La Rambla es pot considerar una sèrie de curts carrers, cadascuna amb un nom diferent, per tant les formes plurals, Rambles la forma original català, en espanyol és la Rambla. –Any Lab Test Now Franchise
Pau Vinyes
Història i fotografia
4 de juny de 2010
Sense categoria
1 comentari
LA RAMBLA: ESPORT I CIUTADANIA
Una publicació d’Esquerra i el perquè de les celebracions del Barça a Canaletes
(Extret del llibre Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor, de Pau Vinyes i Roig. Duxelm i Fundació Josep Irla. Barcelona, 2010)
El periodista nord-americà
Lawrence A. Fernsworth en aterrar a Barcelona el 1931, va obrir els ulls tot
dient:
“M’ha sorprès molt de veure tants
diaris a Barcelona. En una ciutat d’un milió d’habitants com és la vostra hi ha
com a mínim, el doble de periòdics que a Nova York, que en té set milions”.
Fernsworth era
corresponsal del New York Times,del New York Sun i del United States
Daily. I no anava
pas errat. Barcelona arribà a tenir més de 10 capçaleres. Entre aquestes
algunes ja esmentades on hi féu de redactor o de director en Joaquim Ventalló.
Després del 10 d’octubre de 1934, el diari L’Opinió fou clausurat per
ordre governativa i no tornà a sortir mai més, cosa que si que feren la majoria
dels diaris clausurats en aquella època, al llarg de 1935. Ventalló simultejava
la feina de director de L’Opinió amb la de redactor del setmanari La Rambla. El gener de 1936 esdevé
director i passa a ser diari d’informació general. La Rambla fou un
setmanari fundat el 10 de febrer de 1930 per l’empresari i després diputat a
Corts per ERC i president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga – l’estiu de 1936, en tornar de Madrid cap a
Barcelona, el xòfer, el periodista Ventura Virgili i en Sunyol erròniament es
fiquen dins del bàndol franquista i són afusellats. Venia a substituir el
setmanari La Nau dels Esports. La
Rambla va tenir una bona acollida entre els lectors, el quals el feren tot
un referent de premsa esportiva en la dècada dels anys 30. Portava per subtítol
Esport i Ciutadania tot un exemple clar de la filosofia que volia
recollir i retransmetre. Va patir en la seva primera etapa tot un seguit de
suspensions governatives així com el segrest d’exemplars per part de la polícia
per les crítiques que aquesta rebia.Tot just s’estrenava com a director de La
Rambla Joaquim Ventalló que es produia l’esmentat segrest, el 21 de gener
de 1936. Les crítiques anaven dirigides contra l’actuació repressiva de la
polícia en un míting d’esquerres:
“Diguin-los que el policia no ha
de tenir el concepte que el ciutadà que va pel carrer és el seu enemic, com
passa ara, sinó que han de saber que tots els que porten uniforme de guàrdia,
des del ras al que dugui tres estrelles de vuit puntes, són uns servidors
d’aquest ciutadà que quan és d’esquerra sembla que voldrien menjar-se viu i
encara quedarien amb gana”
Continua…
Som a les acaballes del bienni
negre i a les portes del 16 de febrer de 1936, en què on les forces republicanes
d’esquerres guanyaran de nou les eleccions. A Catalunya, el Front d’Esquerres
amb ERC al cap davant i a l’Estat el Frente Popular capgiraran la truita i la
República retornarà a ser d’esquerres i socialista.
El primer director de La
Rambla fou en Josep Maria Massip,
que ho va deixar en ser elegit regidor
de l’Ajuntament de Barcelona, el gener de 1934. El substituí en Joaquim
Ventalló, primer com a director del setmanari i després del diari. En Ventalló
fou director des del 9 de gener fins el 9 de setembre de 1936. En ser amenaçat
per la FAI hagué de fer les maletes a corre-cuita i sortir cap a l’exili. En
fugir el diari fou consfiscat pel PSUC, mentre n’era el director Lluís Aymaní i
Baulina – que fins aquell moment havia estat subdirector fins els darrers dies
de la publicació el gener de 1939. El febrer de 1938 esdevingué portaveu de les
Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya – les joventuts del PSUC. En ser
un setmanari primer i després diari amb constants suspensions i multes al llarg
de la seva vida, hagué de sortir amb el nom de La Rambla de Catalunya,
per evitar de ser clausurat de forma definitiva. Es canviava la cronologia i la
numeració per tal que semblés una
publicació independent sense cap mena de connexió amb l’anterior. Durant els
fets del 6 d’octubre La Rambla també en patí les conseqüències i restà
suspesa La Rambla portava el
subtítol de Diari Catalanista de les esquerres.
El darrer número de La Rambla com
a setmanari (el 6 de gener de 1936) es publicava un article 0n s’explicava la
reconversió del setmanari en diari:
“En transformar-se La Rambla en
diari, edició del vespre, ens creiem en el deure d’acomiadar-nos com a
setmanari. Deixeu-nos, en aquest moment de transició, parlar una mica de
nosaltres. Deixeu-nos recordar aquell setmanari esportiu que es titulava La
Nau dels Esports, el primer número del qual aparegué el 7 d’octubre de
1929. Pocs mesos després, pel febrer de 1930, La Nau dels Esports
esdevingué La Rambla, setmanari d’esports i ciutadania.
Aquesta transformació era una
exigència patriòtica i el públic català ens acollí amb veritable entusiasme.
Era el temps de la dictadura de Berenguer i, al cap de poques setmanes de vida La
Rambla, que sortia a multa per número, fou suspesa per ordre de
l’autoritat. Nosaltres no transigírem i La Rambla esdevingué La
Rambla de Catalunya. Sota aquest nom realitzàrem les campanyes proamnistia
dels presos del Garraf, la campanya pro Macià, aleshores exiliat, i prestàrem
el nostre suport a les eleccions del 12 d’abril de 1931, que portaren la
República.
La Rambla de Catalunya desaparegué, després d’una vida
gloriosa, per deixar que tornés a sortir La Rambla. Aleshores fou
l’època de les Constituents, de la campanya pro Estatut, de la naixença de
Catalunya a l’autonomia (sic)….el bienni de les dretes suspengué altra vegada La
Rambla. Tornà a sortir La Rambla de Catalunya i avui, a l’hora de
transformar el setmanari en diari, La Rambla de Catalunya torna a deixar
pas lliure a La Rambla”
I aquest pas lliure el sabé
recollir perfectament en Joaquim Ventalló. La seva experiència com a director
de L’Opinió i redactor en altres mitjans escrits, el qualificava com un
dels millors periodistes de l’època. Ventalló sabé respondre a les noves
perspectives de La Rambla i així de clar ho transmet en la seva primera
editorial en aquest diari, en referir-se a la situació dels presos polítics i
exiliats arran dels fets del 6 d’octubre:
“En aparèixer avui com a diari LA
RAMBLA saluda els seus lectors, amics i,
amb una major efusió, aquells que per estar a la presó o a l’exili no poden
compartir amb nosaltres la tasca que, en aquesta hora de retrobament de
l’autonomia de Catalunya i de les essències republicanes del 14 d’abril, anem a
emprendre. Per Catalunya i per la República, aquests seran els nostres mots
d’ordre, que en aquests moments volen dir per l’amnistia, pel restabliment
íntegre de l’Estatut de Catalunya, és a dir, per la llibertat”
Durant l’etapa de Ventalló com a
director, el diari té una presentació digna i una acurada compaginació. Publica
notícies referents als esports i els espectacles així com fotografies, dibuixos
i gravats de l’època. Ventalló recorda la seva etapa com a director de La
Rambla a 13 Periodistes dels anys
trenta així:
“La Rambla, el 1936, era
un diari que surt de nit del qual en vaig ser director quan Josep Maria Massip
fou nomenat regidor municipal i jo vaig
deixar de ser-ho. Com a director, ho sóc fins el 9 de setembre, que agafa el
relleu Lluís Aymaní i Baulina. Per tant, em va tocar ser l’últim director del
setmanari i el primer del diari. La Rambla era un setmanari de combat
molt dinàmic , i quan passà a diari mantingué aquesta opció. N’era el
propietari l’industrial del sucre, Josep Sunyol, diputat d’ERC. Vàrem arribar a
tirar 70.000 exemplars, tot un èxit en el seu temps: és clar que la redacció
era de categoria, tant els periodistes com els dibuixants…
La meva labor (sic) fou del gener
de 1934 fins el setembre de 1936, que vaig haver de marxar cuita-corrents de
Barcelona i travessar la frontera pel túnel (tren) de Portbou-Cervera a causa
de les greus amenaces que havia rebut.”
