ALBINA FRANCITORRA, CENT ANYS D´HISTÒRIA APASSIONANT VISCUDA AMB ULLS DE DONA

Aquests dies molts diaris s’han fet ressò del centenari d’Albina Francitorra, la mare de Glòria i Montserrat Roig. Fa pocs dies un dels seus néts, Pau Vinyes, va ser al meu barri, explicant-nos el contingut del seu darrer llibre, que ha hagut d’autoeditar-se, La ciutat republicana s’enlaira, sobre un projecte d’aeroport republicà i català, un tema molt actual aquests dies però que sembla que no ho ha estat prou, de moment, per a editors i institucions.

En Pau m’ha enviat per email alguns enllaços amb entrevistes i petits reportatges sobre aquesta àvia que estima i admira de forma incondicional i devota, no podria ser d’una altra manera. M’ha agradat tant el que he llegit sobre aquesta súper àvia que només faig que cercar més informació sobre ella, més enllà de les preguntes habituals que li acostumen a fer sobre Montserrat Roig, la més coneguda de les seves filles. Em tenen fascinada les seves opinions, el seu tarannà i la seva trajectòria. Per molt intel·ligents i espavilades que hagin estat les seves filles més conegudes i les no tan conegudes, crec que si Albina Francitorra hagués nascut en temps més favorables al desenvolupament de les potencialitats femenines els hauria donat mil voltes a totes.

Aquesta dona admirable ha vist morir el seu marit i cinc dels seus fills, però té un munt de néts i besnéts que l’acompanyen i estimen. El marit, Tomàs Roig i Llop, escriptor encara a reivindicar, tot un senyor dels d’abans, catòlic a la catalana, li va aconsellar que no escrivís ni treballés. Ell encara hauria tingut més fills, en aquella època les famílies catalanes d’aquest estil eren nombroses i conservadores. 

En el món de la intel·lectualitat catalana de l’època hi ha hagut moltes grans dames que probablement haurien reeixit molt més que els seus brillants esposos d’haver pogut fer-ho i que van haver d’admetre, per circumstàncies, una vida a l’ombra. Tampoc li agradava al marit lletraferit que fumés però als cinquanta anys Na Albina va començar a fumar i encara fuma mig paquetet diari, per a escàndol dels dogmàtics antitabac. Admet que no s’ha cuidat de forma especial per arribar a fer tants anys.

Es va treure el carnet de conduir als seixanta-quatre anys. Jo mateixa, més o menys a aquesta edat, he deixat de renovar-me’l, és clar que no m’ha agradat mai conduir. Als setanta va acabar la carrera de filologia. El seu espòs era tot un senyor de la Lliga però ella era força més a l’esquerra. Per aquest motiu Tomàs Roig va patir presó en temps de guerra i, per motius catalanistes, presó i problemes en temps franquistes. Les complexitats de la nostre societat no es poden reflectir en aquestes històries actuals sobre el passat, de bons i dolents, sense matisos. 

Albina Francitorra explica que anava amb compte amb el que explicava als escriptors de la família, marit i filla. Els escriptors són perillosos, de tot en poden fer matèria literària, certament. A veure si algun d’aquests néts i besnéts, entre els quals m’imagino que hi deu haver lletraferits a dojo, amb els anys ens explica més a fons l’apassionant vida d’aquesta iaia singular, novel·lada de forma adient, estic segura que podria esdevenir una novel·la, pel·lícula o sèrie de televisió magnífica i apassionant, fins i tot més enllà del valor històric i testimonial que una vida tan llarga comporta.

M’agradaria pensar que Albina Francitorra pot fer encara cent anys més. Si per raons òbvies això no és avui, encara, possible, al menys els hauria de fer de forma literària i mediàtica. Tot i que sempre hagi estat molt prudent a l’hora d’explicar coses als possibles escriptors del futur…

Júlia Costa
Extret del bloc: La panxa del bou 
Fotografia manllevada del diari Público

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *