El camí cap a la independència: on som ara

La qüestió ja no és si serem independents o no, sinó quan ho serem. I darrerament el procés sembla que s’està accelerant. (segueix…)

L’11 de setembre del 1977, tenia tretze anys quan vaig anar a la famosa mani. L’any anterior el meu pare ens havia dut a les meves germanes i a mi a una altra de les manis que es feien aleshores, i havíem hagut de córrer molt per fugir de les porres i les bales de goma dels “grisos”.

Ma mare es va emprenyar molt, sobretot amb el meu pare. Allò no era per criatures, ens va renyar, així que a la mani de l’onze hi vam haver d’anar d’estranquis amb els companys i els monitors de l’agrupament escolta. Quasi no s’hi veien famílies amb canalla.

Per tot arreu es veien senyeres -no recordo haver vist estelades-, i els eslògans més cridats, de llarg, foren “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, i “Suárez, cabró, som una nació”. Encara haurien de passar uns anys perquè sentís cridar “independència” en una mani.

El dissabte passat, el 10-J, hi havia més gent que fa trenta-tres anys.

Hi vaig anar amb la meva dona, els meus fills de cinc i tres anys, i la tieta de la meva dona. Ni la tieta era l’única jubilada, ni nosaltres els únics que dúiem cadireta per nens.

Vam tornar a cridar “som una nació”, però vam cridar molt més “in, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a!”, enmig d’un mar d’estelades.

A la mani de l’any 1977 els meus companys i jo érem l’excepció: la immensa majoria de gent, més gran que nosaltres, havia crescut durant el franquisme i amb la por a la guerra civil. La independència no era una opció.

El 10-j, els que no vam arribar a patir les pors del franquisme ja érem majoria, i la independència ha passat de no ser una opció a ser l’única opció viable, d’una manera natural, per a molta gent.

L’any 2003 es van començar a produir tots els canvis necessaris per desencallar l’atzucac unionista del famós “oasi”, i des del 13-S n’hem començat a recollir els fruits, a un ritme tan ràpid que ens desorienta perquè no el podem comparar amb res dels trenta anys anteriors.

Els canvis es produeixen més ràpidament del que el més optimista dels independentistes admetria mai que ho fan, però el que és més important, tots van en la mateixa direcció: la independència.

Cada cop hi ha més gent que acaba de fer el pas que li faltava per fer-se independentista. Però també el fan gent que era radicalment contrària a la independència, ja sigui per motius ideològics (com els federalistes, molts d’ells referents públics), econòmics (com molts empresaris) o psicològics (com molts dels que tenien por l’any 77).

Per contra, ningú abandona el camp de l’alliberament nacional, ningú deixa de ser independentista per passar-se a un autonomisme amortitzat o a un federalisme avortat abans de néixer.

En qualsevol procés d’independència, cal superar una certa massa crítica per assegurar l’èxit. Massa crítica, a partir de la qual se supera el punt de no retorn. Si en tres segles encara no hem assolit l’Estat propi, es deu, entre altres raons, a què quan calia no vam assolir aquesta massa crítica.

El gran valor del 10-J és que, en ser la mani més gran feta al Principat, es converteix en “la majoria” en el nostre subconscient col·lectiu, allò a què se sumen els que se sumen a la majoria. Al mateix nivell que el desig d’autonomia l’any 77, o el rebuig a la guerra d’Iraq o al terrorisme d’ETA per la mort d’Ernest Lluch fa pocs anys.

Potser ara ens costa una mica de veure-ho, perquè ens hi trobem al bell mig, però el fet que molta gent hagi passat de no voler la independència per no passar per friqui i/o radical, a ser-ne partidària “com tothom” pot significar que ja tenim aquesta massa crítica, que ja hem passat el punt de no retorn. I que ja fa temps que estem prou madurs per tenir el nostre propi Estat.

Una altra cosa és que ho estiguin alguns que ho haurien de liderar, però que prefereixen esperar a apuntar-se al carro quan la cosa ja sigui imparable, mentre ens acusen a tots els altres d’immadurs.

Per cert, no us perdeu el manifest del Xavier Mir!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *