Pau Alabajos

Pau Alabajos  (Torrent, 1982) Cantautor valencià, a
més d’un activista musical i compromès amb la llengua anúncia en
l’entrevista l’esmentat COMcert a La Valldigna.. Actualment ostenta el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi Montllor. Alabajos
és veí de Torrent a l’Horta de València i compta ja amb dos treballs
discogràfics autoeditats i exemples de l’autogestió en un món, el
discogràfic, més que complicat:

– Futur en venda -Cambra Rècords, 2004         

– Teoria del caos -Cambra Rècords, 2008        

Últimament has estat guardonat amb el Premi Muixeranga al millor disc del domini lingüístic de l’any 2008 per votació popular i també en els darrers Premis Enderrock. Com valores aquests reconeixements?

La veritat és que sempre fa especial il·lusió quan els guardons i els
reconeixemens provenen del públic directament. Significa que la feina
que estàs fent, quotidianament, no és paper mullat: que existeixen una
sèrie d’espectadors, amb noms i cognoms, que acudeixen als concerts,
que escolten els teus discos, que segueixen la nostra bitàcola, que et
transmeten la seua escalfor des del pati de butaques… Eixe és el
nostre vertader premi: poder fer una feina tan engrescadora com aquesta
al servei de la música i de la cultura, dia a dia, i tindre un públic
que no et deixa sol, predicant en el desert…

Com a secretari del COM (Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i
Cantants en Valencià), ens pots avançar algun dels projectes que des
del Col·lectiu esteu preparant?

El Col·lectiu Ovidi Montllor està de reformes: han passat 4 anys des de
la seua fundació i hem encetat un procés de consolidació dels diferents
objectius que ens plantejàrem al principi. En primer lloc estem
renovant tota la imatge corporativa, amb un nou logo i una nova web;
estem millorant la comunicació interna dels músics, amb una nova llista
de correu, que ens tinga a tots més connectats i que cohesione més
encara l’escena musical valenciana. Estem consolidant diversos
projectes que ens projecten mediàticament, com el Circuit de Música en
Valencià So de Sons o els Premis Ovidi Montllor, dels quals ja portem
quatre edicions. També tenim altres projectes imminents, com ara
confegir un nou catàleg amb tots els grups i solistes que ara mateix
s’expressen en valencià i, per últim, durant el mes d’agost, el dia 29
concretament, celebrarem a Benifairó de la Valldigna una festa del COM,
amb concerts de folk i cantautors, de vesprada, en l’auditori; i
concerts de pop-rock a la plaça del poble, per la nit. Esteu tots
convidats!

Quina valoració fas com a torrentí del referèndum convocat per
la batllessa del teu poble per tal de canviar el nom de l’Avinguda del
País Valencià?

És una jugada política bastant bruta: com que el PP porta poc de temps
governant a Torrent, encara no s’atreveix a mostrar el seu vertader
tarannà: crec que encara no es creuen que van guanyar les eleccions de
2007 i per això van sempre amb molta cura. En lloc de fer valdre la
seua majoria absoluta, com podrien haver fet, i canviar unilateralment
el nom de l’Avinguda (va ser una de les primeres coses que va anunciar
l’alcaldessa que faria després de la investidura, però es va fer arrere
per l’allau de crítiques, els diaris anaven plens), s’inventa una
“consulta popular” que dura més d’un mes, sense cap control notarial de
les urnes, d’esquenes a la ciutadania, i sense la legitimació oficial
de la Delegació de Govern: fa una olor a tupinada impressionant. Si
Torrent fóra Euskadi els tancs ja haurien ocupat l’avinguda en qüestió!
El cas és que el PP vol fer l’ullet a la caverna ultradretana i crear
sinèrgies i guanyar suports en el poble perquè, en realitat, són
conscients que ells no van guanyar les eleccions pel seu programa
polític, les va perdre el PSPV com a càstig per la seua gestió! Els
veïns de l’Avinguda es queixen que hi ha coses més importants, en temps
de crisi, que dedicar-se a instrumentalitzar, una vegada més, la
simbologia nacional dels valencians…

Com a personatge diguem-li “mediàtic” has destacat en la lluita
ecologista donant suport a diferents moviments d’arreu del país com els
contraris a l’Alta Tensió a La Valldigna i els moviments especulatius
que envoltaven el projecte. Quina valoració fas del silenci polític
instaurat des de fa uns mesos?

Aquestos darrers mesos sembla que la depredació urbanística ha anat
frenant-se, amb l’esclat de la bombolla i l’adveniment de la crisi
financera. Però hem de recordar que la lluita continua i que aquells
polítics que vengueren el territori per una suculenta comissió, encara
tenen un càrrec de poder: hem de continuar a l’aguait, fiscalitzant dia
a dia la feina d’aquestos governants, proposant nous models urbanístics
i denunciant, amb veu alta i clara, tota la trama de corrupció que hi
ha darrere de la rajola al País Valencià, com ja s’està fent a les
Illes Balears!

Últimament el teu treball s’ha escoltat en diferents indrets d’Europa. Quina valoració fas de la teua presència internacional?

La veritat és que és tot un privilegi: el mes passat vam fet 7 ó 8
concerts en diferents ciutats alemanyes, aquesta setmana marxem a
Itàlia a fer dues actuacions en Busalla i Cremona, en agost formarem
part d’una expedició de músics catalans i valencians a Palestina (en
companyia de Cesk Freixas i la gent d’Obrint Pas, el darrer cap de
setmana de setembre tenim previstos un parell de concerts a Portugal i
en abril de 2010 actuarem en la Fira del Llibre de Cork, en Irlanda. Fa
una certa gràcia que els polítics espanyols s’òmpliguen la boca amb
“l’Estat plurinacional”, el seu discurs pretén ser d’allò més
políticament correcte, però senzillament no es correspon amb la
realitat: ens és més fàcil actuar a Berlín o a Colònia que a Albacete o
a Múrcia! Els prejudicis són les fronteres més complicades de creuar!
Quan actues fora, davant d’un públic que és aliè a moltes de les
coordenades sociopolítiques que afecten els Països Catalans, t’adones
que tenim una cultura molt més potent del que ens pot semblar a
nosaltres a primera vista, només hem de creure-nos-la i llevar-nos els
complexos! Hi ha molta gent interessada per la nostra situació
política, molts estudiants que volen aprendre català, gent d’altres
nacions sense estat que s’emmirallen en la nostra lluita… No sé,
aquestes experiències m’han fet veure les coses des d’una perspectiva
que convida a l’esperança, per què no?

En algunes ocasions has manifestat que la teua carrera musical
haguera estat més difícil cantant en espanyol. Ho dius perquè n’hi ha
més competència o per la dificultat d’accedir als circuits musicals
oficials?

Si és aixina significa que pel simple fet de cantar en català ja es té
un mercat assegurat, per bé que minoritari i potser maltractat? Ho deia
referint-me al panorama cultural del País Valencià, concretament: el
govern del PP no atempta (només) contra la cultura valenciana per estar
cantada o escrita en català, hi atempta simplement perquè és cultura,
perquè és un vehicle d’idees. A la dreta rància d’aquest País li
interessa una ciutadania completament desmotivada i desmobilitzada,
mal·leable, manipulable. Per això, tot allò que siga sinònim de fer
ballar les neurones és bandejat i marginat pels organismes públics i
per la Ràdio Televisió Valenciana. Si la Generalitat Valenciana no fa
la seua feina, la societat civil pren les regnes: els ateneus, els
col·lectius de base, les associacions culturals, les assemblees de
joves són la nostra Conselleria de Cultura alternativa, que aposta per
la cultura en valencià, sense complexos. Gràcies a ells podem
dedicar-nos a aquesta feina, a escriure cançons i cantar-les en els
teatres, ateneus i cases de cultura que no estan controlats pel PP.
Gràcies a ells, cada vegada tenim més públic i progressivament la
protoindústria discogràfica valenciana va consolidant-se. Els
valencians que canten en anglés, en francés o en castellà, no tenen
eixe suport i es veuen obligats a marxar a Madrid a provar fortuna o a
vagar pel desert cultural que és la ciutat de València, bregant amb
unes sales de concerts que ofereixen unes condicions lamentables i que
fan del tot impossible la professionalització del músic…

Com qualificaries el gruix de gent que t’escolta? Gent que
desitja i lluita per la justícia del nostre poble i que pren la música
com un vehicle més de combat i de transformació social o gent sense
preferències ideològiques que simplement t’escolta per entretenir-se,
sense importar-li el color que sigues?

Hi ha de tot. Afortunadament, la música no entén de fronteres i podem
dir que ens escolta gent que combrega amb les nostres idees polítiques
i gent que no s’indentifica tant, però que gaudeix de les melodies i de
les nostres cançons més íntimes, més personals. Nosaltres entenem la
cultura com una eina de transformació social i política, com un vehicle
d’expressió, però hem de recordar que la música també persegueix uns
objectius estètics: la demostració la tinguérem en Alemanya, quan molta
gent que no entenia ni una paraula del que estàvem cantant, es va
acostar després del concert per a dir-nos que els havia encantat: la
música parla un llenguatge universal, potser els espectadors alemanys
no entenien el que estàvem dient, però sí que s’indentificaren amb les
emocions que transmetíem…

Quan donaràs a conèixer la teua nova creació dedicada a les víctimes de l’antifeixisme?

Bé, ja estem interpretant aquesta cançó, dedicada a Guillem Agulló,
Carlos Palomino i tots aquells que han perdut la vida plantant-li cara
al feixisme, en alguns concerts, però supose que formarà part del
nostre tercer disc, en el que ja estem treballant. Encara estem en el
procés de composició dels temes, escrivint lletres, buscant melodies.
Supose que fins la primavera de l’any que ve no ens posarem a gravar:
tenim molts concerts programats per a l’estiu i la tardor d’enguany i
no ens queda temps per a tot!

Si ara et tocaren de Canal9 i et demanaren de cantar tres cançons quines escolliries?

Ens van telefonar fa uns mesos dels informatius de Canal9
per a cobrir la notícia del Circuit So de Sons. Ens van dir de fer una
breu entrevista i un tema en directe com a recurs. Vam triar Línia 1,
dedicada a les víctimes de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006:
pensàrem que mai no s’havia escoltat en la televisió pública la veu
dels familiars de les víctimes exigint responsabilitats i era una bona
oportunitat per a fer-ho, atesa la nostra habitual invisibilitat
mediàtica. En l’entrevista no ens vam mossegar la llengua tampoc i, com
era d’esperar, en el muntatge van tallar i remenar de tal manera que en
l’informatiu eixim uns segons apenes, dient coses insubstancials, i la
cançó s’escolta de fons amb un volum pràcticament inaudible: el vídeo
es pot veure a youtube.
Quan ens van proposar de fer aquesta entrevista jo vaig avisar a la
periodista que no em pensava autocensurar i que faria la cançó que jo
voldria (ja havíem tingut experiències prèvies amb la censura de Canal9
en el programa Pobleshow, on VerdCel van ser vetats en el l’edició
d’Alcoi) i ella em va dir que cap problema. La qüestió és que una cosa
és la voluntat i la independència intel·lectual del treballador i una
altra cosa són les tisores i els filtres de les esferes polítiques…
Si haguera de fer dues cançons més a Canal9, supose que triaria Contra el Ciment i Comptat i debatut…

Entrevista publicada al portal llibertat.cat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!