Pau Comes

Independència és llibertat

9 de setembre de 2009
Sense categoria
0 comentaris

El timbaler d’Arenys

Aquest any en fa dos-cents de la mort d’Isidre Lluçà i Casanoves, que va inspirar la llegenda del Timbaler del Bruc. La fama li va venir, sobretot, perquè va mostrar que es podia derrotar l’invencible exèrcit napoleònic. Dos-cents anys després, un altre grup de catalans ha tornat a fer atemorir un adversari escandalosament superior en nombre i forces, mostrant que tampoc és invencible. (segueix…)
Carles Móra, al capdavant de l’ajuntament d’Arenys de Munt, s’ha convertit en la versió 2.0 del timbaler. Si el de Santpedor va fer sonar un timbal com tot un exèrcit, el d’Arenys ha aconseguit que uns pocs milers de possibles votants es transformin als ulls dels espanyols en l’amenaça de centenars de milers, o milions, fins a fer decantar la balança de la relació Catalunya-Espanya cap a la independència.

Els espanyols, que sempre s’han sentit en fals amb els altres pobles de l’Estat, deuen haver temut aquest moment des que, un cop derrotada Barcelona el 1714, van obligar a encadenar els ganivets del pa a les taules de les llars catalanes. Per això no han dubat mai en esclafar-nos per la força quan han pogut.

Ara tenen por perquè, per primer cop, no poden fer servir la força, i veuen millor que molts catalans, que el perill és ben real, que aquesta flameta, si s’escampa prou, es convertirà en un incendi impossible d’apagar. Han enviat un falangista i una jutgessa per intentar impedir-ho, però serà debades. Fins i tot en una democràcia que grinyola tant com l’espanyola, és impossible aturar el flux d’informació per internet, on les xarxes catalanes són molt més potents del que els tocaria per nombre d’habitants.

Ningú no pensava que Napoleó pugués perdre, i menys contra una colla de soldadets, fins la batalla del Bruc. Segurament els protagonistes no en van ser plenament conscients fins força temps després, quan els francesos es retiraven definitivament, permetent als espanyols (ells sí), celebrar la seva independència.

Jo tampoc em penso perdre el moment, i seré a Arenys aquest diumenge. Qui sap, potser algun dia, quan els néts em preguntin sobre l’època espanyola de Catalunya, els podré dir que jo vaig poder veure com va començar a acabar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!