En Ventalló, en la mateixa
entrevista, segueix narrant el seu pas per La Rambla:
Com a persona i com a director de
La Rambla, no podia aprovar determinats esdeveniments. Al mateix Eixample,
al carrer Provença entre Balmes i Rambla de Catalunya, hi havia un cinema i uns de la FAI van anar a esperar
el cobrador. L’atacaren per robar-li els diners. El cobrador es va voler
defensar i el van matar. Li van pendre quatre mil pessetes. Els de la Solidaridad
van dir que aquests diners eren per als treballadors. Josep Maria Planes, des
de La Publicitat, i jo des de La Rambla, els hi vàrem dir el nom
del porc com assassins.”
Aquesta valentia en denunciar els
comportarà greus problemes en el futur. En Josep Maria Planes serà assassinat
vilment a la carretera de la Rabassada, a finals d’agost de 1936 i en Joaquim
Ventalló, com veurem més endavant, hagué de fugir per evitar que el seu final
fos com el d’en Planes.
Tornant a la redacció de La
Rambla en Ventalló ens comenta a 12
Periodistes dels anys trenta la labor quotidiana dels redactors:
“Hi feia articles i, com a
director, m’ocupava del contingut. La direcció del periòdic no era com ara que
més aviat cal organitzar la feina, planificar….en aquella època era molt
artesanal. Hi haurà gent que ens venia a veure i ens duia un article,
discussions…Hi havia un gran tracte personal. Mirant el passat estic content,
vàrem fer un munt de feina. La Rambla era un diari de nit. En aquella
època estàvem damunt del Núria, a la Rambla de Canaletes. I quan alguna vegada
penjàvem una pissarra informativa, la Rambla s’omplia de gent que s’hi fixava.;
una cosa fantàstica, no s’acabava mai la corrua de gent per llegir el que
escrivíem en aquella pissarra il·luminada allà dalt. Teníem un públic addicte i
els redactors ho sabíen. Cadascú sabia la seva feina dins de la redacció”
També recorda el periodista com
se les gastaven els del bàndol contrari amb ell. Arran dels fets del 6
d’octubre de 1934, l’ex-presdient del Consell de Ministres de la República,
Manuel Azaña, fou detingut en un pis de Barcelona propietat del doctor Carles
Gubern. Passà vuitanta-un dies detingut. El 31 de desembre del mateix any fou
alliberat. Un cop sortit de la presó s’hostatjà a casa de la gran actriu
catalana Margarita Xirgu. L’1 de gener de 1935, en Ventalló l’anà a visitar a
Badalona. Foren retratats junts i aquesta fotografia fou un element que anà a
parar a la fitxa que la polícia tenia d’en Ventalló. Això, a la llarga, li
comportarà greus problemes amb les autoritats falangistes de torn.
En Ventalló critíca durament la
consfiscació del diari per part del PSUC el setembre de 1936. Ironitza sobre la
nota d’en Pere Ardiaca, aleshores destacat dirigent comunista, qualificant-la
de penques. En aquesta nota Pere
Ardiaca hi reflectia:
“Dediquem
un record al que fou estimat company i ànima del nostre diari, Josep
Sunyol i Garriga, la sort del qual seguim ignorant en aquests moments”.
En Josep Sunyol, junt amb el seu
xofer i el periodista Ventura Virgili foren assassinats a la serra de
Guadarrama, per part de soldats franquistes, el 6 d’agost de 1936. Ho deien els
del PSUC el 8 de febrer de 1937 i des del 10 d’agost la notícia havia arribat a
Barcelona a través de l’Agència Havas, que tenia la redacció sobre de la
redacció de La Rambla, a l’edifici del Bar Núria.
