Pau Alabajos

TEORIA DEL CAOS

29 de gener de 2010
0 comentaris

Egunkaria, set anys de silenci

En la Constitució de 1978 hi ha un apartat dedicat
a la llibertat d’expressió: estem parlant de l’article vint, concretament.
Tancar un mitjà de comunicació és una de les diferents maneres de coartar la
lliure divulgació de les idees. És una forma tradicional de censura, pròpia de
règims polítics antidemocràtics que no garanteixen els drets civils fonamentals
als seus ciutadans i ciutadanes.

Quan el 20 de febrer de 2003 el jutge Juan del Olmo va decidir clausurar el
diari Egunkaria, no va tindre en
compte aquestos drets legítims. Va passar per damunt d’ells, sense
contemplacions, com un martell hidràulic. D’aquesta manera, el magistrat de
l’Audiència Nacional ordenà la detenció d’Iñaki
Uria, Joan Mari Torrealdai, Txema Auzmendi, Xabier Alegria, Pello Zubira,
Xabier Oleaga
, i Martxelo Otamendi.
Són deu periodistes i membres de la redacció de l’esmentat periòdic basc, incloent-hi
el seu director, que van passar a disposició judicial per presumpta associació
il·lícita i col·laboració amb banda armada. Els arguments de l’acusació estaven
agafats amb pinces: eren simples i vagues conjectures sense proves tangibles
que les avalaren, tal i com s’està demostrant durant la vista, que va començar
el dia 15 de desembre de 2009, i que ha portat fins i tot el fiscal de l’Estat a
demanar l’arxivament de la causa.

No aprofundirem, per qüestions d’espai i
concreció, en el tema de les tortures policials que van patir en la pròpia pell
els periodistes imputats, però m’agradaria deixar constància de les enverinades
analogies que es poden arribar a fer amb els mètodes interrogatoris del
franquisme.  

En realitat, no deixa de fer certa gràcia que
comentaristes polítics, tertulians a sou, periodistes de mitja i baixa estofa i
altres personatges públics, hagen posat el crit en el cel després que els
mitjans de comunicació de masses hagen anunciat que el govern d’Hugo Chávez (el dimoni en persona, amb
banyes, cua i trident) tancaria sis televisions de Veneçuela “perquè no retransmeten
els seus discursos institucionals”. O durant els darrers Jocs Olímpics, quan el
govern xinés va exercir un control selectiu i exhaustiu sobre internet. Paral·lelament,
casos com el d’Egunkaria no mereixen una atenció mediàtica preferent, tot i ser
processos que ens toquen més de prop. Sobre aquesta censura els xarlatans no
deien ni diuen ni pruna. Potser siga una de les llibertats civils que garanteix
la sacrosanta Constitució i no ens havíem adonat: el dret a la hipocresia
informativa i a la doble moral.

 

 

Article publicat al diari digital L’Informatiu (29 de gener de 2010)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!