Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
Avui, mentre escoltava unes notes d’acordió en una estació de metro de
París, he recordat que ja fa més de deu anys (una dècada!) que, en
companyia d’un amic de tota la vida, Ricard Chulià, agafàrem
per primera vegada una guitarra i ens plantàrem a la Plaça de la Mare
de Déu de València amb la intenció de fer unes cançonetes i passar la
vesprada. Una manera com qualsevol altra de matar el temps i
finançar-nos el berenar. Analitzant-ho amb una certa perspectiva, he
arribat a la conclusió que aquella decisió intrascendent en aparença ha
condicionat la meua vida per complet. Una vegada li agafes el gustet a
això de fer música en directe, resulta molt difícil deixar-ho, de
seguida et genera una dependència i acabes patint la síndrome
d’abstinència.
SI VOLEU SEGUIR LLEGINT LA RESTA DE L’ARTICLE http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/publics/
Article publicat al diari digital L’Informatiu (9 d’abril de 2010)
Respon a In Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Those were the days… Que gran, tio!
hahaha, molt bo, no m’imaginava al Ricard en aquesta història. Vaia par!!
Fes el favor de que no se’t cure mai aquesta dependència, que ho fas molt bé i aportes molt als qui t’escoltem! 😉