BAILÉN 37

A flor de pell vaig viure els darrers dies del pis de l’àvia. A tocar de la plaça Tetuán, entre Gran Via i Casp, hi ha Bailén 37. En un primer pis – a l’entresol hi viuen els empresaris i al primer les professions liberals- hi va viure quasi 80 anys l’àvia Albina. Raons que no venen al cas, l’àvia Albina ha hagut d’anar a viure a una residència, això sí a tocar de Bailén 37. Un pis de l’Eixample, un espai de grans dimensions, on hi ha un darrere i un davant. El darrere, l’habitacle familiar on van viure, en temps de postguerra, 11 persones (l’àvia, un matrimoni, 7 fills i la minyona), i al davant el despatx d’advocat de l’avi. Tot això amb un gran pati, on el gos de l’àvia, la Faluga, feia i desfeia al seu ritme, això si deixant rastres escatològics per ací per allà. Recordo, que de petit, el pati en semblava immens  ara de gran se’n fa petit.

 

El pis de Bailén 37 n’ha viscut de tots colors. En els darrers anys de la dictadura del general Franco, va servir d’amagatall de demòcrates que fugien d’una tortura ferotge en una comissaria franquista. Va ésser escenari de precs i consells, i com no d’assessoraments, jurídics. L’avi, al seu despatx, rebia a tothom, fossin pobres o rics, per tal de donar-los aixopluc amb l’ull de la justícia. Just davant de la porta d’entrada  de Bailén 37, hi havia la saleta d’espera. En ella hi feien repòs els clients de l’avi a l’espera d´ésser atesos.

 

El despatx de l’avi esdevenia un cau de llibres. Més de 5000 llibres es reunien en aquell despatx. Feia patxoca entrar-hi. Un cop a dins, el respecte per aquell espai es feia solemne. En acabar de dinar, aquella habitació envoltada de llibres era el lloc idoni per a la migdiada de l’avi. Recordo com ens deia, en acabat de dinar:  me’n vaig al davant. Anar al davant volia dir anar a fer una becaina al despatx. Literatura catalana de principis i mitjans del segle xx així com un farcell de llibres sobre Girona – l’estimada Girona de l’avi, on des dels 2 fins els 16 anys hi va viure- tenien per companyia un gruix de llibres de temàtica jurídica, d’on sobresortien els relacionats amb el dret laboral i els de pèrit cal·lígraf. L’avi va esdevenir un professional del peritatge. Amb un enginy de primera esbrinava si una signatura era forçada o bé falsa.

 

Ara aquest reguitzell de llibres reposen a la Biblioteca d’Ulldecona, on seran catalogats i inventariats, per tal que en un futur no massa llunyà passin a formar part del Fons Tomàs Roig i Llop. I perquè Ulldecona, em preguntareu? Doncs, els avantpassats de l’avi són originaris d’aquest poble de la comarca del Montsià, a cavall del País Valencià i  de Catalunya. El besavi – un dels  11 fills d’en Tomàs i la Quimeta d’Ulldecona- va haver de fer front a un exili laboral. Primer a Barcelona, després a Girona, per tal de poder sobreviure.  Desfer-se de la Biblioteca de l’avi ha estat difícil i alegre al mateix temps. Difícil per la bonança del llegat i alegre pel lloc on reposaran. En el moment d’empaquetar-los en les caixes per al seu trasllat a Ulldecona, el regirar les pàgines i espolsar la pols dels anys va ser feina feixuga. Tanmateix, aquell record de la biblioteca de l’avi quedarà gravat en les imatges i en el pensament.

 

Sorpresa en descobrir que més del 80 per cent dels llibres de la biblioteca de l’avi eren en llengua catalana. Després de la desfeta del 39 i el llarg túnel que ens dugué a una transició de pa sucat amb oli, protegir la llengua era quelcom complicat i a voltes perillós. Aquell tresor,  adormit en aquells prestatges, era la prova més sincera de l’amor per la llengua de l’avi.

 

La tristor i la buidor en veure el despatx de l’avi despullat de llibres, prestatges, taula i cadires, se’n fa difícil de pair. Se’m remou l’estòmac en observar que allà on havia vida no n’hi ha. Aquell feréstec espai de literatura és ara un espai erm. Els nous inquilins ompliran de nou aquell espai, però aquelles parets per repintades que estiguin no oblidaran mai les converses de l’avi amb els seus clients, i qui sap si guardaran secrets importants. Secrets que quedaran en l’oblit del pas del temps.

 

El nou Bailen 37 no serà allò que va ser. Serà un racó novell, però en les seves entranyes guardarà un tresor, que ni el pas del temps, ni les noves històries dels nous habitants podran esborrar de la memòria dels qui hi van viure. L’àvia Albina en serà la noble hostessa d’aquest tresor i els seus descendents els humils vassalls.

 

Bailen 37, un goig de vida viscuda.

 

Pau Vinyes i Roig

Historiador

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *