Pau Alabajos

Us transcric una entrevista publicada al portal de debat Valencianisme.com. Les preguntes han estat formulades pels usuaris d’aquesta plana web i per això van una miqueta més enllà de les típiques qüestions que solen plantejar els periodistes especialitzats (per què el títol del disc? Projectes imminents? Influències? etc, etc). Algunes de les preguntes m’han semblat molt interessants…

“SI PROTESTEM ÉS PERQUÈ ENCARA HI HA MOTIUS PELS QUALS QUEIXAR-NOS”

Pau Alabajos i Ferrer és un cantautor torrentí, un dels màxims
exponents de la nova fornada de la cançò d’autor en llengua
valenciana-catalana que arreplega el relleu de la ja vella Nova Cançò. És
també secretari del Col·lectiu de músics en valencià Ovidi Montllor,
nom posat en homenatge al gran artista alcoià, al qual Alabajos no es
cansa de lloar. Compta amb dos discos editats: Futur en venda (2004) i
Teoria del Caos (2008). Compromés amb la seua llengua i la seua terra,
que són les nostres, i bon amic del nostre portal, hem tingut el plaer
de xarrar amb ell en una entrevista que tot seguit us transcrivim:

Per a començar, et volem felicitar pels teu 10 anys de carrera
musical. Quin balanç en fas des del dia que vas agarrar la guitarra i
te’n vas anar a tocar a la plaça de la Mare de Déu?

Moltíssimes gràcies, de veritat. Clarament, el balanç és molt positiu.
Començar anant a la Plaça de la Mare de Déu sense cap altre objectiu
que finançar-te el berenar amb les monedetes que la gent anava posant a
la gorra i, al cap de deu anys, trobar-te amb dos discos enregistrats i
a punt d’entrar a gravar-ne un tercer, amb una caterva de concerts a
les esquenes i havent eixit a actuar fora de les nostres fronteres en
diverses ocasions… Estic molt content, molt satisfet. A més a més, si
no haguera actuat a Ciutat Vella en els inicis, potser mai no haguera
conegut Vicent Sengermés (que em va descobrir allà cantant Al Vent i em
va proposar d’enregistrar la nostra opera prima a Cambra Rècords) i qui
sap si hauria arribat a dedicar-me açò, digue’m-ho així,
professionalment… Començar de zero, i pedreta a pedreta, anar pujant,
eixe és el resum de deu anys de feina…

Se’t sol incloure dins de la nova generació de cantautors hereus de
la Nova Cançó, en un estil qualificar ara com a “cançò-protesta”, junt
amb altres autors com ara Cesk Freixas o Feliu Ventura entre molts
altres. Et sents còmode amb eixa classificació? Què n’haveu heretat
d’aquella Nova Cançò del post-franquisme i la transició?

Som hereus de la Nova Cançó, en tant que la nostra generació parteix
del patrimoni musical i polític que van llegar-nos tots aquells
artistes compromesos amb un Temps i un País: els Setze Jutges, Raimon,
Ovidi, Al Tall… No és que estiga en contra de l’etiqueta Cançó
Protesta, perquè si protestem és perquè encara hi ha motius pels quals
queixar-nos. La qüestió és que moltes vegades s’utilitza aquesta
expressió en un sentit bastant pejoratiu, “ja estan ací els pesats de
la guitarreta i el pamflet de sempre”. La nostra proposta artística és
molt més que les idees que defensem o els compromisos que adquirim.
Qualsevol que haja escoltat els nostres discos, sap que no només parlem
de política, de llengua, de País, d’especulació i de corrupció: també
tenim temes més privats i personals, que parlen d’amor, d’esperança, de
somnis. I erròniament es redueix la nostra tasca a la vessant
reivindicativa, quan en realitat deuria ser al contrari. Nosaltres
cantem i fem música, i a més a més, prenem partit (cosa que no poden
dir altres artistes). Em quede amb una frase que sol dir Feliu en les
seues actuacions “si nosaltres fem cançó denúncia, és perquè altres fan
cançó renúncia”.

Entre Ovidi Montllor i Obrint Pas van passar més de 20 anys de
desert en la música en valencià. Com ho explicaries això? Per què dels
de la irrupció dels Obrint Pas ha canviat tant el panorama?

Ovidi Montllor va ser un dels primers represaliats polítics de la
democràcia, entre cometes, cursiva i subratllat. Després d’ajudar a
tombar les estructures del franquisme, a còpia de recórrer-se el País
de dalt a baix, participant en cabassades de concerts, recitals i
aplecs, fregant els límits de la censura i fent-li el treball brut a
l’esquerra (també entre cometes, cursiva i subratllat); el PSOE, el
lermisme, només va assolir el poder després de la mort de Franco, li va
girar l’esquena: als nous governants ja no els interessava un artista
que fiscalitzara la seua gestió política, de cap manera volien que una
mosca collonera de la talla d’Ovidi Montllor tinguera un altaveu
mediàtic per dir certes coses, ben alt i ben clar… Però, molt més
astuts que els capitostos del Règim, no van prohibir ni censurar ni els
cantautors ni els grups de folk, sinó que van optar per fomentar un
altre tipus de cultura molt més innòcua, asèptica, desidiologitzada.
Ovidi mai no va actuar a Canal9, mai de la vida. I fins i tot Amadeu
Fabregat el va rebutjar com a actor de doblatge perquè l’accent de
l’alcoià sonava “massa català”. Si podeu llegir “La Televisió
(Im)possible”, editat per 3i4, conta aquesta anècdota amb tot luxe de
detalls i explica, fil per randa, el desert cultural que es va produir
des dels anys 80 fins les darreries dels 90. Després del pitxer d’aigua
freda que van suposar les legislatures del PSOE al front de la
Generalitat Valenciana, que se suposava que anava a representar el
valencianisme polític (i, en canvi, es va convertir en una titella
obscena de Guerra i de Madrid), molts dels que havien lluitat contra el
franquisme o van penjar les guitarres o es van dedicar a una altra
feina, per pura depressió “post-revolucionària”. És la següent
generació, la nascuda a partir dels anys 70, que pren el testimoni dels
seus pares i es posa a cantar i a somiar de nou. És el problema de la
mala junça: que tot i que mates la brossa amb salfumant, les arrels
tornen a renàixer, tard o d’hora. I ací entren en joc Obrint Pas (la
punta de llança), Gramoxone, Feliu Ventura, Anselmos, Bajoqueta Rock,
Dropo i altres bandes i solistes que certificaren l’aparició d’una nova
escena musical valenciana i que foren el germen de l’actual fenomen
cultural que és la música en valencià, amb més concerts que mai, més
grups que mai, més festivals que mai, més producció discogràfica que
mai, més públic que mai i més presència internacional que mai… Vaja,
que som “la bomba”! hehehe

Sols dir que la música en valencià viu actualment un moment molt
dolç, però eixa proliferació de cantants i grups no es tradueix en
promoció per banda de les institucions. Quina seria al teu parer la
sol·lució?

Hi ha dues solucions: una, tirar el PP al carrer en les eleccions de
2011 i agafar pels collons al PSPV perquè no ens la torne a jugar una
altra vegada, molt poc probable perquè el tufo a lermisme que exhalen
Alarte i companyia no sembla massa alentador! Dos, continuar el camí
que portem i anar progressant: al marge de les institucions, o millor
dit, a pesar de les institucions, estem aconseguint que la gent comence
a veure la música en valencià com un aspecte normal de la nostra
societat: l’altre dia Bajoqueta Rock va actuar durant la festa de
presentació del València Club de Futbol, Sí Ràdio (la radiofórmula de
RTVV) està posant molta música en valencià a través de la seua
programació! Als nostres concerts ve molta gent que no parla la nostra
llengua o que no prové dels moviments socials, però gaudeixen de les
nostres melodies i es plantegen algunes de les coses que diem, això és
molt important! La consellera de Cultura es nega a rebre’ns al seu
despatx, ens dóna llargues i ens respon amb un explícit silenci
administratiu. Amb una paret no es pot ni parlar ni negociar. No ens fa
falta: afortunadament, tenim la nostra Conselleria de Cultura
Alternativa, que són tots els ateneus, els casals, els col·lectius de
base, les associacions per la llengua, les cases de cultura gestionades
per ajuntaments progressistes, els Salvems… Anem creixent, poquet a
poquet, i arribarà un moment que serem tan grans que no podran
amagar-nos sota l’estora, ja s’apanyaran…

Al respecte, un lector del nostre portal ens pregunta si creus que
són estos els anys daurats “moderns” de la música en valencià o el
millor està per vindre.

Absolutament, i no ho dic jo, les xifres parlen per elles mateixes.
Enguany s’han presentat 70 discos als Premis Ovidi! Miquel Gil, Obrint
Pas, els desapareguts l’Ham de Foc, per posar tres exemples gràfics,
han actuat per mig món! Us heu parat a fer un recompte de la quantitat
d’aplecs i festivals que s’organitzen arreu del País? El Col·lectiu
Ovidi Montllor ha passat de 89 grups i solistes del primer catàleg a
vora 200 que apareixeran en la segona edició, que estem a punt de
traure a la llum! L’únic que no tenim és la projecció mediàtica dels
anys 70: en aquella època la Cançó es va utilitzar com un ariet per
tombar la dictadura. La dreta progressista, el centre i l’esquerra
estaven unitdes per un mateix objectiu, acabar amb el Franquisme: els
cantautors eren la seua veu, tenint en compte que els mitins i les
octavetes estaven prohibides per la censura. Amb la mort de Franco,
eixe acord de mínims va caure pel seu propi pes i cada bàndol va posar
les seues cartes damunt de la taula. Després d’aquella manifestació
unitària del 9 d’Octubre de 1977 on un milió de valencians van cridar
“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” (portada del Levante i Las
Provincias, estaven d’acord fins i tot els diaris antagonistes per
excel·lència!), la dreta valenciana va arribar a la conclusió que
aquella eufòria identitària era massa perillosa i va decidir alimentar
l’anticatalanisme, tot encetant la Batalla de València, que era una
manera de neutralitzar un projecte polític anomenat Països Catalans. I
ho deixe ací, perquè m’estic anant per les branques.. El que volia
explicar amb tot açò és que ara els músics i cantants en valencià tenim
els mateixos ideals i objectius que els dels nostres predecessors dels
anys 70, però ara la gent que ens segueix i que ens dóna veu és aquella
que no té complexos, aquella que vol anar una miqueta més enllà de los
40 Principales, aquella que vol un País millor, aquella que no
s’acontenta amb l’status quo. Almenys, serà així fins que els mitjans
de comunicació públics i privats no equilibren la balança o fins que
realment hi haja voluntat política de canvi…

Canal 9 va vetar una aparició teua en la cadena perquè vas triar per
a l’ocasió una cançó molt crítica amb l’actual Govern de la
Generalitat. Com valores eixe fet? I, si tornares a trobar-te en eixa
situació, actuaries d’una manera diferent?

El veto del programa Pobleshow tant a VerdCel com a mi mateix és molt
representatiu. La censura existeix, tot i que no és explícita, no
coneixem cap organisme amb cara i ulls que l’exercisca, però està clar
que hi ha filtres polítics que ens impedeixen aparéixer amb naturalitat
a Canal9. I m’he tornat a trobar en la mateixa situació, un parell
d’anys després. En la primera edició del So de Sons, els informatius de
Canal9 varen voler cobrir la notícia i entrevistar-nos a dos dels grups
participants, a 121dbs i a mi. La periodista amb la qual vaig parlar em
va dir que havia de fer una entrevisteta curta i una cançó en directe.
Jo li vaig explicar la meua experiència prèvia amb la casa i li vaig
dir que preferia que buscaren a un altre dels participants, si no
m’anaven a deixar parlar lliurement ni escollir la cançó a interpretar.
Em va dir que cap problema, que no em preocupara, que no em mossegara
la llengua. Total, que els vaig citar a l’edifici Octubre per fer la
cançó en viu i després vam fer una entrevista als voltants de la
Llotja. La cançó que vaig triar va ser Línia1: evidentment, la primera
oportunitat que teníem d’aparéixer a Canal9 volia dir la meua opinió
sobre una qüestió tan flagrant, sobre la qual Camps encara avui dia no
s’ha pronunciat públicament (ni tampoc ha rebut oficialment els
familiars de les víctimes del 3J, quatre anys després). La cobertura
informativa que va fer i fa Canal9 sobre l’accident del metro ha sigut
nefasta i volia comprovar si un punt de vista tan discordant
apareixeria en antena (i en prime time!). Després, durant l’entrevista,
clar, quarta i meitat de “País Valencià”, de crítiques cap al govern
del PP que no promou la música en la nostra llengua, cap a les
polítiques culturals nefastes de la Generalitat… A la pobra
periodista li caia la goteta de suor, m’imagine que estaria pensant
quants minuts anava a poder aprofitar de tot el que estàvem gravant,
tenint en compte que això havia de passar per les altes esferes… Jo
pensava que no acabaria eixint la notícia o que només apareixerien els
121dbs, però no: van traure un parell de segons de la cançó, amb
l’àudio tan baixet que no s’entén pràcticament la lletra i un tros
d’entrevista de tres segons en la que dic que em faig acompanyar de
músics de corda perquè el cello, el violí i la viola són instruments
molt expressius… Podeu trobar la notícia a Youtube… Hi ha molta
gent vàlida a Canal9, molta gent amb la que tenim, fins i tot,
afinitats polítiques i sensibilitats culturals comunes, però, si volen
treballar allà, saben que han de passar el filtre polític dels
despatxos i, per tant, estan abocats a l’autocensura, que és molt
pitjor i més exhaustiva que la censura…

Des de Benissa, després d’enviar-te felicitacions per les teues
lletres i cançons i considerar-se fan teu, ens pregunten si sou
conscients de què una cancò vostra, de tots els actuals grups de música
en valencià, és capaç de fer molt més (moure consciències sobretot amb
els més joves) que la lectura de qualsevol llibre dels nostres autors
sobre la qüestió nacional. Pregunten també com podem “aprofitar-nos” de
tots aquestos joves que han arribat al món nacionalista a través de la
bona música feta amb la nostra llengua però que massa vegades acaba
també esvaint-se i sent “flor d’un dia”.

Gràcies, en primer lloc, per les floretes! hehehe La clau, al meu
parer, és que no s’ha d’escollir una via o una altra: llegir llibres
sobre la qüestió nacional també et fa prendre posicionaments més
sòlids. Entenc que la cultura, i més concretament la música, estan
relacionades amb l’oci i amb un esbargiment que fa més atractiu un
concert de rock que fustigar-se amb segons quines rajoles de llibres
(amb tots els respectes, eh?). El problema és que, moltes vegades, els
més jovenets s’aprenen les cançons d’Obrint Pas, d’Al Tall o de Cesk
Freixas de memòria, però no entenen realment el que estan cantant, no
són una tirallonga de paraules juntes i prou, sinó que guarden un
missatge i una invitació implícita a la revolta, que no pot limitar-se
a portar una estètica radical determinada i agafar-te una castanya en
tots i cadascun dels festivals de l’estiu! No volem ser una tribu
urbana més, volem que trontolle el sistema… Aquestes cançons diuen
entre línies: embruta’t les mans, pren partit, fes alguna cosa!

Cantar en valencià a casa nostra sol ser dificultós i problemàtic. Creus que ha pagat la pena?

Cantar en castellà o en anglés al País Valencià és molt més
dificultós i problemàtic. Nosaltres, almenys, tenim tots els moviments
socials, col·lectius de base, associacions, ateneus i casals que
organitzen moltíssims concerts al llarg de l’any i que ens donen
treball amb certa freqüència. En canvi, alguns amics meus que canten en
anglés, en francés o en castellà, es veuen obligats a deambular de
garito en garito, sense unes condicions mínimes, pagant-se ells de la
pròpia butxaca el lloguer de la sala o portant els seus amics de públic
perquè consumisquen a la barra, perquè hi cobren un percentatge.
D’acord, ells tenen la possibilitat que alguna discogràfica de Madrid
els faça grups o solistes mediàtics, però amb el centralisme exacerbat
de l’Estat Espanyol, o te’n vas a viure a Madrid, o cantar en castellà,
anglés o francés des de “provincias” significa autocondemnar-te a
l’ostracisme!

Des de Vila-real volen que ens faces una definició operativa dels
Músics Furtius i el per què d’eixe nom. Alguna vegada t’has plantejat
deixar de cantar en solitari?

Els músics furtius és una nomenclatura que vam fer servir en el primer
disc, Futur en venda. Com ja he dit abans, començàrem actuant en el
carrer i existeix (encara avui) una normativa de l’Ajuntament de
València que multa amb 500 euros aquells desaprensius que es posen a
fer música en la via pública, i el que és el pitjor, et requisen
l’instrument! El cas és que continuàvem fent-ho a pesar de la
normativa: la policia local sempre va actuar molt comprensivament i
llevat de fitxar-nos i lliurar-nos infinitat d’advertències, mai no van
furtar-nos ni la guitarra ni el violoncello. Simplement ens deien que
ens n’anàrem a casa i nosaltres els obeïem, fins a l’endemà, que
tornàvem a intentar-ho! Però la qüestió és que ens sentíem, una
miqueta, artistes criminals, intèrprets proscrits, i va eixir això de
“músics furtius” que es va quedar com a homenatge als inicis. Ho hem
deixat d’utilitzar perquè ja no estem la mateixa gent que encetàrem el
projecte, i tampoc no tenim temps per a anar a tocar a Ciutat Vella, o
siga que quedava una miqueta desfasat…

Ens pregunten des del portal si tens en ment canviar d’estil musical
o explorar altres ritmes. Fes-nos cinc cèntims dels teus projectes, que
els esperem amb avidesa.

Doncs la veritat és que el nou disc, en el qual estem treballant ara
mateix i exirà publicat en gener de 2011, tindrà un estil una miqueta
diferent. Seguirà hi havent una presència important d’instruments de
corda, marca de la casa, però seran cançons més íntimes, més
introspectives. Aquesta vegada Laura Navarro s’està encarregant de fer
els arranjaments i repetim amb Toni Xuclà en la producció. Us avance el
títol del disc, per anar obrint boca: “Una amable, una trista, una
petita pàtria”.

Un valcomer voldria saber per què no ixes a l’Spotify. Al respecte,
quina opinió tens respecte a les noves tecnologies cara a la promoció
de la música en valencià? Us ajuda o fa més mal que bé?

No isc a l’spotify perquè encara no hem tingut temps de parar-nos a
penjar-hi la nostra música! hehehe Estem bastant embolicats amb el
tercer disc, però de cara a l’any que ve tindrem una nova web i jugarem
un poc més amb les noves tecnologies! Ara mateix, tenim twitter,
myspace, facebook, blog, web… És evident que les noves tecnologies
són crucials per a la promoció de la música en valencià, perquè les
plataformes 2.0 supleixen i compensen la difusió nul·la que en fan els
mitjans de comunicació, multipliquen el boca-orella! A més a més, els
avanços tècnics permeten que siga cada vegada més barat gravar un disc,
es pot fer des de casa, amb un ordinador, una tarja de so i una miqueta
de gust: això ha democratitzat la música, la indústria està en crisi,
però la creació està augmentant a marxes forçades!

Altre valcomer d’Oliva vol saber si alguna vegada penses donar la
imatge de gigoló, caradura i furtanòvies que deuries per a arrassar
entre les jovenetes, doncs opina que pares massa tímid…

Hehehe. Això de la timidesa no es tria, ve de sèrie: ho som o no ho
som, i jo ho sóc, i molt! És un miracle que em puga pujar a l’escenari
cada cap de setmana! D’altra banda, no he entés mai certes dones que
s’enamoren dels “dolents de la pel·lícula”. No hi ha un cert masoquisme
implícit? Si té pinta de fill de puta, es comporta com un fill de puta
i actua com un fill de puta… És evident que és un fill de puta, no?!

Recentment s’ha encetat un debat al fil de cognoms rarets del nostre
fòrum un debat sobre el teu. Eres conscient dels rumors que circulen
sobre el seu origen picanyer?

