1998. S’ha d’aprovar una llei que ha de ser molt important
pel país, però amb una correlació de forces desfavorable. CiU governa a la Generalitat, i pot fer
majoria amb Esquerra en casos puntuals, malgrat que el pacte del Majestic els
lliga al PP. Els socialistes són a l’oposició. Tot i que no serien
imprescindibles aritmèticament, Pujol aposta pel consens, perquè un hipotètic
canvi de majories no tombi la llei. Com que el PSC-PSOE a l’oposicó pot donar
via lliure al seu espanyolisme, desvirtua la llei fins deixar-la sense l’efecte
que ha de tenir qualsevol llei. Esquerra i PP no la voten, per motius
diametralment oposats. Resultat: s’aprova, amb un consens molt gran
(CiU-PSC-IC), una llei totalment devaluada. (continua…)
2005: ara la situació ha canviat, gràcies a l’aposta estratègica
d’Esquerra. Un PSC-PSOE al govern no pot fer de Rodríguez Ibarra sense
arriscar-se a saltar del govern. Una CiU a l’oposició pot jugar a ser radical.
O això deia la teoria, si a can convergent eren tan sobiranistes com deien. Dels
socialistes se’n poden dir moltes coses, però no es pot negar que siguin
previsibles: sempre acaben fent el que diu el PSOE. Però mentre tinguin els
vots que tenen, i mentre cap convergent no trobi una fórmula democràtica
d’impedir-los el vot, estil R. Ibarra, o alguna cosa semblant, caldrà tenir-los
en compte. Sobretot si calen 90 vots per aprovar l’estatut.
La teoria va funcionar al principi: CiU va fer-se la foto
amb Maragall, després d’arrossegar els socialistes al text del 30-S. Veient els
dos casos, no cal ser Sherlock Holmes per adonar-se del diferent efecte de les
dues situacions.
2006: Zapatero i Mas pacten l’estatut de R. Ibarra. (No, no és
que jo tingui una fixació amb aquest individu. És ell que ha dit que està
francament content amb aquest pacte. De moment, és la persona més contenta que
he vist amb el text.) Tornem a tenir una majoria CiU-PSC-ICV favorable al text,
mentre que Esquerra i PP s’hi oposen per motius un altre cop diametralment contraris.
Els seus defensors ens diuen que és un bon text, i que el temps els donarà la
raó. El mateix que deien el 98 de la llei del català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!