Benaguasil històries mil

Joan Bell-lloc

Dies enrere, la festivitat del 9 d’Octubre ens recordava a tots els valencians el naixement del nostre poble. Som una creació, un producte medieval dins un programa d’expansió meridional i mediterrània de l’estat catalano-aragonés. Jaume I va crear un nou territori que omplirà, alhora, les expectatives d’eixamplament territorial de la poderosa noblesa aragonesa i de la més popular classe urbana catalana. No cal anar molt lluny per a constatar aquesta realitat, encara avui prou evident: des del Perigall fins al Pla del Pou, o des de Benaguasil fins a Paterna, tot aquest territori va pertànyer durant els segles XIII, XIV i XV a la poderosa família aragonesa dels Luna, tan poderosa que arribà a col·locar un dels seus fills a la seu apostòlica de Roma, el Papa Luna.

Si això passava amb la propietat de la terra, la demografia ens mostra una realitat ben distinta: una població majoritàriament catalana, lligada a la producció artesanal i agrícola, a la manufacturació i al comerç. No cal més que admirar la important producció ceràmica de Paterna o la intensa producció d’arròs a Benaguasil-la Pobla. La nova població instal·lada en les terres de l’actual terme municipal de Sant Antoni de Benaixeve (la Pobla, Paterna i Bétera) provenen de terres catalanes, parlen català i tenen els costums i la idiosincràsia de la Catalunya del s. XIII.

Ara bé, si aquest és el nostre origen, compartit amb la resta de valencians, què sabem de l’origen del nostre actual municipi? El nostre terme municipal es constitueix en una entitat independent el 1997. Tenim, només, setze anys d’història local. Però un es pot preguntar pel passat d’aquestes terres urbanitzades, per la situació anterior a les rotondes i les grans avingudes, per l’aspecte i ús de les terres abans d’aparéixer, com a bolets, milers de casetes blanques propietat d’una allau poblacional provinent de Benaixeve… o de la ciutat de València.

Tant si parlem de la població originària de la Serrania com de la provinent del Cap i Casal, o de qualsevol altra comarca, estem parlant de valencians, i per tant, de gent amb un passat social comú, amb els mateixos orígens, amb una “mitologia” i una simbologia comuna. L’única novetat és el territori concret on aquesta nova comunitat de persones s’ha instal·lat i ha lluitat durant anys per aconseguir un reconeixement i una categoria municipal.

La característica més important del nostre poble actual és el fet d’haver-se construït “ex novo” en un territori on abans del 1950 no hi havia cap nucli de població important. Però aquest paratge ja existia!!! El territori que avui ocupa el nucli de Sant Antoni i la Lloma de Sant Antoni ja era ben conegut des d’antic com el Pla del Pou, un topònim que caldria revaloritzar perquè ens lliga més clarament al passat del nostre territori i ens reconcilia amb la història.

I, què era el Pla del Pou? Era el nom d’una extensa partida de terreny: tota la part del nostre municipi provinent de Paterna. Confrontava amb el Pla de la Paella, la zona de la Pobla que després passà a l’Eliana. Aquest extens pla de secà era la “frontera” entre el Camp de Túria i l’Horta de València. Tradicionalment s’havia caracteritzat per ser un lloc de pas, creuat pel vell camí real de Llíria a València. Amb tota seguretat devia haver-hi, en el nostre actual terme, algun punt de descans: una venta o un hostal, el topònim ens suggereix l’existència d’un pou com a lloc de parada enmig del llarg camí de Llíria a Paterna o a Burjassot. Les Ventes de la Pobla ja feien aquest paper i la creació de l’Eliana també ens parla de l’existència del mas Roig, un punt de descans en el camí de Benaguasil a Paterna.

Com tots els grans plans de secà, tenia una gran masia que allotjava una minsa població, unes poques famílies que es feien càrrec del conreu de les terres del pla. De manera paral·lela, al Pla de la Paella es va construir el mas de Sant Antoni, l’altre contrapunt de la nostra història. El mas del Pla del Pou degué construir-se, si més no, al s. XVIII. Tomàs López, en la seua obra Relaciones geográficas, topográficas e históricas del reino de Valencia hechas en el siglo XVIII, ja esmenta, amb poques paraules, el nostre terme: “Masía del Llano del Pozo, por donde pasa el camino de Liria”.

Josep Cavanilles, a final de segle, també va passar per ací i, encara que no parla de la masia, sí que parla de l’intens conreu de secà d’aquestes terres:

“Tiene Paterna más de una hora de término entre el río y Godella, y dos desde Benimámet  hasta más allá del Llano del Pozo, la mayor parte secano, pero fértil y excelente para algarrobos, olivos y viña”.

Però encara sabem més coses d’aquesta masia. Madoz ens dóna la notícia, confirmada més tard per mossén Martí Gadea, que el mas del Pla del Pou tenia una ermita dedicada a la Mare de Déu. Els devots viatgers, a més de refrescar-se, podien encendre una canaleta per tal de demanar protecció divina enmig d’aquest pla exposat a les bandositats i perills dels bandolers.

I precisament, parlant de perills i bandolers, cal recordar un important fet històric, emmarcat dins la primera Guerra Carlina, que tingué lloc al nostre municipi: el combat del Pla del Pou. El 1837, el general Ramon Cabrera, al davant de les tropes carlines, es va enfrontar als isabelins al voltant de la nostra masia. El resultat fou una gran victòria carlina. El Tigre del Maestrat hi féu més de 700 presoners que féu afusellar immediatament en una pedrera, pel camí de Burjassot. Probablement es tracta de la Revolta del Pixaor, o algun lloc pròxim al Centre de Rehabilitació. El ben cert és que aquesta gran crueltat de Cabrera, que el féu digne del seu sobrenom, es degué sens dubte a una venjança per l’assassinat de sa mare, ocorregut l’any anterior, el 1836, a Tortosa.

A cavall del XIX i del XX, mossèn Martí Gadea, rector de Mislata i que havia estat d’ajudant a Casinos (1866), havia passat diverses vegades per les nostres terres i les coneixia bé. Res millor, per acabar, que la seua jocosa descripció personal[1]:

“El Pla del Pou està en lo camí de València a Llíria, prop de les Ventes de la Pobla. Li se dóna eixe nom perquè en mig d’ell i a la vora de la carretera, hi ha una gran masada, amb un oratori i un pou antic, molt abundant d’aigua fresca com una rosa, davant la porta, a on tots els que passen se paren a beure. El siti és ample i pintoresc, encara que sec per tots els costats. Però està plantat d’oliveres i vinyes que li rendixen molt al seu duenyo. Ademés, en eixe pla afosilà Cabrera als lliberals que féu presoners en Burjassot, per haver-li mort a sa mare en Tortosa sense deure res. Totes estes circumstàncies mos han mogut a dedicar-li estes poques línies i a cantar-li esta cançó:

El Pla del Pou és bonico

enmig d’aquell sequeral

però lo que no té preu

és el seu ric manantial.

“Puix el qui passa més de dos hores des de Burjassot sense vore una ruín fonteta per tastar l’aigua y aplega allí suat com un carreter y mort de set, mira aquell pou com una bendició del cel i com si fóra se pren aquell cordial.”

Sant Antoni de Benaixeve, amb el Pla del Pou (Colinas) i el Perigall (Montesano) tenen un passat lligat per totes bandes amb la resta del territori valencià que els envolta. Ací hem fet unes pinzellades per tal de donar a conèixer un poc del nostre passat local. Conèixer-lo és, sens dubte, estimar-lo. M’agradaria que aquestes línies esperonaren alguns estudiosos a continuar furgant en el nostre passat. La festivitat del 9 d’Octubre ens hi empeny.

(publicat el 9 d’Octubre del 2013 a la revista de la Plataforma San Antonio)

[1] Martí Gadea, Tipos, modismes u coses rares y curioses de la terra del Gè, València, 1906, pg. 332.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!