Hahaha. Hauré de desmentir aquesta “teoria de la conspiració”! El meu
cognom, segons vaig llegir en una publicació de l’Institut d’Estudis
Comarcals, procedeix de Zamora i era originalment “Lavajoz”. L’autor de
l’estudi explicava que, segurament, l’escrivà que es feia càrrec del
registre va arabitzar i valencianitzar el cognom, afegint-li un “Al-”
davant (com molts altres cognoms i topònims, Alabarta, Alabau, Albelda,
Albiol; Alaquàs, Alzira, Aldaia, Albaida…) i escrivint la “z”
conforme la pronunciarien en aquella època els valencians, “s”. Un
error tipogràfic únic que garanteix que qualsevol persona que tinga el
cognom Alabajos és família llunyana meua, amb major o menor grau de
proximitat… Un altre tema és com es pronuncia la “j”, que va a gust
del consumidor: a Torrent diuen Alabajos a la castellana, els
valencianoparlants que lligen per primera vegada el meu cognom el diuen
a la valenciana, al Principat diuen una cosa pareguda a “Alaballos,
Alaballus, Alabashos, Alabashus”… (que em disculpen els meus
professors de Filologia, sé que l’explicació fonètica no és massa
ortodoxa, però crec que s’entendrà millor per als no entesos en la
matèria! hehehe)

Portes darrerament un temps passejant per ahí fora, com ara
participant en la primera brigada de músics pro-Palestina, de gira per
Alemanya o de xarrades i actuacions a Panamá. Un lector de Benicarló
voldria saber com valores l’experiència i com et van rebre.

Sí, la veritat és que darrerament hem tingut oportunitat d’actuar fora
de les nostres fronteres en diverses ocasions i l’experiència ha sigut
molt enriquidora. Et fa veure les coses amb perspectiva: a voltes som
nosaltres mateixos els que pequem de baixa autoestima… Tenim una
llengua d’onze milions de parlants, cosa que no poden dir altres
idiomes oficials de la Unió Europea, per exemple. A l’Estat Espanyol,
fora del nostre domini lingüístic, només hi ha 7 lectors (professors
universitaris en itinerància) de català. A Alemanya hi ha 25 ara
mateix, la qual cosa és bastant simptomàtica! En Europa ens miren
d’igual a igual: per exemple a Praga, on actuàrem l’abril passat, hi
havia 150 estudiants de català i, quan els preguntaves per què havien
triat d’aprendre la nostra llengua, et deien que s’hi sentien molt
identificats perquè no és un dels idiomes majoritaris i de poder, com
l’anglés, el francés o el castellà i perquè el valencià té un nombre de
parlants molt semblant al txec, al voltant dels dotze milions
d’usuaris…  També hem certificat que encara ens queda molta feina per
fer: a Panamà vam actuar en un festival internacional de cançó d’autor
i em van proposar de fer una conferència sobre “l’herència de la Nova
Cançó” i quan vaig demanar-los disculpes perquè no estava acostumat a
parlar en públic en castellà, em van preguntar estranyats “¿Tú? ¡Pero
si vienes de la madre patria!”. Em vaig quedar amb la boca oberta… Hi
ha moltíssima gent arreu del món que no sap que a l’Estat Espanyol es
parlen altres llengües diferents del castellà, evidentment és el llegat
postfranquista d’aquella “España, una, grande y libre”, amb el qual
l’Espanya de les autonomies no ha sabut o no ha volgut trencar… Però,
com he dit adés, també hi ha molta gent arreu del planeta que vol
escoltar-nos, que té interés en anar un poc més enllà de la façana
oficial i escarbar en el context polític i social que vivim
quotidianament: el mes d’octubre vinent tenim una gira per Quebec i
Estats Units i en desembre, viatjarem fins a Shanghai.

Parlem del Col·lectiu de músics en valencià Ovidi Montllor, del qual
eres secretari. Per què precisament el nom d’Ovidi Montllor? Tota
l’actual música en valencià està en deute amb ell?

Com he dit abans, responent a una altra pregunta, el Col·lectiu de
Músics i Cantants en Valencià va agafar la figura d’Ovidi Montllor com
a estendard, com a bandera, pel patrimoni artístic que ens ha deixat,
per la seua coherència política i personal i perquè és un dels primers
represaliats de la transició, que encara continua. Ens trobem amb els
mateixos problemes que ell es va trobar durant els anys 80:
invisibilitat mediàtica, accés nul al circuit cultural de les
institucions públiques, pals a les rodes tots els que vulgues i més…
Indubtablement, tota la música en valencià està en deute amb ell, pels
discos que va publicar i per les cançons mítiques que va deixar
escrites, que han sigut punt de partida per als autors de les noves
generacions, entre els quals em reconec. A mi, particularment,
l’actitud d’Ovidi dalt i baix de l’escenari, sempre m’ha resultat
inspiradora…

Quines són les tasques que realitza el COM i quins són els seus projectes?

