Pau Alabajos

TEORIA DEL CAOS

12 de juny de 2009
3 comentaris

Entrevista al portal Sms25.cat

És un dels cantautors
emergents de la nova escena de cançó de protesta que s’està bastint els
darrers anys, i ja ha guanyat diverses categories dels premis Enderrock
de l’any passat. Pau Alabajos és un cantautor de Torrent (L’Horta)
compromès socialment i nacionalment amb el nostre país. Les seves
cançons denuncien injusticies socials, parlen d’amor i de pertinença a
la terra que l’ha vist créixer. Amb dos treballs a la butxaca (Futur en Venda i Teoria del Caos), Pau Alabajos ja prepara les cançons per al tercer disc.
L’any
passat vas treure el teu segon disc, Teoria del Caos, que ha rebut els
premis Enderrock 2008 al millor disc de cançó d’autor i millor artista
de cançó d’autor. La teva és una projecció meteòrica, si tenim en
compte que fa poc més de cinc anys que estàs en actiu.

La veritat és que no ens podem queixar, no. Vam traure el nostre primer
disc l’any 2005 i no hem parat de fer concerts des de llavors. Supose
que la capacitat d’adaptació de la nostra proposta musical juga al
nostre favor: podem actuar en format minimalista (guitarra, violí i
veu) per a centres autogestionats, ateneus populars i locals
associatius, en format de grup de pop-rock (bateria, teclats, baix,
guitarra, violí i veu) per a festivals a l’aire lliure i sales de
concerts, o en format de quartet de corda per a auditoris i teatres.
Això fa que tinguem molts concerts al llarg de l’any i que, a poc a
poc, a base de feina, feina i més feina, ens anem fent un lloc en
l’escena musical dels Països Catalans. La veritat és que estem molt
contents amb la resposta del públic. De fet, els dos premis que
comentes ens fan especial il·lusió perquè són premis per votació
popular, la qual cosa implica que la nostra proposta arriba els
espectadors i els agrada: què més pot demanar un artista?

Darrerament,
ha aparegut una escena de cançó de protesta que inclou a artistes com
Feliu Ventura, Cesk Freixas, Josep Romeu o tu mateix. Què diferencia a
Pau Alabajos de tots aquests músics que esmentàvem?

Si bé és cert que tots els autors que esmentes partim d’una tradició de
cançó denúncia que es va conrear durant el final del franquisme i la
transició, amb noms com Raimon, Llach, Maria del Mar Bonet o Ovidi
Montllor, he de dir que la nostra proposta està molt definida pels
arranjaments clàssics de Laura Navarro, que és l’altre 50% d’aquest
projecte musical. Barregem, per tant, una tradició clàssica amb el
concepte de cançó com a vehicle d’idees i emocions, com una ferramenta
de la dissidència. Els instruments de corda com ara el violí, que tenen
una capacitat expressiva especial, ajuden a transmetre, amb tots els
ets i els uts, la intencionalitat dels textos que jo escric. Em
considere abans poeta, que no músic…

    
La
teva trajectòria és similar a la del cantautor Cesk Freixas, una
persona amb qui tens una vinculació professional i personal. L’escena
de la cançó de protesta s’ha de construir a partir dels lligams entre
les persones que la conformen?

Indubtablement. La
veritat és que és tot un privilegi poder compartir escenari i cartell
amb Cesk Freixas, que a banda de ser un artista al que admire molt,
també és amic meu i compartim una visió del país, veiem les coses d’una
manera molt semblant. Amb els altres artistes, si bé no tinc una
relació tan directa, hi ha molta cordialitat i ens ajudem en el que
podem. Com que el nostre objectiu és expressar unes idees i canviar el
món que ens envolta, en la mesura de les nostres possibilitats (per
descomptat!), i no busquem el negoci o fer diners, no existeix eixa
competitivitat que es dóna en altres mercats culturals… Intentem
treballar en xarxa i tenim un projecte de fer una associació que
aplegue tots els cantautors que ens expressem en català i que entenem
la música com una eina de transformació social…

Estàs preparant ja noves cançons per a un hipotètic tercer disc?

Sí, ja estem fent en directe una cançó inèdita dedicada a Guillem
Agulló, Carlos Palomino i tantes altres víctimes del feixisme. L’acabem
de traure del forn, com aquell que diu, encara no té ni títol, però ja
l’hem inclòs al repertori. Quan tinc un moment lliure, que no és amb
molta freqüència, em pose a tocar i a escriure i ja tenim algunes
cançons del tercer disc mig perfilades… Però no desvetllarem més
secrets!

    
En quina zona dels Països Catalans té més acceptació la teva música?

Doncs la veritat és que hauria de dir que en totes per igual. Potser al
País Valencià tenim una acceptació més gran, tenint en compte la nostra
procedència i que moltes de les cançons que interpretem parlen de la
situació política concreta del País Valencià, que és la que millor
conec, de primera mà. Però al Principat, a les Illes i a Catalunya
Nord, sempre que hi actuem ens sentim com a casa, els espectadors ens
transmeten la seua escalfor i no notem la diferència…


Creus que el fet de ser del País Valencià i d’ideologia independentista
t’atorga alguna mena d’avantatge, a nivell d’imatge, si tenim en compte
que el País Valencià és una zona més espinosa per a la pràctica de la
música en català? La gent potser valora més aquesta actitud de
rebel·lia.

Ací tot es fa des de les trinxeres, però
no hem de traure les coses de mare. El fet que tinguem les institucions
en contra fa que els músics valencians prenguem consciència i treballem
conjuntament, units, i que aguditzem l’enginy per plantar cara a eixe
hàndicap que és la marginació del govern valencià. No sé quina imatge
dec projectar cap a l’exterior, però no crec que hi haja molta
diferència entre la rebel·lia d’un mallorquí, d’un barceloní o d’un
torrentí. Rebel és qui s’enfronta als seus propis dimonis, vinguen d’on
vinguen…

Cantar en català és una decisió presa des de l’inconformisme?

Per a mi és un acte de naturalitat. Cante en català perquè pense en
català, somie en català, estime en català i no m’ho he plantejat mai
d’eixa manera, com un acte d’inconformisme. És cert que cantar en
català significa dir adéu a certes plataformes de promoció cultural,
però com et deia abans, la nostra voluntat no és el negoci o fer diners
i no adaptem la nostra proposta a les necessitats del mercat, sinó que
construïm un projecte musical adaptat a les nostres pròpies necessitats
i si funciona en el mercat bé, i si no també. En eixe sentit, ens
sentim molt còmodes, perquè la tria artística depén exclusivament del
nostre criteri.

Hauria sigut més fàcil, per a la teva carrera musical, fer-ho en castellà?

Paradoxalment, pense que no. Almenys des del País Valencià. Has de
tindre en compte que Madrid i Barcelona són els dos focus d’indústria
cultural més importants de l’estat. És on es troben la major part de
sales de concerts, revistes musicals, televisions i ràdios. En canvi,
València és una ciutat que manca de totes eixes infraestructures,
podríem dir que és un desert cultural, molt en la línia de les
polítiques culturals del PP, que governa des de fa més de 12 anys. Si
no fóra pels col·lectius de base, els ateneus populars i les
associacions cíviques, no tindríem pràcticament concerts: són la nostra
Generalitat Valenciana Alternativa, la nostra Conselleria de Cultura en
l’exili interior. Per això dic que cantar en castellà o en anglès des
de València significa que, o te’n vas a Madrid o a Barcelona, o has
d’arrossegar-te per la precarietat dels pubs i sales de concerts, mal
pagats i amb unes condicions lamentables. Nosaltres, els que cantem en
català, tenim a Escola Valenciana, tenim als Casals Jaume I, tenim als
col·lectius de base de comarques. Els que canten en anglès, castellà o
francès no disposen d’eixe recolzament!


Actualment, ostentes el càrrec de secretari del Col·lectiu Ovidi
Montllor de músics i cantants en valencià. Tota la música en valencià
que s’ha fet darrerament ha begut de la influència de l’Ovidi?

L’Ovidi sempre serà un referent per a nosaltres. L’hem agafat com a
bandera perquè la seua història és molt il·lustrativa: quan interessava
utilitzar-lo com a arma llancívola contra les despulles del règim
franquista i la dreta rància, els socialistes van donar-li tot el seu
suport, però quan aquestos arribaren al poder, ja no els interessava
una mosca collonera, un artista que fiscalitzara la seua labora
governamental, i aleshores apostaren per una cultura buida, sense
continguts, sense idees, que idiotitzara la població. Mentrestant,
aquells artistes que es van deixar la pell en cada aplec, en cada
recital, passaren a l’underground més absolut. L’Ovidi ens recorda que
la censura és alguna cosa més que un senyor amb trage i corbata
retallant textos en la foscor d’un despatx durant els anys 60: aquells
que es fan dir demòcrates també saben jugar a amagar idees perilloses…

En quina direcció treballa el Col·lectiu Ovidi?

El Col·lectiu Ovidi Montllor és una associació que va nàixer l’any 2004
amb l’objectiu de donar-li a la música en valencià la dignitat i la
projecció que es mereix: d’una banda, això significa exigir a les
institucions públiques i als mitjans de comunicació que ens presten
l’atenció que ens mereixem, fent pedagogia i tombant prejudicis,
travessant fronteres; d’una altra banda, el COM tracta també de
cohesionar internament el sector dels músics i cantants que ens
expressem en català, tot fomentant el treball en xarxa i les relacions
fluïdes entre els professionals d’aquesta plataforma. Moltes coses han
canviat des d’aquell primer tancament en el Palau de la Música de
València el 2 de març de 2005, estem més units, més coordinats i anem a
per totes!

Ara et volem sotmetre al particular tercer grau d’SMS25:

Una ciutat
València

Un país
El nostre

Un lloc on no hagis estat i que t’agradaria visitar
Palestina, aquest estiu tindrem oportunitat de fer-ho

Un artista o grup de música
Ovidi Montllor

Una lletra d’una cançó
M’aclame a tu (Ovidi Montllor)

On vas quan surts de festa?
A centres autogestionats, ateneus populars i altres locals associatius

I què acostumes a beure?
Sense mistela no hi ha revolució

El lloc més estrany on t’ho hagis muntat mai
En un provador d’una botiga de roba

Una ambició
Que la democràcia deixe de ser només una paraula gran i es convertisca en una realitat, amb cara i ulls.

Què li demanaries al president de la Generalitat valenciana?
Que deixe d’emprenyar amb el tema de la llengua i comence a promoure-la
i a normalitzar-la, que és el que de veritat necessita la nostra
cultura: compromís i dedicació.

  1. Bon dia, Pau.

    Espere que vaja bé la gira per Alemanya…

    La lletra de “M’aclame a tu” és de Vicent Andrés Estellés, i Ovidi Montllor la converteix en una cançó preciosa i trasbalsadora. Però si la pregunta era sobre la lletra…

    Salut

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!