Pau Vinyes

Història i fotografia

25 de maig de 2012
Sense categoria
1 comentari

“Anar a Barcelona”

Des de petit a casa meva sempre hem dit anar a Barcelona quan ens referim que anem al centre de la ciutat. Visc a Sant Andreu de Palomar, antic poble del Pla de Barcelona. L’any 1897, per Real Decret signat per la Reina Regent Maria Cristina, sis pobles del Pla van ser annexionats a la capital de Catalunya. Gràcia, Sants, Sant Martí de Provençals, Les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles així com l’esmentat Sant Andreu de Palomar van perdre llur autonomia municipal i passaren a engreixar d’habitants i de territori Barcelona. Més tard, Horta (1904) i Sarrià (1921) s’afegiren a la cua de pobles annexionats.

L’annexió – el sinònim agregació no m’acaba de fer el pes tot i que el significat sigui el mateix- va esdevenir per a molts andreuencs i andreuenques un fet consumat. Una decisió presa des de dalt sense consultar el poble. Cal remarcar que les administracions municipals d’aquell temps eren molt corruptes i el caciquisme polític era ben present en molts llocs de l’Estat. Un cop consumada la decisió política el poble andreuenc desperta de sobte i s’hi oposa en veure que les conseqüències de l’annexió eren més aviat molt negatives per als seus interessos. Es crea una Junta Desagregacionista encapçalada per un tal Boguñà. La Junta va moure cel i terra per a aconseguir de bell nou la independència del municipi. Segons la Junta Sant Andreu de Palomar no podia ser annexionat a Barcelona atès que la Llei Municipal de 1877 deixava ben clar que perquè un municipi més gran s’annexionés  un poble petit calia que fes frontera entre les dues poblacions i fes menys de sis quilòmetres de distància. No era el cas de Sant Andreu ja que no feia frontera amb Barcelona sinó amb Sant Martí de Provençals i des de la futura plaça de Catalunya fins a la Riera d’Horta – límit territorial pel sud andreuenc- hi havia, aleshores, més de sis quilòmetres. L’expresident de la República Espanyola, Nicolás Salmerón, actua com a   advocat defensor dels interessos andreuencs. S’arriba a interposar un contenciós administratiu. Malauradament, l’any 1902 el recurs és desestimat i el poble esdevé un nou barri de la gran urbs barcelonina.

Aquest fet, segurament, deixa petjada en moltes famílies de l’antic municipi i malgrat que s’ha perdut la independència municipal es continua considerant Sant Andreu de Palomar com a poble. Les cartes continuen mostrant a la capçalera el nom de l’indret. I temps després al topònim de la ciutat s’hi afegeix un SA entre parèntesis. Avui amb la facilitat i comoditat dels correus electrònics dubto que s’hi afegeixi el nom de Sant Andreu de Palomar – tot i que un servidor ho fa, com a mostra d’identitat del lloc on s’ha criat, respirat, alegrat  i emprenyat en abundància-.  

La gent gran continua fent servir l’expressió anar a Barcelona, i algun jove que altre. L’he fet servir més d’un cop amb gent forana i m’han mirat amb una cara d’estrany. Com qui es creu amb el dret de corregir-te cada dos per tres quan ho esmentes. Per a molts és un gran orgull poder fer servir l’expressió anar a Barcelona – i també anar a Gràcia, anar a Sants…- . Sóc realista i m’adono que l’annexió dels pobles del Pla de Barcelona era un fet dat i beneït. L’historiador andreuenc Martí Pous i Serra (1910-1997) ho va deixar ben clar: “ L’annexió és com la fruita dels arbres que cauen quan són madures”. Un fet tangible. Tanmateix, tot i que la fruita ha caigut, l’expressió anar a Barcelona, malgrat el pas i els canvis de temps, segueix ben viva. I que duri per molts anys.

Un que ha anat a Barcelona per a poder-ho expressar en públic.

Pau Vinyes i Roig.

Imatge: Bitllet anada i tornada Sant Andreu-Barcelona del ferrocarril MZA. Fons Frnacesc Josep Román i Campoy

  1. A casa, a Horta, també ho deien. I jo, malgrat que primer em semblava estrany, després, de més gran, vaig tornar a fer servir aquesta expressió de forma volguda per remarcar que era (i sóc) d’Horta.
    Encara que tot és molt relatiu: nosaltres vivíem a l’antic barri dels periodistes d’Horta (Peris i Mencheta), i quan anàvem al centre d’Horta (plaça Eivissa o Bacardí o carrer Major o la rambla) també en dèiem: vaig a Horta, tot i que estàvem a uns 5 minuts a peu d’allà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!