Pau Comes

Ja fa
prop de dos segles, Tocqueville deia que les
mancances de la democràcia es resolen amb més democràcia. Si ens fixem amb què
fa i què vol fer Esquerra, ens adonarem, també, que les mancances d’Esquerra es
resolen amb més Esquerra, no amb menys. (segueix…)
Les enquestes més o
menys serioses (és a dir, les que no publica La Vanguardia, per
exemple), apunten a un descens de la intenció de vot d’Esquerra, juntament amb
un ascens de CiU, i una presència testimonial, si s’arriba a fer efectiva,
d’altres forces explícitament independentistes al Parlament del Principat.

Això ha estat
interpretat des d’algunes posicions independentistes com un càstig cap a
Esquerra per les seves “mancances”, especialment per una presumpta tebior (quan
no “traïció”, segons els més encesos) en el tema de la independència.

Si ho analitzem
fredament, aquelles acusacions contra Esquerra parteixen d’un pressupòsit fals:
un partit pot actuar de la mateixa manera si és extraparlamentari, si té 21
diputats, si en té 45, si en té 62 o si en té 68 -com si això fos una prova
suficient de “coherència” i “fermesa”. La realitat ens demostra que voler
actuar d’aquesta manera només condueix a una cosa: la manca de resultats.

Si Esquerra tingués
68 diputats, hauria proclamat la independència minuts després de la constitució
de la mesa del Parlament.

Si Esquerra tingués 62
diputats, faria com el SNP a Escòcia: mirar de governar en solitari amb suports
externs, mentre prepara les condicions per poder convocar un referèndum.

Si Esquerra tingués
45 diputats, tindria la
Presidència de la Generalitat en un govern de coalició per preparar
el referèndum, o hi hauria la sociovergència.

Amb 23 diputats,
Esquerra “només” va poder forçar la reforma de l’Estatut. No va poder impedir,
és clar, el pacte sociovergent per la retallada del text a la Moncloa, ni la seva
aprovació en referèndum, però la retallada va desemmascarar la nul·la voluntat
d’Espanya d’avançar en l’autogovern de Catalunya, ja sigui amb més autonomia, o
amb el federalisme. Resultat: la idea de la independència augmenta, es fa
transversal i acaba dominant el debat polític. Ningú s’hauria imaginat un
fenomen com el de les consultes del 13-S, 13-D, etc., durant l’època de governs
convergents, per exemple.

Amb 21
diputats,Esquerra ha trencat mites
irracionals però molt arrelats en molts catalans vinguts d’Espanya. Fent
president Montilla en lloc de Mas (tots dos unionistes, no ho oblidem), mai més
ningú no podrà dir que, si la independència arriba de la mà d’Esquerra, es
podria expulsar els catalans d’origen espanyol, com molts d’ells temien (gràcies,
en gran part, als socialistes!). Resultat: s’ha desactivat l’espanyolisme més
potencialment bel·ligerant contra la independència. Això és bàsic si volem arribar
a ser independents algun dia.

Amb 21 diputats
s’han aconseguit diversos Pactes nacionals, per cohesionar la nostra societat.

Amb 21 diputats s’ha
aconseguit que el PSC, que havia votat indignadament en contra del 25% de
doblatge en català l’any 1998, voti a favor del 50% com si res dotze anys després.

Amb 21 diputats,
s’ha aprovat la Llei
de Consultes, s’està tramitant la
Llei de Vegueries, s’han establert nombroses “ambaixades” a
tot el món, s’han reconegut prop d’una vintena de seleccions esportives, podem
tenir mòbils en català, s’ha blindat per llei la immersió del català a les
escoles, tenim la Terribas
a TV3 i fins i tot s’ha reconegut la sardana com a patrimoni universal per part
de la Unesco,
entre altres coses. I això, amb un president que se sent espanyol i que no es
considera nacionalista català –i que, és clar, no hagués fet res de tot això si
no hagués governat amb Esquerra.

M’agradaria que algú
em digués, sense haver de mirar al Google,
què va fer de significatiu el nacionalista Artur Mas en quatre anys de
Conseller en Cap…

Tot això demostra
que no és tan important amb qui es fan les coses, sinó quines es fan, i
sobretot, quina força tens per impulsar-les.

No em sé imaginar
cap altra combinació que hagués donat tants fruits, des del punt de vista
nacional, amb tan pocs diputats.

I només se m’ocorre
una situació que en pugui donar més: que Esquerra encara pugi més. Perquè si el
problema és haver pactat amb el PSC-PSOE, això no s’arregla castigant Esquerra,
sinó donant-li una majoria que permeti governar, com a mínim, en solitari amb
suports puntuals (com també volen fer, és clar, tant sociates com convergents).

Voler castigar
Esquerra quan, amb 21 diputats, no ha tingut ni de lluny, la possibilitat de
fer tot allò que vol fer, seria com donar-li només la roda del darrera a un ciclista
per córrer la Volta,
que aquest aconsegueixi acabar la cursa per davant de la meitat dels corredors, i aleshores,
en lloc de donar-li la roda del davant –vistos els resultats inesperats corrent
amb una sola roda-, prendre-li la roda del darrera per castigar-lo perquè ha
deixat que alguns ciclistes amb totes dues rodes li passin al davant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!