Pau Vinyes

ELS MAQUIS

Després de la desfeta del 36, molts republicans seguiren la lluita enfront el feixisme participant en la resistència francesa en el període de la Segona Guerra Mundial. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, alguns dels lluitadors antifeixistes van voler seguir la lluita al nostre país. Entre els anys 1944-49 es produïren un seguit incursions bèl·liques en la zona del Pirineu. Una d’aquestes fou la invasió de la Vall d’Aran. Malgrat els esforços efectuats, els antifeixistes foren derrotats per l’exèrcit franquista. Entre aquests trobem el cas del guerriller Quico Sabaté. La majoria de maquis, com Quico Sabaté, foren antics militants anarcosindicalistes que ja participaren en els seus pobles i ciutats en els esdeveniments de 1936. Els guerrillers germans Sabaté, l’amador Franco, en Carles Vidal, ja pertanyien a les joventuts llibertàries de l’Hospitalet. Eren lluitadors nats. Són homes que adopten durant la Guerra Civil Espanyola tàctiques de l’exèrcit guerriller.

El nom de maquis prové del francès ” maquissard”, i  alhora aquest del cors ” macchia” i significa bosquet o vegetació espesa. I fou introduït a Catalunya arrel de les penetracions guerrilleres provinents de França.  Ideològicament, els maquis antifranquistes a Catalunya foren predominantment llibertari i esporàdicament comunista amb un intent fallit del nacionalisme radical. Quico Sabaté com tants d’altres guerrillers, com en Ramon Vila ” Caracremada “, en Faceries, Marcel·lí Massana…van seguir la lluita armada en petits blocs formats per “quadrilles” guerrilleres. Feien petites accions armades en territori català. Tanmateix, la lluita no portà cap victòria, ja que alguns l’abandonaren i d’altres van caure en mans del sometent o de la Guàrdia Civil. El règim del General Franco els té considerats com a delinqüents comuns. Sense pena ni glòria passen a millor vida. Després la historiografia els ha menystingut. Només casos concrets d’alguns historiadors, han desfet el degreuge històric en que s’han vist obligats a romandre els darrers maquis catalans i espanyols.

Tal com diu la historiadora Dolors Martín “…després del fosc túnel en què la cultura emanada del franquisme va subsumir escoles i universitats, després de l’interessat epítet de bandits, atracadors, delinqüents, etc en què el silenci, persistent encara, dels arxius i els fons lligats a l’aparell repressor franquista, hem d’afirmar que encara no s’ha fet justícia social a l’entorn d’unes persones que van lluitar fins a la fi contra el terror governamental en el darrer país europeu on va perviure el feixisme”. Tot seguit, Marin, és fa la següent pregunta ” Per què aquest silenci a l’entorn dels maquis? Per què el tema és només seguit per alguns historiadors seriosos al marge de la universitat o d’alguns cronistes aficionats – no sempre amb massa traça- que afusellen sense pietat textos de Historia y vida dels setanta, i refregeixen impunement els llibres pioners i valents de l’Antoni Téllez i d’Eduard Pons i Prades sense consular arxius, publicacions periòdiques, o realitzar entrevistes en profunditat?”

Persones valentes que van malviure en la clandestinitat i en situacions d’extrema dificultat per capgirar la situació política en la qual el règim franquista tenia sotmesa a la població. Les dificultats i el desinterés dels quadres dirigents de l’anarquisme i el comunisme, van fer que el fenomen dels maquis no aconseguís l’èxit merescut. Els maquis catalans havíen de jugar el paper que la resistència francesa i italiana van realitzar contra el feixisme en els seus respectius Estats.

Pau Vinyes i Roig

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!