Moltes coses estan canviant a un ritme molt més ràpid del que estàvem acostumats en els últims trenta anys. Just mort el dictador espanyol de torn, en Jordi Carbonell ja ens advertia del perill d’un excés de prudència. Ara, ja no s’hi val a disfressar les renúncies amb crides a una de les diverses unitats possibles (segueix…)
El problema de la mani del 10-J és que hi ha gent que encara la interpreta amb la mentalitat d’abans del 13-S, i ara ja fa quasi un any que estem en un altre moment de la nostra història.
Si l’Estat Espanyol, a través del seu tribunal constitucional, considera que ja n’hi ha prou de donar falses esperances i ens marca els límits de l’autogovern de la nació catalana dins aquest estat, moltes catalanes i catalans considerem que ja n’hi ha prou d’experiments fracassats i hem decidit seguir Òmnium i moltes altres entitats de la societat civil en una resposta clara contra l’intent de passar per sobre de la nostra voluntat.
Si el Molt Honorable President o qui sigui s’hi vol afegir, benvingut, però no al preu de desnaturalitzar la resposta. La unitat, per si sola, no sempre és garantia de res positiu, més aviat tot el contrari, com va demostrar un altre conegut exemple d’intentar la unitat, el “café para todos”.
El lema d’Òmnium ja és molt descafeïnat per a molts de nosaltres, però almenys és clar, i com a punt de partida no està malament. Ens permetrà a molts independentistes manifestar que les coses estan canviant, i possiblement podrem visualitzar un punt de no retorn. Per això hi hem d’anar, i ser el més nombrosos possible.
No ens podem resignar a perdre-ho a canvi de sumar-hi algú més. Si Montilla no hi vol ser, ja veurà com ho explica en la seva espiral per mantenir les velles ambigüitats a mesura que el tiben de totes bandes. Ja que hi som, en nom de la unitat, el PP i C’s també podrien reclamar més rebaixes, oi?
Montilla ha muntat aquest sidral perquè sap que serà un èxit independentista, i ell no n’és -malgrat haver aconseguit, del tot involuntàriament, matar dos pardals d’un tret en el nostre procés d’independència: esvair el somni federalista i vacunar-nos contra el neolerrouxisme antiindependència.
Doncs ja ha fet prou, i ara mateix ja és indiferent si hi va o no. El que sí que és imprescindible és que no hi falti ni un sol independentista, ni una sola estelada, i que no es deixi de cridar INDEPENDÈNCIA en tot el recorregut.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… ens podem permetre que el Presidnet del País no vagi a la manifestació? Home, jo crec que som una nació i tenim dret a decidir. Però no m’importa que el lema o slògan vagi al darrere del president (dels presidents) i que aquests vagin amb l’ensenya nacional actual com a símbol i sobretot tenint present que això també ens ho han fotut!