Inauguro el bloc que Vilaweb ofereix gentilment als subscriptors amb un article estructurat en deu consideracions o reflexions sobre el moment actual del procés independentista. És només una ordenació d’idees, sintetitzades i aplegades per tenir-ne una visió de conjunt.
Dinàmiques polítiques i antipolítiques
Durant el període que va del 2012 al 2017, l’independentisme ha crescut situant les dinàmiques del conflicte dins les coordenades de la política moderna, entenent-la en un sentit ampli: lluita per drets i llibertats enfront l’autoritarisme i l’abús de poder, lluita dels partidaris d’avenços socials enfront l’oligarquia reaccionària, lluita pel dret a l’autodeterminació. Són coordenades fàcils d’identificar i d’interpretar, i que històricament han resultat fructíferes per tal d’assolir millores de tot tipus, malgrat els costos i el sofriment que han comportat. Generalment, en societats capitalistes constantment sotmeses a tensions, en la mesura que aquestes dinàmiques perden força, afloren altres dinàmiques que es mouen per coordenades diferents. Són dialèctiques antipolítiques (o reaccions contra-modernes), en les que els drets i les llibertats passen a ser temes secundaris o inexistents, i en canvi prenen importància qüestions en les que els elements emocionals són preeminents, i se situen en terrenys en els que el feixisme i el seu univers confús s’hi sent còmode.
A Catalunya, la dialèctica dret a l’autodeterminació-negació del dret, bufa a favor de l’independentisme, perquè la reclamació de drets i llibertats tendeix a reeixir, a vegades a velocitats lentes i costoses. Per això, l’unionisme sempre ha procurat potenciar una altra dinàmica que esquivi la confrontació d’arguments, introduint en el conflicte qüestions emocionals, sentimentals, picabaralles sobre símbols, debats securitaris, i un clima de violència i d’amenaces generalitzat.
La frustració, la falta d’horitzó de millora social, els sentiments de decepció i de fracàs, són el ferment on prolifera el ressentiment feixista. Estem vivint uns mesos en que aquest escenari, en un mar ric en frustració i repressió, es va reforçant, omplint el buit que causa la incomprensible manca de definició d’estratègia unitària. Discussions bizantines sobre identitats, debats desplaçats que alimenten el paradigma racista i classista, exacerbació de detalls i anècdotes convertides en grans arguments, demagògia i proliferació d’eslògans buits, és una simptomatologia que denota la manca d’una dinàmica política viva i transformadora.
El relat del procés
El relat que ha mogut l’estratègia independentista durant el període 2012-2107 ha estat sòlid i democràticament impecable (malgrat que sovint s’ha plantejat amb un llenguatge emmascarat, ambigu i fins i tot cursi). De manera sintètica, consisteix en el següent: anirem demostrant, de manera continuada, mitjançant iniciatives i peticions al Parlament i al Congrés, la voluntat de pactar un referèndum d’independència amb l’estat espanyol, i un cop quedi demostrada la nul·la voluntat de pacte… (i aquí ve la part més ambigua)… «tirarem pel dret» amb la legitimitat que ens dóna el dret inalienable a l’autodeterminació. Es tractava d’esgrimir la raó de la democràcia per sobre de la legalitat d’un estat que no respecte els drets col·lectius de les minories nacionals. Aquest «tirarem pel dret», però, sempre es va plantejar amb la boca petita, de manera inconcreta, amb un «tu ja m’entens» impregnat d’una confusa èpica autoreferencial. L’etapa final era un deus ex machina patriòtic i màgic que dibuixava una escenografia heroica que ens alliberava d’un dia per l’altre de la pertinença a l’estat espanyol. Hi havia, en l’imaginari, una mena de caiguda de mur de Berlín, o una Presa de la Bastilla asèptica, en que de la nit al dia ens portava a la plena sobirania sense cap reacció ni conflicte.
Però el relat, malgrat la ingenuïtat, era impecable, i ho continua essent: l’estat espanyol ha clavat amb professionalitat el paper de l’auca que li havia estat assignat, i ha actuat amb l’expertesa autoritària i antidemocràtica que el caracteritza. Qui han fallat han estat els comandaments independentistes, que no tenien concretat ni consensuat el «tu ja m’entens» que se suposava que vindria com a punt i final del conflicte, i en relació a això encara estem esperant una explicació clara i sincera sobre què va impedir culminar la via unilateral. A falta d’aclariments, ens podem permetre la llibertat de pensar que, ras i curt, des de l’inici no hi havia cap intenció de prendre’s seriosament el referèndum, i que es buscava només una posició de força des d’on negociar un millor encaix autonòmic.
Cal refer el relat? Si el relat era encertat, té sentit substituir-lo per un altre? Quin altre relat podem adoptar? I malgrat tot, no sembla tenir gaire sentit tornar a plantejar el mateix ritual sense afinar-lo o revisar-lo críticament. Cal precisar què implica l’embat final de “tirar pel dret”, i cal abandonar les retòrica carregada d’èpica imprecisa que no dóna pautes d’actuació.
Per altra banda, davant la negativa rotunda de l’estat a acordar un referèndum, dir que farem la independència demanant moltes i moltes vegades un referèndum pactat, és una presa de pèl, i suposa condemnar-nos, no a l’autonomisme de sempre, sinó a una versió revisada d’aquest, buidada d’atribucions i competències.
El problema, per tant, és paradoxal: malgrat que el relat està teòricament ben plantejat, i per tant continua essent vàlid, el fet d’haver gastat els cartutxos d’unes eleccions plebiscitàries i un referèndum unilateral sense la conseqüent acció executiva del govern, ens col·loca en una mena de purgatori polític. Des del punt de vista d’un observador neutral i distant, ens hem desacreditat, perquè no hem actuat amb conseqüència. Tocaria, per tant, recuperar credibilitat, cosa gens fàcil. El més coherent semblaria plantejar l’aixecament de la suspensió i, apel·lant al mandat legítim del referèndum i partint de la legalitat del Parlament, dur a terme l’etapa final i desplegar lleis transitòries. No obstant, si això no es va fer durant l’octubre de 2017, moment de màxima mobilització popular, sembla poc factible fer-ho en uns moments tant baixos de mobilització, amb un Govern que no té cap voluntat de confrontació, i amb la moral de derrota tant escampada. Realment ens trobem en uns llimbs narratius, i es fa urgent consensuar entre totes les forces independentistes com presentem la situació, quins passos rupturistes duem a terme d’ara en endavant, i com els expliquem.
Un cartutx a la recambra
Davant la feblesa actual del relat, queda algun cartutx per gastar, un recurs que encara podria tenir recorregut: es tracta del procés constituent. Se n’ha parlat molt, s’han fet diversos intents d’engegar-ho, han aparegut i desaparegut iniciatives que s’hi encaminaven, però la cosa no ha anat a més. És, però, un cartutx de fogueig: el procés constituent per si sol no serà suficient, perquè plantejat de manera aïllada, i sense concreció sobre quina aplicabilitat tindria, pot esdevenir un altre brindis al sol per entretenir al personal. El procés constituent no pot ser, en si mateix, l´únic projecte que ocupi l’independentisme en els propers mesos, però sí que pot ser un element afegit que ajudi a desfer el nus que ens bloqueja. Les raons de la seva utilitat són diverses: és un procés obert que pot incorporar població que no veu concreció en el projecte independentista, mostra un terreny sòlid on aterrar a l’hora de fer el salt cap a la ruptura, i dóna pistes sobre quina serà la base legal damunt la qual s’aixecarà la república. A més, en un moment tant antipolític i pessimista, pot esdevenir la plataforma des d’on afrontar reptes actuals com la crisis ecològica, l’emergència climàtica i les desigualtats creixents, projectant esperances col·lectives de futur. Així mateix, el fet que l’objectiu de ruptura s’ompli de contingut i de concreció política, i desplegui un mecanisme de debat i d’aprofundiment democràtic, neutralitza els intents de desacreditar el projecte independentista i espolsa sospites que puguin lligar-lo als moviments reaccionaris nacionalistes d’Europa.
Finalment, un referèndum de ratificació de la constitució republicana podria ser la clau de volta que permetés aportar una legitimació definitiva de ruptura sense renegar del mandat del primer d’octubre.
