Pau Vinyes

Història i fotografia

27 d'abril de 2012
Sense categoria
1 comentari

L?HABITACIÓ DELS LLIBRES

És agosarat parlar de biblioteca en una casa privada per tot allò que comporta. Una biblioteca és un espai públic on la interacció és més activa. A les cases particulars seria millor parlar de l’habitació dels llibres. Dic això, ja que crec que l’ordenació, catalogació i distribució dels llibres en un habitat privat és més aleatori. No hi ha, afortunadament, unes normes establertes i una funció documental que faci de l’espai esmentat una biblioteca com les que coneixem.  

A casa dels pares, al carrer de Santa Marta de Sant Andreu de Palomar, hi teníem una habitació plena de llibres, era la nostra habitació dels llibres. El pare era qui en tenia cura. Ma mare, tot i que també era una gran lectora, els reposava en espais ben diferents. Més de cinc mil llibres omplien aquella cambra. De temàtiques ben diverses. Els que més sobresortien eren els dedicats a les humanitats. Cosa prou estranya pel fet que el pare era físic de professió. Història i geografia de les terres de parla catalana esdevenien els reis de l’espai. Art, religió, filosofia…seguien per aquest ordre en quantitat d’exemplars. Tots ben col·locats en prestatgeries, les quals formaven una gran llibreria. Amb el pas dels anys va ésser necessari comprar un nou moble per a poder encabir els nous llibres.

I la joia de la corona era la col·lecció de diccionaris catalans que el meu pare havia realitzat al llarg del temps a còpia de paciència i recórrer totes les fires de llibre vell, i per descomptat la del mercat de Sant Antoni dels diumenges, on llibreters de vell omplien les voltes de la plaça de vendre. En morir el pare, els fills, hereus del seu llegat bibliogràfic, vam decidir fer donació de la col·lecció a una biblioteca pública. En principi la idea era fer-ho a la Biblioteca Ignasi Iglésias, tal com ell ens havia comentat més d’un cop. La Biblioteca Ignasi Iglésias és la del barri i està dedicada al dramaturg i poeta andreuenc impulsor del teatre català modernista. A la Ignasi Iglésias ens van adreçar a la Biblioteca Nacional de Catalunya ja que ells no podien assumir una col·lecció d’aquestes característiques. I dit i fet, vam anar a la Nacional. I gran sorpresa per a nosaltres. No els volien pel fet que alguns ja els tenien en catàleg. Cal dir que molts dels diccionaris del pare eren datats a finals del segle xix i principis del xx – autèntiques joies bibliogràfiques- i els germans no volíem partir la col·lecció tal com ens demanava la Nacional. Si el pare havia fet amb esforç i perseverança aquella col·lecció – datant i fent una petita sinopsi de cada exemplar amb les seves característiques d’edició i crítica- no era lícit escapçar-la.

Durant un temps vam deixar el tema per perdut. L’estiu de 2009 un servidor va participar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, a la Catalunya Nord. En aquesta edició de la UCE vaig conèixer el filòleg i catalanòfil Till Stigmann, un alemany que ha viscut llargues temporades a casa nostra. En Till és el responsable de la biblioteca catalana així com del lectorat de català de la Universitat de Frankfurt. Tota una eminència en la matèria i un gran difusor de la nostra llengua i cultura arreu dels països germànics. Li vaig comentar la jugada, és a dir el llegat del pare. Vam arribar a l’entesa de fer donació de la col·lecció sencera a la Universitat de Frankfurt, amb la condició que l’espai on serien els diccionaris rebria el nom del pare. Van signar un protocol de cessió. Ells es van fer càrrec de les despeses de recollida i enviament a la ciutat alemanya en qüestió. Recordo que al cap d’un temps, després de catalogar els llibres, ens va arribar un sobre amb documents i fotografies que el pare havia anat deixant dins de cada exemplar.

La reflexió que em surt de tot plegat és un xic estrambòtica: un senyor resident a Catalunya decideix fer una col·lecció de diccionaris catalans –més de cent- i en morir acaba dipositada en una biblioteca universitària alemanya. La dissort de les nostres biblioteques amb els seus recursos minvats i la poca empenta en la salvaguarda del nostre patrimoni històric, en aquest cas bibliogràfic, em fa pensar que vivim en un país de pandereta.

L’habitació dels llibres continua fen el seu ús, tot i que el nombre de llibres ha estat rebaixat per les donacions i herència familiar. Un servidor va arreplegar, amb el vist-i-plau dels germans, un bon grapat de llibres sobre història. Ara aquests llibres reposen en prestatgeries de casa meva i van farcint una nova habitació dels llibres. Un espai amb més de tres mil exemplars, entre donacions, compres – la meva butxaca treu fum en calerons gastats- i les herències del  pare i de l’avi.

Pau Vinyes i Roig

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!