Esquerra i el complex d’Onoda

L’any 1974 es va rendir l’últim oficial de l’exèrcit imperial japonès, a les muntanyes filipines. Es deia Hiroo Onoda, i s’havia passat prop de trenta anys refusant d’admetre que la 2a Guerra Mundial s’havia acabat. (segueix…)
Esquerra ha patit la seva guerra particular, que ha dut a situacions paradoxals com que quatre candidats independentistes i d’esquerres busquessin amb lupa les set diferències amb els altres tres, convertint les discrepàncies personals en preteses divergències estratègiques. Mentrestant, a l’altra banda del carrer, socialdemòcrates i conservadors, neoliberals i democristians, opusdeïstes i agnòstics, unionistes i independentistes aparcaven les seves abismals diferències estratègiques per remar cap al seu objectiu: recuperar la Generalitat. Cal que recordi com va acabar la història, fa pocs mesos?

Doncs bé, vist el desastrós desenllaç, un cop tots bornis (no cal que el que estigui net de culpa tiri la primera pedra), la immensa majoria de companys hem decidit no acabar cecs del tot, hem decidit posar-nos d’acord en tot allò que ens uneix, i reduir les discrepàncies al mínim inevitable, de manera que no obstaculitzin l’acció política de cara enfora.

I dic immensa majoria, perquè encara tenim el risc de tenir algun Onoda nostrat que encara no s’ha adonat que els temps han canviat i que cal canviar de xip. Ara tots hem de fer l’exercici de pensar què necessita el partit i no què necessita cadascun dels militants; què podem fer de veritat, en lloc de què creiem que podem fer; de posar-nos a disposició en lloc de posar-nos al mig. El partit (i el país) ens necessita a tots, per això és necessari que els que estiguin temptats de cedir al complex d’Onoda s’ho repensin i acceptin la mà estesa que ens ajudi a tots plegats a redreçar-nos. La guerra s’ha acabat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *