Pau Comes

Independència és llibertat

17 de desembre de 2009
Sense categoria
0 comentaris

El 13-D i les trampes sobre la (poca) participació

Ja des del 13-S a Arenys de Munt, s’ha parlat quasi més de la participació que no pas dels resultats del SÍ i del NO. Però en aquest cas l’abstenció no era un factor a part, sinó una opció més, escollida per un dels bàndols, a diferència d’altres votacions. I és una llàstima que no ens hi haguem fixat més, perquè és una altra victòria del SÍ (segueix…)
De seguida s’ha vist que si els que realment no volen la independència haguessin votat NO en lloc d’abstenir-se, el NO hagués tret un resultat superior a l’obtingut el 13-S i el 13-D.

La qüestió és: quant més? La meva resposta: molt menys del que voldrien els unionistes. Per què? Perquè els probables resultats baixos els han obligat a fer la trampa lletja de comptar com a unionistes tots els que no han votat SÍ, com va fer el President Montilla quan va dir que “eren unes consultes fetes pels independentistes en les quals només” (les cometes són meves) han votat els independentistes”, i que “la gent ja s’expressa en les eleccions”.

De debò, President? En què es basa? En les altres eleccions, que registren unes variacions tan grans entre un tipus de votació i una altra? S’imagina la gràcia que li hauria fet al Zapatero si el diputats de Catalunya al congreso espanyol de l’any 2008 s’haguessin hagut d’escollir amb els resultats, per exemple, de les eleccions catalanes del 2006, quan el mateix candidat (Montilla) va perdre LA MEITAT dels vots respecte el 2004 o respecte la Chacón el 2008? Oi que els resultats no són intercanviables? Doncs aquí, tampoc.

En realitat, si en Montilla, o qui sigui, vol saber el suport a la independència, cal que pregunti per la independència, no per quins representants volem a Madrid, a Brussel·les, a la plaça St. Jaume o a l’ajuntament.

Això precisament és el que ha fet una colla de gent el 13-S i el 13-D, i els partidaris del NO han renunciat a presentar batalla. Cap problema. Han perdut. Aclaparadorament, a més. I si, podent votar SENSE CAP IMPEDIMENT (no com en altres llocs on, per manca de garanties democràtiques, es podria justificar un boicot), tot i així han decidit no votar, que no es queixin.

I, sobretot, que no s’atribueixin l’abstenció, perquè mentre no surtin a votar i ens demostrin el contrari, l’abstenció és NOSTRA. En qualsevol elecció, els abstencionistes ho són per motius diversos i variats. Però una altra cosa són els seus efectes. El principal: l’abstenció sempre valida el resultat de les eleccions, sigui quin sigui. Si algú, per les raons que sigui, no vota ni tan sols l’opció menys dolenta, tàcitament està deixant guanyar l’opció majoritària. Com ha passat el 13-D.

I si algú encara objecta que no sabem què pensen tots els que no van anar a votar, anem a buscar allò que s’hi assembla més: l’única enquesta que ha preguntat recentment sobre què votaria la gent en un referèndum d’aquest tipus. Els resultats, inapelables: 50,3% a favor, 17,8% en contra. El que deia, l’abstenció és nostra. I si no hi estan d’acord, que intentin demostrar que tenen raó i surtin a votar NO en les properes consultes. Mentrestant, guanya el SÍ a la independència.

Actualització del 17/12, a 2/4 de tres de la tarda:

Molt interessants els articles del Vicent Partal i de l’Ombra de l’hegemó sobre el tema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!