Pau Alabajos

És una cançó. Bé, no, en realitat és un poema. De l’any 73. Forma part d’un disc imprescindible d’Ovidi Montllor, Crònica d’un temps.
Un treball que hauria d’haver passat a la història com a obra mestra de
la música popular, amb denominació d’origen. De fet sí que ha marcat un
abans i un després (molts músics d’ací i d’allà el reivindiquen), però
no es pot dir que fóra un àlbum que transcendira massivament. A voltes
passa això en el nostre País: els grans artistes fan grans obres que no
arriben al gran públic, una autèntica llàstima! Potser fóra un disc
massa avançat per a la seua època: quan la majoria de cantautors es
decantaven pel model mediterrani de Cançó (inspirada en les tradicions
italiana i francesa, empeltades de catalanitat), Ovidi, per contra,
s’emmirallava en les aventures anglosaxones del rock progressiu, amb
una actitud inequívocament transgressora, trencadora en la forma i en
el contingut. Els Pink Floyd n’hagueren estat orgullosos, haurien estampat la seua signatura en la portada sense despentinar-se…

Però no ens desviem del tema, el tall en qüestió es titula Ais!
i és tota una declaració de principis. O millor, un sospir explosiu
d’alliberament. Ovidi exhala impotència, desesperació i ràbia, molta
ràbia. Un martell picant rítmicament contra un ferro, a manera de
metrònom. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. El recordatori implacable de com
el temps se’ns esmuny entre els dits mentre treballem. Mentre ens
guanyem el pa, amb la suor del front. Mentre hipotequem un percentatge
de la nostra vida servint cafés i croissants, posant ordre a les aules
(o intentant ensenyar història, llengua i matemàtiques), collint
taronges, unint paraules o picant pedra, tant se val. 

SI VOLEU LLEGIR LA RESTA DE L’ARTICLE… http://www.linformatiu.com/nc/opinio/detalle/articulo/ais

Article publicat al diari digital l’Informatiu (14 d’octubre de 2010)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!