’emocions i vibracions. És tenir un cuc al ventre que no et deixa en pau. Que et fa pessigolles constantment. Que t’interromp cada dos per tres la ment tot pensant en la persona estimada. A voltes correspost i d’altres menyspreat. Avui en llegir el diari hi he descobert una frase genial: “…el menyspreu (és) una forma d’amor”. És d’en David Carabén, el cantant dels Mishima. Acaba de treure un disc rodó anomenat L’amor feliç. En l’entrevista també esmenta que l’amor és per sempre. Si has estimat algú amb passió no ho pots esborrar de la nit al dia. Sempre queda alguna cosa, i per molt reclosa que estigui en el teu cor sobresurt en un moment o altre malgrat el pas del temps.

Vida

Visc en un pis ple de records. Records que s’exhibeixen a través de retrats, dibuixos, llibres i estampes vàries. Hi són per a acompanyar-me en el meu present i, qui sap, en el meu futur. Potser algú em preguntarà per quin motiu els guardo aquests records i jo li podria respondre que em donen força per a seguir endavant. Però, sense ells també puc seguir endavant, no? Sí, em responc a mi mateix, però no seria el mateix. És com si anés mig despullat per carrers i places del meu poble. Els records són la força que necessito per a esbrinar l’esdevenidor.

Amics

D’amics i d’amigues en podem tenir un munt així com de coneguts i de conegudes i  de saludats i de saludades. Ara amb el facebook els podem comptar fins i tot. Jo n’he comptabilitzat uns nou-cents, dels quals més de la meitat no sé qui collons són o bé els conec d’un altre amic o amiga o bé són saludats i saludades passatgers. Realment, com diu la dita, els amics i les amigues els pots comptar amb els cinc dits de la mà. Hi ha amics que són familiars i a voltes més amics que familiars. Hi ha amics que no veus des de fa temps però que són allà quan els necessites i n’hi ha que els veus quasi cada dia i que quan et són necessaris fugen com esquirols espantats per la presència d’un llop. En castellà diuen: “Un amigo es un tesoro” i jo hi afegiria: I no cal que sigui de maragdes, d’or o diamants.

Sexe

El sexe és salut per uns i pecat per a altres. Per a mi és omplir-me de força i passió. Sense sexe hi ha vida? Sí i no. Sí, per tot allò que representa de sentir-se viu i estimat. No, perquè la vida la podem farcir sense sexe. Sembla estrany, però a cada volta que practico el sexe em capfico en la pèrdua de joventut. Em fa cosa fer-me gran – com si no fos en aquests moments!- i perdre la vitalitat sexual. És com quedar-se buit per dins. No ho sé pas. Ara, no cal capficar-se i aprofitar tots els regals que en aquest sentit en ofereix la vida. Qui sap si de cop i volta el senyor d’allà dalt decideix abaixar el teló de la meva vida abans d’hora.

Mort

Hi penso sovint en la mort. És un risc que tots tenim a tocar. Tanmateix, no visc constantment amb aquest pensament. Rai, si hi visqués! No gaudiria de la vida. La mort l’he viscuda de prop amb els meus pares. Primer amb el pare i anys després amb la mare. Totes dues morts van ser colpidores per properes. Són els que t’han parit i t’han forjat des de petit. Però de totes les morts la més bèstia i sense sentit ha esta la del meu amic Salvador Iborra. Poeta i vividor de mil i una aventures, una matinada del mes de setembre va deixar d’existir. La brutalitat i el sense-raó d’uns nois magrebins joves va furtar il·lusions engrescadores. Jove, només tenia 33 anys, com era en Salvador el d’allà dalt li va escurçar la vida abans d’hora. I em pregunto: Per què? Pregunta de molt difícil resposta, penso. Cada matí em llevo pensant que el d’allà dalt em regala un dia més. I quants dies em regalarà? Mesos, anys, dècades…? Mentre en vagi regalant dies el d’allà dalt seguiré fent camí – carregat de records bons i dolents- per aquests mons de Déu, amb el desig de deixar petjades positives. D’aquestes petjades una em fa il·lusió: aconseguir sentir-me lliure en escriure, és a dir que tot el mestratge après en els errors i en els encerts facin que la facilitat de l’escriptura sigui un desig involuntari, com el pas del temps.

Pau Vinyes i Roig

Imatge: Nu assis sur un divan, d’Amadeo Modigliani.