Transcric l’article de Sico Fons el qual dedica al seu avi matern Pasqual Fons:
En aquest text em propose parlar i retre un
homenatge a una persona que tot i no haver conegut, em resulta molt propera: el
meu avi matern Pasqual Fons Palomares, que va morir –va ser assassinat,
deixem-nos d’eufemismes– l’any 1939. La veritat és que n’ignore molts dels
detalls, però sé que ell, soldat republicà, fou detingut en acabar la guerra,
va ser jutjat per una pantomima de tribunal militar i, finalment, afusellat a
Gandia per les tropes franquistes. Arran d’això, no cal ni dir-ho, les vides
dels seus dos fills, ma mare i el meu oncle, i sobretot la de la meua àvia,
Assumpció Gimeno, varen canviar per a sempre, i no precisament per a bé, és
clar.
El meu avi sempre va
defensar, fins a l’últim moment de la seua vida, la seua innocència, i jo –cosa
completament lògica, ja ho sé– sempre hi he cregut.
Pareix que ell i uns
quants soldats republicans més –lamente una volta més no conèixer bé tots els
detalls– foren acusats d’haver assassinat durant la contesa una persona que
supose pròxima a ideologies o interessos franquistes. Naturalment, de res va
servir la negació de tals acusacions. Més tard es va poder demostrar la
innocència dels ajusticiats, però clar, ja era una mica tard, i tampoc deuria
importar-los massa la seua errada, la veritat siga dita. La fatalitat d’aquest
cas arriba fins al punt que el meu avi
fou afusellat amb la condonació o anul·lació de la seua pena ja signada.
Segons em contaven
en ma casa, la mare de l’assassinat, principal inductora dels afusellaments,
menada per la seua mala consciència va intentar pagar estudis i altres coses
als orfes i fins i tot regalar unes quantes fanecades de terres a la meua
família, a canvi d’una espècie de perdó públic o una cosa semblant, coses que
la meua àvia va refusar amb recalcitrant contundència –dignitat dels pobres, em
pense que se’n diu.
Tot i ser jo una
persona de tendències més aviat racionalistes i atees, confesse que d’alguna
manera l’esperit del meu avi sempre ha exercit una forta influència en mi, en
mi i en tota la meua família materna. Aquests successos solen marcar molt.
El meu iaio, que va
nàixer el 1901 i que per tant, per ser massa major durant la la guerra del 36,
fou destinat a la rereguarda, resum en la seua persona el que fou la vida de
molts homes de la primera meitat del segle XX.
Llaurador, veterà
d’aquella altra absurda i ridícula guerra del Marroc, alfabet –cosa
estranyíssima en aquella època–, músic aficionat en una de les dues bandes de
Tavernes i anarquista de la CNT i la FAI (aquest darrer detall deguera influir
molt en el sumaríssim judici de 1939).
Realment no sé per
què, de sobte, he sentit la necessitat de contar tot açò, però sí, tal volta sí
que ho sé; el de la Guerra Civil segueix sent un tema viu entre tots nosaltres,
tan viu com una ferida que es nega a curar-se del tot, i també pense que no podem permetre que la
mandra i la negligència ens faça oblidar uns homes i unes famílies –milers!–
que foren víctimes de la ignomínia i la injustícia. Malgrat els temps que
corren, jo no necessite ser PPolíticament correcte i sé i dic que, en
definitiva, tots sabem massa bé de part de qui estaven la raó i la justícia
social en aquella guerra anomenada fratricida.
Sico Fons
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!