Gàlim

Després d’hores allà, es fa el moment d’anar dinar. No és el cas ara de valorar la presentació ni la qualitat gastronòmica del menjar que s’hi serveix. En tot cas podríem dir que no estan molt ben relacionades amb el preu a pagar.

Tries per triar, sense posar-li massa capatró a la cosa perquè ja veus que no serà res de l’altre món (o potser perquè sembla que ho serà en un mal sentit de l’expressió), i mentre arribes a la taula on amablement (això sí) t’han deixat la safata vas saludant gent del poble que es troba fent ús d’aquella instal·lació sanitària. Sempre n’hi ha.

Seus a la banda de la taula on han dipositat la safata: de cara a la gran pantalla de televisió megaplana amb el so desconnectat. Inevitablement la mires i, en principi, no acabes d’entendre què fan aquelles persones amb cara de plorar i d’explicar intimitats en una intimitat televisada. És al cap d’un moment que t’adones d’un detall gens anecdòtic: en un raconet de la pantalla hi ha un número 5.

És això que m’ha passat hui, a l’hospital de Xàtiva. I no he pogut evitar pensar com és que per tot l’edifici hi ha cartells amb consells d’hàbits saludables per tal de cuidar la salut, mentre allà dins llancen sense miraments un atac frontal a la salut mental a través del plasma. No sé si Sanitat, quan atorga les concessions a empreses que gestionen les cafeteries dels hospitals, podria regular alguna cosa sobre això.