Un salt endavant
Si d’alguna cosa ha servit el procés dut a terme fins a 27 d’octubre de 2017, és per posar-nos a prova. Què hem estat capaços de fer? Què ha fallat? Fins on hem arribat i quina alçada del llistó podríem ser capaços de sobrepassar?
Hem demostrat persistència durant molts anys, capacitat de resistència davant les amenaces i capacitat d’organització popular, descentralitzada i en xarxa. Hem fet provatures reeixides que demostren la nostra capacitat de bloqueig mitjançant vagues generals, talls de vies i ocupació d’espais. En definitiva, hem assajat la possibilitat de fer el país ingovernable. Ara bé, la pregunta clau és: més enllà de fer-lo puntualment ingovernable, podem fer el país governable i aplicar una nova legalitat republicana? O, si més no: podem fer el país sostingudament ingovernable fins a forçar algun tipus de negociació i fer valdre el dret a l’autodeterminació?
Davant la pregunta, simplificadora, sobre “qui està capacitat per imposar el control del territori”, alguns dels actuals dirigents del Govern ens responen que no tenim la força per imposar la nostra capacitat coercitiva, i per tant plantegen, d’alguna manera, assumir que no estem a punt per fer la independència, bo i esperant un moment propici a partir del qual, no se sap com, màgicament, sí serà possible imposar-nos. El plantejament és nefast. Difícilment trobaríem, en la història recent, cap moviment polític (ja sigui un front d’alliberament, un col·lectiu antirepressiu, un sindicat que defensa drets laborals,) que s’hagi aproximat a la consecució dels seus objectius proclamant pels quatre vents que no eren prou forts.
Aquesta dicotomia sembla més aviat una trampa que busca la renúncia dels objectius per indisposició a afrontar una nova escalada d’enfrontament amb l’estat. Tal vegada, més enllà de la rigidesa esquemàtica del “tot o res” militarista, entre el blanc i el negre de la detenció del poder coercitiu, podem concebre altres escenaris transitoris des d’on erosionar el poder i avançar per etapes, incidint en el procés de desgast i apropiació de cada cop més espais i moments. És a mesura que es practica el bloqueig del poder de l’estat que, paral·lelament, es pot anar construint espais de contrapoder i noves formes de governabilitat. És a mesura que exerceixes la desobediència, que el poder coercitiu esdevé inútil i perd legitimitat davant la població.
Si bé recentment s’ha parlat de la inconveniència de posar dates i límits en el procés, seria bo recordar que ha estat precisament gràcies a la fixació d’una agenda que s’ha forçat la maquinària institucional a fer passos endavant. Un exemple és el referèndum: es va fixar una data concreta a mesos vista que va permetre a centenars de milers de persones mentalitzar-se i entrar en disposició combativa. Per a dur a terme grans accions col·lectives, és convenient planificar-les amb temps per tal de permetre a la gent i als col·lectius de preparar-se. A la vegada, i de manera complementària, també la improvisació creativa juga sovint les seves cartes. Tal vegada és la combinació simultània de les dues tàctiques el que pot generar escenaris en que l’estat quedi desbordat.
L’estat només cedirà i negociarà quan els costos de mantenir la unitat siguin més alts que els costos de deixar que Catalunya faci el seu camí. Cal generar l’escenari en el que els costos de mantenir la unitat siguin insuportables per a un estat que no és, per sort, cap superpotència mundial, i té punts vulnerables que cal identificar i explotar al màxim.
La base com a excusa
Les dimensions de la base independentista ha estat la justificació que alguns han utilitzat interessadament per encendre semàfors de legitimitat, i s’ha utilitzat tant per bloquejar la legitimitat d’aplicar el mandat del referèndum (“no som prou”) com per presentar una futura solució màgica que, no se sap com, permetria fer la ruptura (“ja som prou”). Esgrimint aquests mètodes de lectura subjectius i no gens precisos, se suposava que el nou govern independentista que ens alliberava del 155 “faria república” amb polítiques que acostarien més gent a posicionar-se a favor de la independència. El que ha passat, però, ha estat tot el contrari: les enquestes indiquen que els partidaris de la independència s’han mantingut en un percentatge estancat, i que en canvi els convençuts del No han eixamplat la base i s’han anat acostant als partidaris del Sí. Fent república des de l’autonomisme, no s’amplia la base, sinó tot el contrari.
No acomplir les expectatives creades i canviar bruscament de discurs genera descrèdit, i ningú se suma a cavall perdedor. A més a més, si per ampliar el suport electoral abandones el discurs explícitament independentista, no amplies la base independentista, sinó que la redueixes.
Recessió imminent: oportunitat o tret al peu
Tots els indicadors macroeconòmics indiquen que la recuperació microscòpica dels darrers cinc anys s’ha acabat. Mario Draghi ja va anunciar al juliol que les perspectives econòmiques a Europa anaven a pitjor, i el context polític euroescèptic no ajuda a afrontar-ho. Les injeccions de diner del BCE ja no aporten millores, s’està alentint el creixement econòmic mundial, disminueix la producció industrial, i creixen els rumors d’una nova recessió encapçalada pels EEUU. Si a això hi afegim la situació d’emergència climàtica, les nuvolades de capital financer que no saben on descarregar, i la crisi creixent d’abastiment de petroli i matèries primes, ens trobem en un còctel de dificultats de deriva incerta i amb garantia de tensions i conflictes greus.
Davant d’aquest escenari, que s’anirà fent evident al llarg dels propers mesos, basar l’estratègia independentista en dur a terme “polítiques socials” dins l’autonomisme no té ni cap ni peus: és precisament perquè volem fer polítiques socials que volem independitzar-nos de l’estat oligàrquic antisocial que ho impedeix, i la nova recessió no permetrà el més mínim marge de maniobra. L’estat espanyol es troba en una situació de feblesa estructural, amb alts índexs de precarietat i atur i un nivell de deute públic de 1,2 bilions d’euros, i tots els mecanisme que fa set anys van permetre contenir la crisi, ara difícilment es podran aplicar. No hi haurà corredor mediterrani, ni inversions en infraestructures, ni diners per millorar la sanitat pública, ni pressupostos per contractar professors, ni sobirania per garantir els drets a l’habitatge o per combatre la pobresa energètica. Dins la legalitat de l’estat, només quedarà engegar la lletania de queixes, plors i recursos inútils als tribunals, però els plors no serviran per evitar que la població catalana es ressenteixi amb el Govern de la Generalitat i l’acusi, amb raó, de complicitat amb les retallades. Aquest escenari el que farà serà aprimar encara més la base de suport als “partits separatistes”, no pas eixamplar-la.
El bloc identitari
El nacionalisme espanyol, hegemònic a la majoria de territoris de l’estat, és una ideologia fortament identitària, que concep la unitat territorial com un pilar fonamental que passa per sobre de tot i de tothom, i és defensada a partir de la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles que integren l’estat. “Tot per la pàtria” vol dir que la unitat de la nació passa per vulnerar els drets civils, per exercir la violència contra votants, per eliminar la separació de poders, per fer la guerra bruta i jugar amb la seguretat, i per controlar els mitjans amb l’objectiu d’exercir la censura i la manipulació informativa.
Que després de la reacció violenta i repressiva de l’estat durant el primer d’octubre, de l’anul·lació de l’autonomia per la via del 155 i dels judicis polítics mancats de garanties, a Catalunya hi continuï havent un 35-40% de suport electoral als partits que defensen la pervivència del Règim borbònic, ens avisa del nivell d’impregnació del nacionalisme espanyol a Catalunya mateix. Que hi hagi tanta gent que, malgrat el maltractament econòmic que reben per part de l’estat i la discriminació a la que són sotmesos pel fet de viure a Catalunya, vulguin continuar formant part d’un estat repressor en unes condicions de vexació i supeditació permanents, implica que professen una ideologia identitària, ho neguin o ho disfressin de retòrica legalista i constitucionalista, en siguin plenament conscients o en facin seguidisme per ignorància o inèrcia. El discurs antipolític de la identitat, el supremacisme espanyolista, essencialista i feixistitzant, que posa per davant la pervivència de la unitat nacional per sobre dels drets civils, l’avenç social, els propis interessos econòmics de classe, és ben viu a Catalunya, i cal desemmascarar-lo i combatre’l, no pas contemporitzar amb ell i adoptar postures empàtiques envers el seu sentimentalisme patriòtic, el seu orgull patri ferit i la seva estripada de vestidures hipòcrita pel fet que ens hem atrevit a trencar el seu estimat règim corrupte i repressor.
La millor manera de neutralitzar aquests discursos és defugir entrar en el seu joc, que sempre cerca ficar-nos en un terreny pantanós i estèril de batalletes identitàries, i no perdre de vista que el bloc borbònic té un caràcter nítidament reaccionari i és, per naturalesa, incapaç de fer propostes de transformació social. És incidint en aquesta naturalesa conservadora, reaccionària i antisocial, i obligar-los mostrar el seu rostre autoritari i repressor, que farà minvar el seu suport.
Unitat i la pluralitat
S’ha avançat cap a la independència quan s’ha sabut unir en el pol rupturista l’arc ideològic central a Catalunya, que es mou del centre cap a l’esquerra (des de l’anticapitalisme i el socialisme democràtic fins a la socialdemocràcia i el liberalisme progressista).
Cal fer visible aquest bloc unitari republicanista, i confrontar-lo al tancament de files a favor del règim borbònic i tot el que això representa: submissió a l’ibex 35, polítiques antisocials, involució en drets i llibertats, conservadorisme social.
A la unitat s’hi arriba, sobretot, compartint una agenda i una estratègia de ruptura comuna, una mobilització activa al carrer, i espais d’acció política transversals, com podrien ser el procés constituent i el Consell de la República a l’exili. Haurà de ser la societat civil, a través de les seves organitzacions, qui forci una mesa que estableixi i organitzi aquesta estratègia unitària.
El que clarament no ajuda gens a favor de la unitat son els múltiples pactes de govern locals o provincials amb partits del règim del 78, que relativitzen i afebleixen la força de la unitat republicana, igual com ho fan també els odis que hi ha entre els quadres dels principals partits, ressentiments que deuen respondre a tot un reguitzell històric de cops baixos i ànsies per copar el màxim de càrrecs institucionals, però incomprensibles des del punt de vista de la gran majoria dels votants, que són, al cap i a la fi, els qui els han donat el poder per governar.
Lideratges republicans
L’experiència d’aquests anys també ha servit per aprendre que cal superar una determinada manera d’entendre els lideratges. Tant el messianisme que diposita tota l’esperança en una sola persona, de caràcter infal·lible i dotada d’unes capacitats excepcionals per dur-nos a la independència, com el lideratge pusil·lànime que no és capaç d’afrontar reptes difícils ni assumir el risc d’haver d’afrontar sacrificis personals, són perfils de lideratge que s’han revelat vulnerables i ineficaços. La cultura organitzativa és una assignatura pendent dins l’independentisme, perquè s’ha fet molta bandera del republicanisme, però a la pràctica hem comprovat que perviu una manera de funcionar molt contrària a aquest ideari democràtic. La dependència malaltissa envers el líder, la incapacitat de fer relleu a les direccions, les maniobres fosques de les capelletes, l’egolatria, la vanitat, la manca de transparència i de compromís directe amb l’elector, la negativa a voler adoptar maneres més directes d’elegir candidats, revelen que som encara en un paradigma autonomista, heretat del franquisme, en el que els interessos particulars i l’amiguisme passa per sobre de la suposada transparència i honestedat que hauria d’acompanyar el republicanisme.
No hi ha res tant poc republicanista com excusar a un dirigent de no voler afrontar un mandat dient que «és molt fàcil parlar des del sofà». L’argument és terriblement fal·laç, perquè ningú obliga a cap polític a col·locar-se als primers llocs d’una llista electoral, i qui es postula per liderar un moviment independentista, se suposa que fa un pas endavant precisament perquè assumeix personalment el compromís de recollir i impulsar el mandat dels seus electors/militants/socis, tenint ben present què implica encapçalar un moviment de ruptura. Republicanisme és manar obeint el que la gent ha decidit democràticament, i oferir-se per afrontar reptes i entrebancs. Si el líder republicà obeeix a l’opressor pel temor de ser represaliat, deixa desarmat i sense representació al poble que l’ha escollit, i desacredita el moviment, mostrant-lo feble i mancat de fermesa.
