Pau Alabajos

TEORIA DEL CAOS

11 de novembre de 2010
0 comentaris

Postal des de Califòrnia

Des de l’aeroport de Montréal agafem un vol a Los Angeles, amb escala a
Chicago. Per raons meteorològiques, el comandant ens anuncia que volarà
relativament baix, de manera excepcional, la qual cosa ens ve molt bé,
perquè ens ofereix una perspectiva quasi zenital del Gran Canyó del
Colorado i de les Muntanyes Rocalloses. Arribem a Los Angeles al voltant
de les quatre de la vesprada, després d’haver-li guanyat tres hores al
rellotge. Tenim reservat un cotxe de lloguer amb el qual ens desplaçarem
fins a San Diego, ciutat situada a escassos quaranta quilòmetres de la
frontera amb Mèxic.

El primer contratemps que ens trobem és el
canvi de marxes: als Estats Units la major part dels vehicles tenen
canvis automàtics i no hi estem acostumats, de manera que ens veiem
obligats a entrenar-nos una miqueta abans d’emprendre el viatge. A
l’autopista ens trobem una retenció bastant important: no hem previst
que aquest cap de setmana se celebra Halloween i tothom s’ha llançat a
la carretera. Arribem a San Diego al voltant de les vuit de la nit,
absolutament desfets. Sopem alguna cosa ràpida i ens n’anem a dormir. Al
dia següent plou intensament, però a mig matí escampa i el sol
s’apodera del cel. Agafem el cotxe i ens dirigim a la platja més
pròxima: és la primera vegada que visitem la costa oest i encara no
havíem tingut l’oportunitat de remullar-nos les mans en l’aigua del
Pacífic. A la vora del passeig marítim observem una gran multitud de
gent que avança amb pancartes i samarretes del mateix color: és una
marxa antiavortista. Aquest cap de setmana hi ha convocades eleccions
federals i, a més a més, es consulta amb la ciutadania sobre diverses
qüestions. El republicà Arnold Schwarzenegger és actualment el
governador de Califòrnia, però no podrà revalidar el seu càrrec perquè
ja ha complit les dues legislatures que s’estipulen com a màxima
permanència en el poder. A les dotze del migdia hem quedat amb Aleix Barandarian,
un vigatà que se n’ha vingut a viure a San Diego, amb la seua companya i
els seus fills. Ens acostem a la sala de la UCSD on està previst que es
faça el concert-recital. És una sala d’actes bastant acollidora de la
Universitat. Omplim de senyeres el recinte.

Recol·loquem totes les cadires en forma de mitja lluna perquè volem
tindre els espectadors molt a la vora. Provem l’equip de so i ho deixem
tot preparat fins a d’ací unes hores, que començarà a arribar el públic.
Aleix ens porta a fer una volta per les rodalies. Des d’un mirador de
la costa, veiem esteses sobre l’arena, una vintena de foques que estan
prenent el sol i posant per als turistes, que les immortalitzen
(immortalitzem) amb les seues (nostres) càmeres digitals. Dinem i marxem
tranquil·lament cap a l’hotel, arrepleguem la resta del material i
comencem a mentalitzar-nos de cara a l’actuació. El Casal dels Països
Catalans de Califòrnia és l’entitat que organitza l’acte. Aquesta
associació aplega gent del País Valencià, de les Illes Balears i de
Catalunya (encara no tenen censat cap membre de l’Alguer ni de la
Catalunya Nord) que s’han mudat, temporalment o definitiva, a l’estat de
Califòrnia. Celebren activament la Castanyada, l’Onze de Setembre,
Falles, Sant Jordi i moltes altres dates assenyalades per a nosaltres;
també han participat, treballant en xarxa, en l’organització d’una
consulta sobre la independència en territori dels EUA.

Abans del
concert tenim la possibilitat d’intercanviar quatre paraules amb tota
aquella gent que ens tracta entre cotó-en-pèls, es nota que han
dipositat moltes expectatives en nosaltres: no els és fàcil tindre accés
a la cultura catalana a tants quilòmetres de distància, de manera que
aquelles activitats que organitza el Casal serveixen per a fer-los
sentir-se més a prop del seu País, per a tindre contacte directe amb la
seua llengua i la seua cultura. Ho notem en les reaccions del públic, en
escoltar alguns dels poemes que recita Susanna i algunes de les cançons
que jo cante. En acabant, ens quedem xarrant tranquil·lament amb ells,
mentre anem arreplegant els instruments. Una mare mallorquina i la seua
filla valenciana ens conviden a una paella de Halloween, cuinada per un
nord-americà, però no podem fer una altra cosa que bandejar l’oferta, en
vista que a l’endemà és quan agafem l’avió a Barcelona.
Tornem a casa.

Article publicat al diari digital L’Informatiu (11 de novembre de 2010)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!