Pau Alabajos

Pau Alabajos, contra el ciment

En companyia dels músics furtius, ens va captivar amb el seu primer disc Futur en venda: una targeta de presentació immillorable. Eren furtius perquè feien sonar les seues cançons als carrers de València, d’on massa sovint eren desallotjats per la policia i on els instruments els eren comissats en nom d’una severa normativa municipal, que considera un delicte fer música en la via pública. Quatre anys després, el jove cantautor de Torrent (l’Horta) té una agenda de concerts tan completa que li resulta complicat continuar tocant al carrer.
Pot el batec de les ales d’una papallona en l’hemisferi nord ser capaç de desencadenar un huracà en l’hemisferi sud? Aquesta és l’enunciació de la Teoria del Caos. Si la prenem com a metàfora, com ens proposa Pau Alabajos amb el títol del seu esperat segon disc, entendrem que les accions menudes—a les quals, moltes vegades, no donem importància— poden desenvolupar grans canvis. Entre proves de so ens explica que, malgrat que aquest semble un títol pessimista, és tot al contrari. Obre una finestra a l’esperança. «Els resultats de les passades eleccions al País Valencià no foren bons, però pense que no hem de caure en el victimisme, perquè hi ha indicis que ens diuen que estem fent les coses bé. Aquests poden ser imperceptibles a l’ull humà a curt termini, però cal mirar endavant i seguir treballant, perquè el cert és que cada vegada estem millor.»
Teoria del caos és un àlbum de fotografies obtingudes a partir de les seues preocupacions personals, la ferotge depredació urbanística, la violència masclista o l’accident de metro que va colpir València l’estiu de 2006 —una emotiva cançó que dedica a les víctimes i als seus familiars. També passa de puntetes per imatges més intimistes, com a «Tinc una mania inconfessable» o «Síl·labes de vidre». Aquest disc ha disposat de la participació de Toni Xuclà. «Havíem decidit que una part definitòria de la nostra musica seria la música clàssica i, com que els discs de Xuclà tenen molta part de violins, pensàvem que ens podia ajudar a aconseguir un so més polit. Crec que en aquest sentit ha fet molt bona feina. També és una garantia el fet que haja produït Miquel Gil o l’Ham de Foc, perquè suposa una amplitud d’estils important» —ens respon Pau Alabajos quan li preguntem per la tasca de producció.
Com a secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants del País Valencià, considera que hi ha bons espais per a la música, els ajuntaments progressistes s’hi impliquen, però falta una aposta dels mitjans de comunicació per difondre la música en valencià. Que hi hagen molts escenaris i promotors no significa que aquesta arribe necessàriament a la gent. «Falla la difusió. És molt difícil trobar a les botigues discs en valencià, perquè no hi ha distribuïdores que se n’ocupen… La indústria ha d’estar orquestrada a tots els nivells.» No dubta que la música en valencià es troba en un bon moment, simplement cal veure com la quantitat de grups i festivals ha crescut exponencialment en un ample ventall d’estils. «Estem en un moment de creixement important, però les institucions i els mitjans de comunicació privats continuen mantenint-se al marge. De fet, no ens tenen en compte ni els 40 Principales ni Canal 9, que en un dels principis de la seua Llei de Creació assegura que garantirà i promourà la llengua pròpia»—ens comenta indignat.
Teoria del caos és un disc que atrapa des del principi. Una carícia de vellut a
la qual no ens hem pogut resistir.

AGNÈS VIDAL I VICEDO

Article publicat a la revista Lletres (número 33, juny / juliol 2008)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!