En aquest mitjà de premsa escrita
hi van col·laborar o en foren redactors entre altres: els periodistes Domènec
Guansé; Antoni Armangué; els anarcosindicalistes trentistes Joan Peiró i Àngel Pestaña ; els esciptors i polítics
Víctor Alba, Teresa Pàmies, Emili Granier Barrera, Josep Maria de Sagarra i
Pere Calder i d’altres. I tenia un bon planter de dibuixants, entre els quals
figuraven en Mele –pseudònim de Meteu Garrau-, Avel·lí Artís Gener – més
conegut com a Tísner-, en Romà Bonet –Bon-, en Ricard Opisso i en Miquel
Cardona –popularment conegut com a Quelus. El fet que la seu del diari estigués
tot just davant de la Font de Canaletes comportà, amb els anys, que les
celebracions de les victòries del FC Barcelona es fessin en aquest indret urbà.
En els anys trenta, amb prou feines hi havia telèfons i ràdios a l’abast del
gran públic. Només uns quants privilegiats en podien gaudir. Aquest fet
comportà que des del balcó de la redacció de La Rambla es visualitzés un
home amb una pissarra on s’anotaven els resultats futbolístics del Barça i
d’altres equips. La gent es reunia a la Font de Canaletes, tot fent-la xerrar
sobre els pros i els contres del Barça. Aquella imatge d’avis en rotllana tot
parlant de futbol ha quedat quasi per al record. Ara, Canaletes s’omple quan el
Barça en fa una de grossa, és a dir guanya un títol o copa – o sis copes
consecutives.
La Rambla era publicada
amb il·lustracions – gravats, dibuixos i fotografia- a tamany gran foli;
de 4 a 10 pàgines a 7 columnes.
En una entrevista a L’Avenç (1977)
Ventalló ens descriu l’ambient de la redacció, així com altres
quotidianitats dels diaris de l’època. Hi havia entre 6 o 8 redactors a sou que
feien entre tres o quatre hores diàries generalment. No hi havia un horari fix
tot depenia de la feina que calia fer. El periodista recorda en l’esmentada
entrevista el que cobràvem:
“De (sic) cinc mil pessetes al
mes, l’any 1933. Amb això pagàvem a tothom. En aquell temps tot anava molt baratet. Ara em fa molta
gràcia el Miravitlles, que diu: <>. Doncs jo també hi escrivia, i em pagaven tres duros per cada
article. El mateix dia sortia a L’Almudaina de Palma de Mallorca, a El
Dia de Terrassa, al Diari de Sabadell, al Diari de Tarragona
i a set o vuit diaris més. I em donaven tres duros per l’article.”
Poca gent escrivia a màquina. Amb
prou, feines el director del diari. En Ventalló és un dels pocs privilegiats en
poder-ho fer. Els diaris es confeccionaven amb esperit de grup, amb un aire un
xic d’amateur. Hi havia molt de voluntarisme, no pas com amb les redaccions
d’avui en dia. De periodista s’hi naixia, no hi havia facultats de periodisme.
Un cop dins del diari, el novell periodista feia les seccions d’avisos i mossegades de gos i a poc a poc anava
pujant amunt, i si la persona valia, podia ocupar un important càrrec dins del
mitjà. Pel que fa la censura durant el bienni negre, es portaven les galerades
de La Rambla a Govern Civil. La censura en aquest període republicà fou
civil, al contrari que en l’època de la dictadura de Primo de Rivera que fou
militar. Els diaris sortien amb taques negres o bé, com el cas d’ El Be
Negre, amb seccions dedicades a la història d’Espanya. En el període
republicà d’esquerres no hi hagué censura o si més no, va ser tan descarada com
al bienni negre. Ventalló ho resumeix prou bé:
“Jo no recordo que hi
hagués censura (es referix als primers
anys de la República). No n’hi devia haver, perquè recordo un periòdic de dretes,
a Madrid, que a l’Azaña li deia maricón i li deia de tot, i mai no el
van censurar. Gracia y Justícia es deia, em sembla. En democràcia ens ho
havien de deixar dir tot.
Els diaris no tenien correctors
de català i els oríginals baixaven a la
impremta escrits a mà la majoria d’ells, i els linotipistes havien de desxifrar
la lletra de cada redactor. Els impressors a voltes havien de fer de redactors.
A La Rambla tenien un linotipistea anomenat El Pescador que, sota
el cul, mentre treballava s’hi posava el diccionari d’en Fabra. Era d’origen murcià però esdevingué un crac
de la llengua catalana. Dominava fins les formes pronominals més complicades.
Text: Pau Vinyes i Roig ( del llibre Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor, duxelm i Fundació Irla. Barcelona, 2010)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!