En contraposició al perfil de líder reaccionari (monarca per herència, cabdill per la gràcia de Déu, cap mafiós que fa ús de la violència i el xantatge, titella cooptat per una elit oligàrquica, president regional que intercanvia favors en un despatx), cal apostar per lideratges múltiples, substituïbles, honestos i transparents, que exerceixin com a delegats de mandats construïts des de les àmplies bases republicanes. Líders que recullin, coordinin i impulsin les demandes d’un poble adult i conscient de les decisions que pren, mantenint la facultat decisòria a les bases, a les militàncies, als electors directes, fomentant un repartiment de poder que immunitza del mal que causa la repressió i les represàlies als líders. Què se n’ha fet d’aquell lema que afirmava que, si n’empresonaven a un, en sortirien uns quants al darrera?
Incògnites d’un futur incert
En els propers anys, a Catalunya, com a moltes altres llocs d’Europa i del món, s’hauran d’afrontar reptes econòmics i ambientals de gran magnitud. Les societats capitalistes, complexes i cada cop més inviables, toparan amb dificultats econòmiques i ambientals creixents, i només l’enginy col·lectiu i canvis de rumb valents podran mantenir la cohesió i una certa prosperitat. En el nostre cas, la manca d’eines amb que comptem per encarar aquests reptes és absoluta. Sense una mínima sobirania per prendre cap decisió important, només ens queda anar a la deriva, arrossegats per la inèrcia destructiva que fa créixer les desigualtats i bloqueja la transició cap a un nou model de societat, amb la dificultat afegida de tenir un estat en contra que ens castigarà i continuarà treballant perquè, com a poble, continuem essent utilitzats com a boc expiatori i com a font d’extracció de rendes.
Com a societat, haurem de decidir des d’ara mateix si ens resignem a deixar-nos arrossegar per la inèrcia i observar passivament com el nostre entorn es va degradant, o si prenem la decisió col·lectiva d’enfrontar-nos a les coercions i amenaces que ens impedeixen prendre les regnes la nostra vida col·lectiva.
Sembla clar que, momentàniament, s’ha renunciat a afrontar aquesta disjuntiva, i el moviment independentista funciona sota mínims. Les iniciatives polítiques que de moment s’estan tirant endavant, com ara la internacionalització del conflicte i la campanya de consum estratègic, necessiten encara més recorregut. També queda per definir quina utilitat pràctica pot tenir el Consell de la República, i com avança un procés constituent de moment poc definit i amb poc ressò social. I no hi ha gaire res més.
A nivell institucional, la paràlisis i les divisions dins el Govern són evidents. A l’espera de veure com es concreta el projecte de la Crida, i com s’organitza l’espai liberal-progressista, a l’espera també de veure si emergeixen altres candidatures independentistes a l’estil de Primàries, i a l’espera de veure quin artefacte electoral proposa la CUP i l’entorn socialista i anticapitalista, de moment sembla que majoritàriament l’independentisme aposta per fer temps i renunciar a fer cap ruptura. Queda la incògnita de saber, en les properes oportunitats de vot, quin percentatge de suport rebrà l’independentisme en el seu conjunt i quina distribució hi haurà dins el seu ventall d’oferta interna. En resultat marcarà si la balança es tomba a favor d’opcions unilateralistes o si realment es consolida l’ajornament de la ruptura fins no se sap quan.
Finalment, a l’espera de les sentències condemnatòries, queda la incògnita de saber si aquestes suposaran un punt d’inflexió i s’inaugurarà un nou cicle de mobilització massiva, o si persistirà la tendència a les mobilitzacions fúnebres i les lamentacions col·lectives. Veurem quina capacitat tenim per neutralitzar l’espiral de por i desànim que generen de manera eficaç els empresonaments, la repressió policial, les multes, les citacions, i si és possible sortir del bloqueig i demostrar capacitat d’agrupar-nos al carrer per desobeir i sacsejar la (a)normalitat democràtica.
El que des de l’inici va donar força a l’independentisme van ser les iniciatives directes de les associacions, que al marge dels partits van omplir els carrers i les urnes de demandes democràtiques. I aquesta capacitat no pot haver desaparegut en qüestió de mesos. Superat el bloqueig i l’estat de xoc, esperem que puguem emprendre una nova embranzida, fins a la victòria.