El Col·lectiu Ovidi Montllor va nàixer per tal de combatre la
invisibilitat de l’escena musical valenciana. Per això vam ajuntar-nos
tots els professionals del sector sota unes mateixes sigles i ens vam
encomanar al nostre patró, Sant Ovidi Montllor.  Vam promoure la
creació dels Premis Ovidi, que guardonen la collita anual de discos en
valencià, ja anem per la cinquena edició, l’any que ve serà la sisena!
També hem tractat de defensar els nostres interessos davant les
institucions públiques, amb més o menys sort, depenent de les
directrius de cada organisme i de les consegüents vinculacions
polítiques. Hem organitzat un cicle de concerts per a grups i solistes
que estan començant, anomenat “So de Sons”, que tracta d’establir una
xarxa de locals i sales de concerts arreu del País, que ens permeta
visualitzar la música en valencià en el màxim nombre de comarques
possible… Enguany editarem la segona edició actualitzada del catàleg
dels músics i cantants en valencià i posarem en funcionament una nova
web amb tota la informació i la música dels membres del COM a l’abast
d’un clic!

Seguint amb el COM, un valcomer de València ciutat ens pregunta si
heu tractat al Col·lectiu alguna vegada el tema de tindre una ràdio
musical majoritariament en valencià o amb música feta al País Valencià.
Penseu que seria més fàcil fer una encara que fóra per internet o
tractar de negociar alguna cosa amb RTVV per exemple sobre Sí Ràdio?

Crec que encarregar-nos del funcionament d’una ràdio extralimita les
nostres funcions o, almenys, no tenim ni gent ni temps ni recursos
suficients ara mateix per tal de crear una programació amb garanties.
Josep Nadal, de la Gossa Sorda, té un projecte en aquesta línia, però
no és gens fàcil reunir tots els esforços necessaris i el finançament
indispensable! D’altra banda, pense que el COM no ha de posar-se al
servei de RTVV: és la seua obligació (això diu la Llei de Creació de
l’entitat, vaja!) i ells són els que tenen allà treballadors cobrant un
sou! Sí Ràdio ja està posant molta música en valencià en la seua
graella, ara només ha de pujar d’audiència! També tenim altres
finestres per a la música en valencià en la SER (Josep Vicent Frechina
cada cap de setmana té uns deu minutets per parlar de les novetats de
la setmana i descobrir nous grups), a Ràdio9 (en el programa d’Amàliga
Garrigós, que fins i tot convida els músics a actuar en directe des
dels estudis de Blasco Ibáñez) o a Radio3 (amb José Miguel López i
altres treballadors de la casa sense manies!). La veritat és que és una
sort tindre uns professionals com aquestos del nostre costat!

També ens demanen la teua opinió sobre la situació actual del
valencianisme polític, i en concret de l’evolució de grups com el de
Carles Choví cap a la superació del conflicte lingüístic. Creus que en
general els diferents grups del valencianisme polític estan a l’altura
de les demandes del valencianisme cívic?

Aquesta pregunta la respondré amb una sola frase: “tota pedra fa paret, i la que no, fa forat…”

Alguna cosa que voldries dir i que no t’hajam preguntat?

Uf, no-res, crec que ja me n’he passat una miqueta, massa. Avui m’heu agafat xarradoret… hehehe

Ja per acabar, la pregunta de rigor que fem sempre de cloenda: quina
opinió et mereix Valencianisme.com? Eres lector del nostre portal?

Totes aquelles plataformes que promouen el debat i l’intercanvi d’idees
són importants, perquè fan possible la retroalimentació. Crec que
fomentar el pensament crític i incentivar la reflexió al voltant de la
qüestió nacional i altres temes adjacents, sempre ajuda a solidificar
els pilars mestres sobre els quals es construeix el nostre País i la
nostra cultura, enforteix les arrels i ens demostra que, com deia
Fuster en un dels seus aforismes, “de la discussió naix la llum”.

Publicat a Valencianisme.com el dissabte, 28 d’agost de 2010.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!