Amb la participació de David Tesías. Presenta Joan Bell-lloc. Narracions d’Enric Llopis i Vicent Galduf i la col·laboració  del CEL-Marines.

Quinta Temporada – Episodi 20 (programa 58)

+ Info: “¿QUÉ OCURRIÓ EL 14 DE OCTUBRE DE 1957 EN MARINES?” article d’Almudena Rozalén

+ Info: “LA TRAGEDIA DE MARINES DEL 57, LA GRAN GOTA QUE COLMÓ EL VASO” article de David Tesías

“… dels dos milions de tones de fang que ensorraren València ciutat a partir de la una del migdia del 14 d’octubre de 1957, més de la meitat d’eixa terra provenia dels camps de Llíria que havien anat a parar per les rambles i barrancs a les aigües del Túria…”

Escrivia el cronista edetà José Duran el 2 de novembre de 1957

Aquest pòdcast volem dedicar-lo a la memòria, mare de totes les ciències, motor de la Història i protectora del gènere humà. El teníem en projecte, ja fa uns mesos, però malauradament la mare Natura se’ns ha avançat. Volíem recordar diversos desastres pluvials que ha patit el País Valencià i que han marcat, i marquen, el nostre tarannà com a poble, malgrat la monumental desconeixença que mostren alguns irresponsables dirigents aponentats. Ens centrarem, d’una manera especial, en la riuada del 1957 i les greus conseqüències que va tenir a la ciutat de València i al Camp de Túria. Finalment, David Tesías, geògraf, cartògraf i educador ambiental, ens descriurà de primera mà una de les pitjors seqüeles que va ocasionar aquella riuada, la destrucció parcial d’una part del poble de Marines i el trasllat forçós de la vila a un altre indret del Camp de Túria, una desgràcia vanament anunciada per les autoritats locals.

Aneu a escoltar el recompte de catàstrofes que cíclicament tenen com a escenari les nostres terres. Esperem que programes com aquest servisquen per a curar parcialment la desmemòria, tot adaptant el País Valencià a la climatologia que ens és pròpia.

Cròniques Edetanes

Accedir a l’Episodi 20 de la Quinta Temporada, “La riuà de 1957 al Camp de Túria i la tragèdia de Marines”, des de les següents plataformes de pòdcast:

+ Ací des d’Spotify for Podcasters

+ Ací des d’Spotify

+ Ací des d’iVoox

+ Ací des de TuneIn

+ Ací des d’Amazon Music

+ Ací des de YouTube Music

+ Ací des d’Instagram

+ … i des d’ací tots els pòdcasts complets a YouTube

LA RIUADA DE L’ANY 1957 A LLÍRIA i EL CAMP DE TÚRIA

(A penes vint dies després de la riuà de 1957, el 2 de novembre,  el cronista llirià Jose Duran escrivia aquest article narrant els desastres que havia ocasionat)

“El nostre poble està passant un període d’anys catastròfics, amb una dura prova per a la seua agricultura, que és tant com dir la seua principal font de riquesa.

En primer lloc, les gelades dels anys 1946 i 1956, que van posar fi a la vida de moltes de les seues garroferes i oliveres. Després, la tempesta d’aigua del 28 de setembre de 1949, en la qual caigueren 165 litres per metre quadrat en poc més d’una hora. Aquesta pluja produí la gran riuada del Túria i del Carraixet i va destrossar la gran majoria dels ribassos del camp de Llíria. Tot seguit vingué la sequera dels anys 1953 a 1956, en què la font de Sant Vicent es va quedar reduïda a un quart de fila. I finalment, la riuada d’octubre de 1957, un intens xàfec, el major dels coneguts, en el qual plogué a bots i barrals durant catorze hores consecutives, des de les 11 de la nit del dia 13 d’octubre, fins a la una del migdia del dia 14. En aquest període de temps van caure a Llíria 610 litres per metre quadrat; a València, 630; a la Pobla, 840 i a Sot de Xera, 850, o siga el doble o més de la pluja mitjana de tot un any.

Cal afegir que en la famosa riuada del Túria del 10 de novembre de 1897, havien caigut sobre València 250 litres per metre quadrat, en 24 hores, la qual havia estat la màxima precipitació coneguda a Espanya en aquella data. Doncs bé, ara han caigut 850 litres a Sot.

Tal diluvi ocasionà a València dues riuades, una a les tres de la matinada i una altra a la una del migdia del mateix 14 d’octubre. La primera va saltar el llit del riu, però en la segona l’aigua anava un metre i mig per dalt del Túria, cosa que originà una inundació en què l’aigua va cobrir 2/3 parts de la capital. Arribà a la plaça de l’Ajuntament, amb un metre d’altura en la vorera de l’Ateneu Mercantil i Correus; al carrer d’en Colom, un metre i mig; a la Porta de la Mar n’hi havia dos metres i al carrer Baix del Carme 2,75 m. Quedaren inundades moltes plantes baixes i soterranis. Va ser una catàstrofe de dimensions apocalíptiques, com no s’havia conegut mai.

La major calamitat patida per València va ser la de l’any 1517, en què l’aigua arribà a la Universitat, al carrer de la Nau, i la plaça de l’Àngel. La present, de 1957, ha aconseguit 1,50 m més d’altura que aquella. Segons declara l’observatori de Madrid, aquesta pluja ha estat com les que cauen sobre l’Índia o les illes del Pacífic, completament desconeguda, no sols en aquelles latituds, sinó en tota Europa.

A Llíria els danys s’han avaluat per les autoritats en 56.000.000 ptes. S’ha desbordat la rambla Primera i la Castellarda, que anaven dos metres per damunt dels ponts. A conseqüència d’aquesta avinguda s’han trencat els ponts de les carreteres del Cabeçó Roig i de Casinos i també el del camí de les Alcubles. Així mateix, s’ha esfondrat el pont de pedra de Vilamarxant i el de ferro de la via ampla, que ja s’havia trencat en la riuada de 1897; també els de Riba-roja al Pla, el d’Olocau a Bétera i els de Benaguasil a Pedralba.

Aquesta avinguda provocà la segona inundació de València, la de les 13 hores. Dels dos milions de tones de fang que van quedar a València, la meitat era la flor i nata de la terra del Camp de Túria.

A més de les rambles, unes altres torrenteres que també es van desbordar foren el barranc del Forat i el de Crispina. El primer, no podent donar cabuda a l’aigua, es trencà pel maset d’Izquierdo i els olivars de Lapiedra i els Collado, al camí de Gilet, on l’aigua anava un metre per damunt de les finques i arrossegava al seu pas infinitat d’oliveres i ribassos. Aquests últims han patit molts danys. En algunes finques ha llevat un metre de terra i en altres n’ha posat.

L’aigua de la Foia de Turbanyes cobria les puntes dels arbres. Era un immens estany, i també la Foia o la Canal de la Pobla. En una olivera, situada al voltant de la rambleta del Mas del Frare, l’impetuós corrent de l’aigua deposità en la “forcallaura” de l’arbre una pedra que pesava trenta arroves. Les carreteres i els camins han esdevingut barrancs intransitables. Els trens deixaren de circular i el trenet dels ferrocarrils econòmics no va començar a funcionar fins al dia 20, si bé amb restriccions.

Al veí poble de Marines, a conseqüència d’un fort tro i la caiguda d’un llamp, es va arronsar el cim de la muntanya que corona el poble, la qual cosa originà un despreniment de diverses tones de pedres que assolaren algunes cases i ocasionaren set morts. La Diputació ha acordat traslladar el poble a la Maimona de Llíria, sota els auspicis de l’Institut Nacional de Colonització…”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!