INICIS DE L’EXCURSIONISME A CATALUNYA

El poeta Joan Maragall  deia en referència a l’excursionisme: “El nostre excursionisme no és pas un esport, no és pas un esbarjo, no és pas un estudi, que és amor”. L’excursionisme al nostre país va ser en els seus inicis , a finals del segle XIX, una manera d’entendre l’oci. Va significar la redescoberta de Catalunya, tot resseguint les seves arrels mil·lenàries. La cultura, la llengua, i sobretot el territori i la pròpia història esdevindran  referents a tenir en compte. Les primeres entitats excursionistes de Catalunya neixen amb la ferma voluntat de revalorar la història i la cultura pròpies. Fruit de l’esperit de la Renaixença, període en què l’excursionisme s’aixopluga tot revifant la seva pròpia essència expressiva.  A nivell europeu la pràctica dels esports de muntanya és un fet que va agafant força.  Com descriu Albert Bancells a Barcelona d’excursió: “A Catalunya té (l’excursionisme) el valor afegit del seu comportament civicopatriòtic d’origen, amb la voluntat de suplència d’unes institucions acadèmiques i científiques encongides per la dependència provincial de l’Estat espanyol centralista i uniformista.”

La primera entitat netament dedicada a l’excursionisme als Països Catalans és l’Associació Catalana d’Excursions Científiques, fundada a Barcelona el 1876. Anys més tard l’Associació Catalana d’Excursions Científiques i l’Associació d’Excursions Catalana –creada el 1878- és fusionaren per crear el Centre Excursionista de Catalunya. L’associacionisme lligat  a la pràctica i la difusió del muntanyisme va prenent volada a casa nostra. Entre els primers aficionats a l’excursionsme hi podem trobar personalitats de relleu cultural i cívic com el poeta Jacint Verdaguer, el dramaturg Àngel Guimerà, el cartògraf August Torras, el filòleg Pompeu Fabra, l’historiador Francesc Carreras Candi, l’etnògraf Josep Maria Baptista i Roca, el meteoròleg Eduard Fonsaré, els geògrafs Pau Vila i Josep Iglésias, etc.

Els primers excursionistes són persones de classes benestants, vinculades a la burgesia  catalana, homes i dones que es poden permetre el luxe de viatjar pel territori jornades senceres tot allargant l’estada força dies. Joves que fan de la muntanya un espai d’oci nou. En els seus inicis la tasca d’aquests és la difusió del patrimoni  cultural i lingüístic. Tanmateix, en la recerca i difusió d’aquest patrimoni s’afegiren propòsits científics que feren que aficionats esdevinguessin importants especialistes i professionals eminents. Les primeres activitats van relacionades amb el vessant folcklòric, arqueològic i d’estudi; és a dir un excursionisme poc esportiu.

El moviment excursionista es va escampar entre la classe treballadora al llarg del segle XX, quan moltes entitats cíviques i culturals en crearen seccions. Els butlletins i les revistes de principi de segle es feien ressò de les sortides i dels treballs relacionats amb la muntanya. A partir del decret del descans dominical promulgat  el 1904, la pràctica es va estendre entre les capes menys afavorides. Els voltants de Barcelona i les grans ciutats industrials del moment representaven un bon espai per practicar l’excursionisme.

En temps difícils, com les dues dictadures del segle XX, l’excursionisme a Catalunya va ésser un referent per la salvaguarda del patrimoni cultural i lingüístic del país. Sota l’aparença d’excursions culturals s’hi amagava el desig de preservar la identitat pròpia dels territoris de parla catalana. L’escletxa de llibertat de la Segona República, esquinçada per la dictadura franquista,  així com la recuperació de la democràcia a finals dels anys setanta del segle passat van possibilitar una onada de noves entitats excursionistes i d’un rebrot d’aquest.

Pau Vinyes i Roig

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *