Pau Alabajos

TEORIA DEL CAOS

15 de maig de 2008
2 comentaris

Ressenya a l’Accent

Pau Alabajos: teoria i pràctica

Quatre anys han passat des que un jove torrentí anomenat Pau Alabajos ens deixara bocabadats amb la seua carta de presentació, Futur en venda. Passat tot aquest temps, ja és difícil que algú encara no haja sentit parlar d´ell. Dos són els pilars que sustenten el seu nom: les seues obres musicals, barreja de cançó protesta i poesia intimista, i no menys important, el seu caràcter obert i humil. Alabajos ha defugit l´elitisme, ha escapolit d´etiquetes. I s´ha mostrat amb tot el seu esplendor. Ha posat la melodia en qualsevol pretext, sota qualsevol causa i per tots els mitjans possibles. Després de centenars de concerts arreu del país i d´algunes escapades pel continent europeu, Alabajos ens presenta una nova col·lecció de denúncies recollides sota el títol Teoria del caos.
“Barris de segona que veuen passar el temps…”. Són les primeres paraules que es barregen amb la guitarra en la peça inicial del compacte. Contra el ciment és una cançó que no només radiografia el càncer urbanístic a casa nostra, sinó que també devé un himne que ens crida a la mobilització i a la resposta. És ací on trobem la gran aposta d´aquest cantautor: explicar, argumentar, descriure, sí; però sense oblidar que hi ha alternatives i lluites per explotar. Teoria i pràctica.
D´aquestes deu noves peces, trobem algunes que ja han format part dels darrers recitals. És el cas de Línia 1, cançó que fa tremolar les consciències dels viatgers que cada dia ens desplacem a través d´aquesta línia del ferrocarril subterrani valencià. Alabajos, mogut per la indignació del paper que va jugar la classe política, va traure aquest tema un temps després que es produïra l´accident de metro a l´estació de Jesús. Un altre dels clàssics és Comptat i debatut, un joc de paraules que reflecteix de manera impol·luta la idiosincràsia del poble valencià, i que al disc pren un to de solemnitat gràcies a la presència del piano. I també ens sona Pamflet, un comunicat d´urgència sobre el negoci de les armes al món que ens empenta a reflexionar i a actuar.
El nou material d´Alabajos no està exempt de sorpreses. Euskadi batega, tema a dues veus amb l´acompanyament de Ruper Ordorika cantant en valencià, fa una ullada al conflicte a Euskal Herria. El cantautor d´Oñati és una de les figures que forma part d´aquest disc, on també ha participat la Jove Orquestra de Cambra de València. Més cançons. A Lletania (nou crit contra la violència sexista) despunta la destresa i l´habilitat del violí de l´alaquasera Laura Navarro, companya inseparable de viatges. L´Alabajos més personal el trobem a Síl·labes de vidre i el més combatiu a València, 9 d´octubre. I, com no podia ser d´una altra manera, aquest treball ens regala una generosa segona part d´aquella Cançó explícita que al 2006 li va valdre el Premi Ovidi a la millor lletra. En aquest cas, el costat més eròtic i incendiari del torrentí té cabuda a Tinc una mania inconfessable.
El disc clou amb una cançó que parla de moltes coses. A Sense equipatge, Alabajos ens transmet records, melangia, il·lusió, esperança… És el darrer toc d´un viatge on Pau Alabajos torna a demostrar el seu compromís amb el seu poble, amb la seua terra i amb la seua llengua. Un compromís que ja va iniciar fa uns anys cantant als carrers de València. I un compromís que continua en peu amb la seua feina al capdavant del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià. Esperant amb les mateixes ganes els nous projectes de Pau, aquesta primavera porta el seu nom. Vénen hores de violí i cants a la llibertat.

HÈCTOR SERRA (ALDAIA)

Ressenya publicada a l’Accent – Periòdic Popular dels Països Catalans (número 130, del 13 al 26 de maig de 2008)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!