Som demòcrates o feixistes?

“Deixem elegir al poble democràticament les seves lleis” o “Defensem la legalitat per protegir la democràcia”. Qui té raó? Aquestes línies investiguen aquesta pregunta. L’article és interessant perquè es proporciona, sense voler-ho, el que podríem denominar un “test de democràcia”.

Si una cosa ha caracteritzat els debats i declaracions múltiples als quals hem assistit aquests últims dies, és el fet de recòrrer sistemàticament a la llibertat (i conceptes relacionats) per justificar punts de vista que han resultat ser dimetralment oposats. Segurament, això ha resultat més significatiu en l’ús del terme “democràcia”, que ha estat emprat per justificar tant l’ús de la violència com per definir la resistència a les differents formes d’autoritat. En vistes a aquesta confusió, no estaria més que algú es plantegés què volem dir amb aquest concepte per poder, de passada, exigir un ús acurat del terme. Això és el que pretenen aquestes línies.

Segurament que tothom estarà d’acord en que la democràcia és un terme emprat per definir una forma de govern o organització on el poder o capacitat de decisió es fa atenent al que diu una majoria de persones (o integrants d’una col.lectivitat). Així doncs, tenim governs democràtics, lleis elegides democràticament i intervencions policials que responen a la voluntat democràtica d’un país. No obstant ésser àmpliament utilitzada, aquesta definició no proporciona emperò una delimitació prou clara del seu abast i és per això que se’n pot fer un ús abusiu per justificar diferents punts de vista. És acceptat que cada vegada que hom vol justificar una acció que beneficia a una comunitat prou àmplia se’n pot dir que és una decisió “demòcrata” (i així trobem decisions “més democràtiques” i decisions “per defensar la democràcia”).

A part de la vocació de servir una col.lectivitat gran, hi ha un altre tret característic implícitament descomptat en aquesta particular forma de govern. Aquest tret és sovint ignorat, segurament perquè se n’assumeix la seva existència. La raó de ser fonamental de la democràcia és que no només les decisions s’acaben aprovant per majoria, sinó que aquestes són acceptades per la minoria que no les ha recolzat. Així doncs, aquesta forma de govern preval inclús en situacions on aquestes minories podrien tenir el poder, el coneixement o la força per revocar les decisions que han perdut enfront d’aquella majoria. Aquesta característica és important perquè, si bé el justificant de “comunitat prou amplia” és desitjat en moltes decisions polítiques, no és una condició indispensable per caracteritzar la democràcia. En canvi, el fet que les decisions preses sobrevisquin davant d’una minoria més poderosa és una condició suficient per a la seva definició.

Això ens porta directament a la definició del que són accions no-democràtiques. Per contraposició és fàcil de veure que són aquelles que estan recolzades per una minoria que imposa la seva decisió per un mitjà que no és el d’una representació majoritària. Ja sigui per beneficiar a una oligarquia o a una minoria, les organitazions no-democràtiques no responen al criteri o opinió de la majoria. Una d’aquestes formes d’organització és el feixisme. En el feixisme, s’imposa la forma de governar d’uns pocs que són els que tenen accés a la força (en alguns casos també a llocs de poder, de coneixement o de decisió) i això es fa a costa del conjunt de la població. És clar que el feixisme no ho defineeix d’aquesta manera sinó que es justifica amb unes finalitats (nació, religió, raça, o pertinença a un grup), la consecució de les quals proporciona a la població un nivell de benestar social superior. Pel camí ha quedat la manca de llibertat de l’individu i dels seus drets (implicant una servitud d’aquest al règim) però no hi fa res perquè això és per tal de beneficiar al tot de la nació.

És important remarcar que la democràcia no implica que les decisions conduïran a un millor òptim social sinó simplement que seran aprovades per un major nombre de persones: decisions democràtiques són aquelles que recolzen el 50% +1 de la població (o més) amb independèncial dels objectius que assoleixin. De la mateixa manera, el feixisme no implica necessàriament un òptim social colectiu inferior. En alguns casos extrems (imaginem l’existència d’un “dictador benevolent”), el feixisme podria arribar a beneficiar de manera especial a different col.lectius o potser assolir nivells de benestar social superiors (que la població ignorava pensant de forma individual).

Per tant, la justificació de democràcia i feixisme poden respondre a consideracions ben diverses. És també possible que la justificació d’un i altre respongui a una voluntat clara d’assolir el millor per a una nació. Però el que és clar, és que ambdues formes de govern tenen una diferència ben rellevant i és que les decisions d’una responen a criteris aprovats per la majoria mentre que les decisions de l’altra no. I això es molt important perquè inclús en el cas que el feixisme conduís a un superior òptim social, aquest no s’hauria assolit de forma “democràtica”.

Així doncs per respondre a la motivació inicial d’aquest article, per saber quina de les dues parts enfrontades en el conflicte català conduirà a un millor nivell de benestar per als seus ciutadans, no és una qüestió que es pugui resoldre invocant a un cert grau de més o menys democràcia. En tot cas això és quelcom que s’haurà de mesurar amb altres indicadors (de creixement, de desigualtat, de pobresa, de cultura). Aquesta és una discussió que no s’està duent a terme. Però el que és molt clar d’aquests últims dies és que una de les parts enfrontades es recolza en intentar copsar la voluntat popular (segurament amb el convenciment de proporcionar als seus electors millor benestar i capaciatat de decidir) mentre que l’altra part es basa en voler assolir un benestar social precisament a costa de suprimir la voluntat d’una majoria que no hi estan d’acord. En aquest últim cas se sobreentén que hi ha un servei a la nació que es justifica per la supremacia del conjunt de la població sobre els interessos individuals. I això és tant important que justifica qualsevol repressió i ús de la força que se’n pugui derivar. Les decisions polítiques en aquest cas es prenen invocant unes finalitats últimes (nació, lleis, ordre, unitat) que no han estat refrendades per la majoria que en són afectats, i que segurament no serien aprovades “democràticament” (i tal és la convicció en les finalitats últimes que es volen assolir que no es fa ni l’esforç d’intentar-ho).

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *