Pau Comes

Independència és llibertat

3 de maig de 2010
Sense categoria
4 comentaris

La fi de la mentida unionista

“Nosaltres fèiem veure que treballàvem, i el règim feia veure que ens pagava”. Amb aquesta ironia tan punyent els polonesos explicaven la doble mentida sobre la qual es va aguantar durant prop de mig segle el règim comunista imposat a Polònia després de la 2a Guerra Mundial.

L’intent unionista d’encaix de Catalunya a Espanya després de la mort de Franco també s’ha basat en un doble engany. I com en el cas polonès, s’ha arribat a un moment que ja s’ha fet insostenible. (segueix…)
Els convergents-unionistes, que van aconseguir TV3 o la immersió lingüística en els primers anys a la Generalitat, es van passar 23 anys fent veure que amb el peix al cove es podia anar guanyant autogovern indefinidament, aprofitant les possibilitats d’entesa amb el partit que governés en cada moment a Madrid.

Els sociates, en canvi, parlaven d’un federalisme sempre ajornat per quan els convergents-unionistes deixessin de governar -i, per tant, governessin ells-, i els “seus” també manessin a Madrid.

A Madrid, veient que Pujol no tenia cap intenció de fer-se independentista passés el que passés -i els del PSC-PSOE encara menys-, feien veure que feien concessions importants a Catalunya.

Totes dues bandes (o dues i mitja) feien veure que hi havia una mena de pacte bilateral, que Catalunya podia decidir, i que ja li anava bé no decidir anar més enllà.

Les coses van canviar el 2003, quan Esquerra va forçar la reforma de l’Estatut: per primer cop, el “ara no toca” d’uns i el “ja veureu quin federalisme” dels altres van deixar de pertànyer a un futur llunyà per passar a ser tema de debat de tothom.

Com en el cas polonès, la doble mentida començava a estar al descobert.

Escric això abans que se sàpiga la sentència del tribunal constitucional espanyol (i dic “espanyol” en el sentit restrictiu de nacional espanyol, no d’estatal, ja que està meridianament clar que només representa els espanyols), perquè la seva concreció no variarà en res el resultat de la fi de la mentida, només accelerarà o retardarà una mica el resultat final.

La situació actual és la següent:

1) Espanya, com a nació hegemònica de l’Estat Espanyol, no té la menor intenció de deixar de ser-ho, ni de deixar de ser-ho tal i com és ara, si no és per ser-ho encara més, per fer l’Estat més espanyol i menys plurinacional que ara.

2) Si Espanya estava una mica desconcertada a la mort de Franco, ara es troba molt segura de si mateixa, cosa que la fa molt reàcia a cedir en res.

3) La força majoritària en el nacionalsime català no ha apostat mai per la independència, l’única cosa que hauria espantat realment els espanyols. Això fa que, sense una amença real, fins ara els espanyols no s’hagin vist forçats a cedir en res important contra la seva voluntat.

4) Com que (encara) no veuen la independència com una amença, almenys a curt termini, els espanyols són favorables a no fer més concessions (o res que se li assembli), i si cal fer cap canvi, seria per limitar l’autogovern i retornar poder al govern espanyol, especialment les concessions fetes anteriorment als catalans, com s’ha pogut veure en les discussions dels diversos estatuts d’autonomia. En fi, que ja no veuen el sentit de seguir amb la mentida.

5) Aquesta pressió involucionsita fa que el partit espanyol a l’oposició es vegi empès (per si no en tenia prou ganes per ell sol) a torpedinar qualsevol intent hipotètic de cedir a un nou “peix al cove” del govern espanyol de torn.

6) Si per casualitat el partit a l’oposició no tingués prou poder per frenar el “peix al cove” al congrés i/o el senat espanyols, queda el constitucional, excusa perfecta d’uns i altres per “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”, de tan llarga tradició a Castella.

7) Tots els partits catalans ho saben. Només un partit parlamentari, Esquerra, fa temps que ho denuncia. Però els altres, els unionistes, especialment els que ens han dit durant anys que podíem ser una comunitat autònoma i ser més (o fins i tot molt més) que Múrcia, ja no poden seguir ajornant el debat.

Ara ens han de dir -especialment si volen rebatre que la independència és l’única alternativa a la “murcianització”- com pretenen aconseguir el que ens prometien.

Cal que ens diguin en què es basen per creure que aquesta situació pot canviar per fer-se més favorable a l’autogovern de Catalunya.

Ja no serveix que ens diguin que “segueixen creient”, com qui creu en el ieti o l’homeopatia, sinó que intentin rebatre les raons objectives per la independència amb altres raons igualment objectives a favor de l’unionisme.

En definitiva, la mentida ja no s’aguanta, i la pilota està en terreny unionista: que ens diguin per què hauríem de seguir units a Espanya, o que reconeguin explícitament i de manera pública que es van equivocar i només ens queda la independència.

  1. Per mi fas un error d’anàlisi, el mateix que feia jo al començar l’activisme polític, penses/pensem en clau político-ideològica.
    Però els que coneixem bona part de les persones que integren les files regionalistes-unionistes o nacionalistes-federalistes, els importa un rave tot l’argumentari juridico-polític.
    La seva màxima precupació rau a veure quina adminstració pública podran saquejar el proper exercici polític, quins càrrecs podran obtenir, quines subvencions podran canalitzar, a quins municipis dels seus podran engreixar, a qui li podran tornar la punyalada de torn o el cop de colze, a quin alcalde republicà que hagi quedat a la oposició podran comprar.
    Política Colonial (com el meu bloc), l’unic que hi veig, no hi ha res més a l’horitzó.

  2. Si us plau: expliquins amb quina gran veritat s’aguanten els polonessos avui en dia, desprès de la “caiguda” del “comunisme”.

Respon a Polac Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!