Segons un vell acudit, un biòleg experimentava
amb la seva aranya ensinistrada, que acudia quan ell la cridava. Li anava
arrencant una pota cada cop, però ella seguia responent a la crida. Fins que el
biòleg li arrencà l’última pota. Aleshores, per molt que la cridava, l’aranya
no es movia. Conclusió del biòleg: les aranyes, quan es queden sense potes, es
tornen sordes. Això s’ha usat sovint d’exemple de com els mals diagnòstics duen a
conclusions errònies.
I què té a veure això amb la independència, podria dir un lector perspicaç. La
resposta, tot seguit…
Per començar a respondre, primer ens cal
respondre a una altre pregunta: si l’independentisme català té més ideòlegs que
entrenadors aficionats el Barça (sobretot abans de Guardiola), com és que
encara no som independents? Al meu parer, perquè senzillament encara no som
prou. Ni per fer una proclama al Parlament, ni per guanyar un referèndum. És
més, tan bon punt arribem a la primera condició, ho serem. Però dubto que ho
siguem abans.
Hi ha gent que pot encertar en un altre tipus de diagnòstics (mèdics, etc…),
però erra en aquest. Com el biòleg de l’acudit, pensa que si no som
independents és perquè els independentistes parlamentaris (que haurien de
proclamar la independència) són “sords”, que no escolten per on cal anar, i van
per la via equivocada.
La realitat, com la vida de l’aranya de l’acudit,
és més dura: no som prou gent, i ens en cal més. Molta més. Molta més per
recolzar la proclama, molta més per refrendar-la a les urnes, però sobretot,
molta més que no s’hi oposi d’entrada, o que no s’hi oposi quan el tema es
plantegi de veritat sobre la taula.
Així, no es tracta de curar-li la sordesa a
una aranya sense potes, perquè ni està sorda, ni es posaria a caminar si no li
posem pròtesis abans. Per no forçar més les metàfores, no es tracta de buscar nous
partits per als independentistes ja convençuts, sinó aprofitar els que ja tenim
per a convèncer els independentistes que encara no saben que ho són, o que ho
seran.
Tant a la proclama al Parlament, com al referèndum
posterior, només hi haurà vots positius i vots negatius que comptin, no si
vénen d’aquest o de l’altre partit. Per guanyar, hi ha dues estratègies
complementàries: a) donat que el PSC-PSOE és força improbable que es transformi
en partit independentista, cal treballar perquè la seva base electoral es
redueixi en favor d’opcions independentistes -actualment això només ho pot fer
ERC; si triga més o menys, dependrà dels obstacles interns i externs que es
trobi, però les altres alternatives encara són més difícils; b) CDC, en canvi, sí que es troba més a prop de
fer el pas: només cal que la cúpula (les bases, malauradament hi pinten poc)
faci el pas definitiu a favor de la independència. Ras i curt: a en López Tena
no li cal fer tantes conferències pel territori: només cal que convenci una
sola persona: Artur Mas (o dues, si comptem en Madí).
I això és el que hi ha. Per la resta, podem
anar cridant l’aranya, que si no li donem les potes o la manera per caminar, es
morirà de vella abans que moure’s un mil·límetre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!